La platja és una mitja lluna de pedra arrecerada a llevant per una illa que governen les gavines. Eixes aigües calmes han conegut la parla ibera i les àncores de Cartago i Roma. Han vist el penó de la mitja lluna sobre estols temibles, àvids de presoners i riqueses. Les han il·luminat les temoroses flames del castell vigia sobre el morro que la tanca pel sud i els fanals dels encesers que anaven a les pesqueres en la llarga nit de la fam.
Hui, té una vida real i una altra de digital en milions de perfils i dispositius mòbils que l’emmagatzemen, la dupliquen i l’exposen, bidimensional, als quatre vents del capitalisme. Presonera darrere del vidre infinit, recorda a les esclaves del Barri Roig. Si no és el cim de l’horror estètic i la banalitat, poc li falta. Potser només la protegix el conjur del nom.
Però això també trontolla darrerament. Com si l’entranyable toponímia no fora suficient per al nostre nivell de coentor, no en tenim prou amb dir-li Portitxol (el port xicotet) o la Barraca, en referència a les històriques construccions de pescadors a vora mar. No. El repugnant sintagma Cala Clemence –homònim del repugnant bar que des de la seua talaia escampa decibels sobre les ones i les copes dels pins fins a abolir el dret a la bellesa– pugna per obrir-se pas en el nomenclàtor. Fins i tot alguns aborígens, ansiosos de ser acceptats pels amos del corral, abracen alegres l’aculturació i diuen Cala Clemens, ben sibilants i ben moderns, com si foren fills de la il·lustració mundana i no tingueren escates en la sang i terra entre els dits.
No és l’únic cas. La platja de la Grava comença a ser coneguda com Cala Bandida per idèntiques raons imbècils. El Cap Negre és Laparednegra. I cada desconnexió entre paratge i història té l’efecte màgic de les pintures rupestres. Significa el darrer i més ben destil·lat grau de la captura: fer-se amb l’ànima de la víctima després de xuplar-ne els ossos. Pur vudú colonial. El nom és el baluard final davant els bàrbars perquè encara excita alguna cosa en el fons de l’ànima de la gent. L’engresca en un codi tribal que resulta molest. Fa incompleta la victòria.
Entre perdre la denominació tradicional dels indrets valencians i perdre’ls físicament davall rajoles i formigó hi ha una relació directa. No es protegix el que no s’estima. No s’estima el que no es coneix. No es coneix el que no s’anomena. D’innocent no té res, la baina.
