Al tanatori de Palma, mescla de funerària i pleonasme, ha ressuscitat una anciana declarada morta. Just quan havien de ficar-la a la cambra frigorífica, van vore que la dona movia una mà. Mentres espere amb delit l’estrena de l’enèsima pel·lícula inspirada en Dràcula, el Nosferatu de Robert Eggers, rellegisc també per enèsima vegada la novel·la, que, per cert, vaig adaptar fa molts anys per a Teide amb més fruïció que el comte llançant-se a un coll. (Parlant de colls, quina invitació esta coberta de Penguin; se sent el pols a la jugular!). Esta vegada trie el New Annotated Dracula, de Leslie Klinger, combinat amb l’edició de les notes de Bram Stoker perpetrada per Elizabeth Miller i Robert Eighteen-Bisang.

El 1913, un any després de morir Stoker, la seua viuda, Florence Balcombe, va vendre eixes notes a Sotheby’s. Comprenen observacions sobre vampirs, geografia, naufragis i les particularitats lingüístiques de Whitby; fotografies, un retall de diari i, naturalment, un esbós de la novel·la, on al final van quedar fora moltes coses, com ara la visita de Jonathan Harker a una casa de morts quan passa per Munic de camí al castell.

La Leichenhaus, “casa de cadàvers”, era una avantsala de la mort definitiva o la miraculosa resurrecció, un depòsit mortuori obert al públic com un museu pràctic i morbós on els suposats morts esperaven en fèretres descoberts amb una corda lligada al polze connectada a una campaneta a les dependències del vigilant… per tal d’evitar enterrar-los vius. L’edició de Miller i Eighteen-Bisang recull una descripció que The Atlantic Monthly va fer el 1877 sobre una casa de morts de Munic. Diu que la cosa no era tan repulsiva com es podria pensar. Les sales estaven plenes de flors, impol·lutes i ben il·luminades, feien olor d’orde i desinfectant. Alguns cadàvers semblaven estàtues i d’altres, figures de cera, tots dignes de llàstima. Potser caldria recuperar el mètode, però… qui en voldria ser el vigilant?

Per acabar, dos notes al peu:

Florence Balcombe va destruir quasi totes les còpies del Nosferatu de Murnau perquè no esmentava la novel·la com a font d’inspiració ni va sol·licitar permís per fer servir el seu argument. Jo arrasaria amb les edicions que reproduïxen fotogrames a la coberta.

La campana és al so allò que l’autoantònim a la llengua: el mateix instrument que anuncia la mort, anuncia la vida. Em pregunte si algun rediviu va moure el polze que no anava lligat a la corda, si només va poder moure el peu o parpellejar…