Dos dies abans de la Cremà em va arribar al WhatsApp una imatge de quatre xics intentant botar la tanca que delimita la zona de la mascletà en la plaça de l’Ajuntament de València. No vaig ampliar la imatge, simplement vaig llegir la frase que l’acompanyava: “Què penseu d’açò?”. En primer lloc vaig pensar: pobres xavals, quan baixen tindran la policia esperant-los. Després em va paréixer que s’assemblaven a eixes imatges on desenes de xics africans intenten botar la tanca de Melilla, però els faltaven les concertines i els agents de les forces de seguretat esperant-los amb porres a la mà.
Al sendemà pel matí, em vaig adonar que els quatre xics eren ninots del conjunt que l’artista Escif havia creat per a la Falla de l’Ajuntament. Eixos ninots mostren, segons el comunicat publicat per ell mateix, “quatre subsaharians botant una tanca, que bé podria ser la de Melilla, reproduint una imatge molt simbòlica que desafortunadament tots tenim molt present”. Llavors vaig pensar que sí, que era aixina, perquè havia arribat a la mateixa conclusió.
Una hora després vaig llegir el comunicat del col·lectiu Uhuru València, en el qual expliquen que “com a persones negres, africanes i afrodescendents estem molt cansades de vore la nostra imatge exposada de manera esbiaixada, incompleta i ridiculitzada en xarxes i mitjans de comunicació […]. La Falla de l’Ajuntament de València és una mostra de com es visibilitza constantment les persones no blanques que ací viuen: com a estrangeres, com a invasores, com la constant alteritat”.
I és en eixe moment quan em vaig plantejar: para, coneixes què ha dit l’artista i què han dit les persones que se senten ofeses. Què trobes, de tot açò? Vaig pensar que a Escif no vages a buscar-lo en el bàndol dels xenòfobs perquè no el trobaràs. Vaig pensar que la imatge que havia utilitzat per tal que els espectadors construírem la realitat sí que havia funcionat com a denúncia social. Però, immediatament, em vaig recordar d’una idea que he sentit comentar diverses vegades a la meua dona: “Si fórem negres ens adonaríem de les agressions constants que reben”.
Vint-i-quatre hores després els puc dir sincerament que no tinc una idea tancada. Els quatre ninots creats per Escif han sigut indultats. I que part d’una falla no acabe cremant-se em sembla una metàfora del temps que cal que passe per a que dos arguments es comprenguen entre ells.
Foto portada: Tanca de Melilla © StephaneMGrueso
