Fa una calorosa vesprada de juliol. Hem arribat en un vol directe de València a Nàpols. Després d’un trajecte de mitja hora en bus, ens trobem en Piazza Garibaldi, un dels llocs de referència de la ciutat, on es troba Napoli Centrale, l’estació principal de la capital de Campània. Mentres tastem el primer babbà de les nostres vides amb un espresso ben curt, prenem les últimes anotacions per a la nostra primera eixida: la Costa Amalfitana.

Poc més d’una hora després ens trobem en el tren que ens porta a Salern, la ciutat des d’on comencem el periple. En aplegar, deixem l’equipatge en l’apartament i caminem, ja a boqueta nit, cap al centre, on ens espera la millor pizza que possiblement mengem en les nostres vides. En una trattoria anomenada La Smorfia demanem la que du eixe nom, amb el cornicione (la vora) farcit de ricotta d’Agerola (un poble a pocs quilòmetres de Nàpols), tomaquetes, mozzarella, salsitxa italiana, formatge pecorino i oli d’oliva. Com deia el Titi, “el que lo prueba repite”.

Una carretera inoblidable

Ja és dilluns i, després d’agafar forces al voltant d’un bon café i un croissant de pistatxo, arriba l’hora de la veritat. A les onze del matí lloguem un cotxe i eixim de Salern en direcció a la Costa Amalfitana, que comprén tot el tram de la costa italiana banyat per la Mar Tirrena: comença en el golf de Salern i rep el seu nom per la preciosa localitat d’Amalfi, considerada el seu principal atractiu turístic. Eixim de la ciutat enmig del desorde i la confusió del trànsit típics del sud d’Itàlia. La carretera, d’un carril en doble sentit, ens intimida i emociona a parts iguals. Banyats per la mar i les muntanyes de la Mediterrània, tractem d’avançar en un traçat complicat, ple d’autobusos, ambulàncies, habitants locals, turistes amb vehicles de lloguer i escúters que es colen per tot arreu: els italians amb experiència avancen per l’esquerra, per la dreta o pel centre de la carretera i superen totes les retencions i obstacles amb què es troben amb una perícia digna dels millors pilots professionals. Nosaltres contemplem l’espectacle amb certa prudència mentres la brisa de la mar ens acarona.

Arribem sans i estalvis a Vietri sul Mare, la primera parada del recorregut. Una platja amable, gran i generosa ens rep amb para-sols de colors vius i amb eixa calidesa que només pot trobar-se a les costes mediterrànies. Això sí, com ens havien advertit, no pots visitar la Costa Amalfitana sense gastar molts diners. Primer aparcament de pagament: 4 euros l’hora! I és dels barats… La mar ens obri la gana i arribem fins a Maiori, una de les joies amalfitanes. Allà, després d’una pasta alla sorrentina (amb albergines, tomaca i bona quantitat de formatge) i una cotoletta (filet de carn empanada), continuem descobrint unes meravelloses platges, envoltades de muntanyes i ben nodrides de les llimeres amb què fan molts dels seus productes tradicionals, com el limoncello. Els colors vius dels baladres i les jacarandes completen la paleta cromàtica del paisatge amalfità.

Els tons blaus de la mar i el cel, els tons verds de les muntanyes i els tons blancs de les cases formen un mosaic indescriptible. Aparquem el cotxe a Maiori i continuem fins a Minori, la seua germana xicoteta, on apleguem caminant per la vora de la carretera. En Minori trobem unes de les aigües més transparents que hem vist mai. I una platja privada que ens conviden a abandonar si no paguem! Després d’un bany i de recarregar les nostres energies amb una miqueta de café acabat de fer, tornem caminant fins al cotxe. Per a concloure la jornada, divisem Atrani amb la seua cúpula ceràmica verda, majestuosa. A través d’un pont que sembla no acabar mai, aconseguim estacionar el nostre cotxe en el poble. El sol comença a desaparéixer i ens perdem, amb facilitat i una miqueta motu proprio, pels carrerons i les places d’Atrani, fins que trobem una gelateria. Qui necessita raons quan hi ha stracciatella?

Luxe, turisme i religiositat

Des que hem arribat a Salern ens ha sorprés la religiositat popular que s’observa per totes bandes. Des de fulls amb el nom dels morts que demanen una oració per ells fins a altars populars que adornen moltes de les cases de la Campània. Les famílies fan altars amb els sants amb els quals han arribat a un pacte. En els seus altarets integren tots els membres de la família, tant els vius com els morts. A vegades fiquen dins inclús alguns objectes que han pertangut als qui ja no estan o altres elements que formen part del vincle que tenen amb el sant en qüestió.

Esta religiositat popular, viva, en constant transformació, ha anat integrant elements propis de la vida terrenal. Com a exemple, els símbols del futbol, especialment de la SSC Napoli, que representa una altra religió per a un nombrós percentatge d’habitants amalfitans, que adornen les seues cases amb banderes o posen en els altars elements futbolístics. I, com no, la presència de Maradona també és aclaparadora. Convertit en un sant pagà després de les seues gestes futbolístiques en el Nàpols, forma part dels altars i dels balcons de moltes de les cases de la Campània. Enmig de la carretera en direcció a Atrani, ens crida molt l’atenció un altaret que roman el pas dels anys solitari, contemplat pels milers de locals i turistes que la recorren cada dia, i ple de flors fresques.

Si alguna cosa té Itàlia és el seu barroquisme, a voltes fins i tot obscé. És el que trobem quan pugem a Villa Cimbrone, un lloc digne de ser escenari de qualsevol pel·lícula de Paolo Sorrentino. Situada en Ravello, declarada Patrimoni de la Humanitat, ha sigut un lloc habitual d’estiueig de famosos de tot el món. Este hotel compta amb un dels jardins millor cuidats i més visitats de tota la Costa Amalfitana i un balcó amb unes vistes al golf de Salern que són infinites. Però els qui paguem 10 euros per a accedir a les meravelloses vistes de la Terrassa de l’Infinit –custodiada per estàtues neoclàssiques– som en realitat poveri en comparació amb els ricchi que estan allà dins, vestits amb conjunts i complements de luxe; ens observen amb una mirada distant, com qui reconeix un espectador intrús. Estem davant d’una de les panoràmiques més belles que hem vist mai i pensem en la sort de poder disfrutar d’un lloc tan especial. Però fins a quin punt els recursos naturals es poden comprar?

La paradoxa del turisme depredador

Visitem Positano abans de tornar a Nàpols. Junt a Amalfi, és un dels pobles més turístics i coneguts de la regió. Novament ens trobem amb el contrast entre els qui naveguen en els seus luxosos vaixells prop de la platja i els qui ens comprem entrepans per a emportar i cerveses. Hi ha qui té els diners per a comprar una casa amb vistes a tota la costa i hi ha qui ha d’anar en cotxe des d’altres llocs molt més barats. Hi ha qui té el dret fins i tot, com a Xàbia o Dénia, d’ocupar muntanyes o inclús d’utilitzar algunes platges en exclusiva… Quin món és este en què fins i tot el paisatge es pot comprar i vendre?

Em pregunte si la bellesa té propietari. I també em qüestione si este model depredador que necessita de la construcció i l’explotació constant dels recursos és sostenible. Fins a quan podrà resistir sense transformar-se, mantenint treballs de poc valor afegit. Alhora no deixa d’envair-me una certa sensació agredolça. En la vida hi ha poques coses comparables a la il·lusió de descobrir un lloc per primera vegada. De banyar-se en una nova platja. De recórrer nous camins. De sentir pel carrer converses en altres idiomes. De menjar plats i conéixer cultures que encara no havies descobert. Passejar, en definitiva, sense rumb, sense més intenció que fruir del moment. Deia Lao Tse que “un bon viatger no té plans fixos ni la intenció d’arribar enlloc”, i també canta Jorge Drexler que, com en un bon viatge, allò més important és estimar la trama més enllà de quin siga el desenllaç. I jo em pregunte, si alguna vegada tinc fills, com seran els seus viatges, i si encara el turisme existirà com fins ara. I si viuran una experiència com la que jo vaig viure aquells dies estiuencs per la Costa Amalfitana.

Fotografia de portada: la Terrassa de l’Infinit de Villa Cimbrone