El sarqués, llengua en perill d’extinció

by | 13/03/2024

A l’illa anglesa de Sark viuen les úniques tres persones al món que parlen la llengua autòctona

Què hi ha més fora de context que parlar un idioma que només usen tres persones en tot el món? Això ocorre amb el sarqués, la llengua que es parla a l’illa de Sark, en el canal de la Mànega, entre Anglaterra i Franca. És una de les llengües gal·loromàniques més antigues encara vives (mentres estes tres persones continuen existint, clar).

Un dia agafaré un tren, un ferri, un avió, el que siga, i em plantaré allí a parlar amb estes tres persones. O amb les altres quatre-centes que habiten el lloc. Qui són? A què es dediquen? Estudien sarqués a l’escola? L’illa sencera em té captivada. El baròmetre d’uniquicitat és molt elevat, ja queden pocs llocs així en este món globalitzat ple de cafeteries de torrades amb alvocats i bagels.

Per a començar, va ser l’últim Estat feudal que va existir a Europa. No parlem del fet que els sarquesos estigueren un poc despistats quan va arribar la Il·lustració, sinó que no tingueren eleccions democràtiques fins al 2008. Sí, com ho llegiu. Estat feudal a Europa fins al segle XXI. Este reducte de l’edat mitjana contava fins fa no res amb un senyor feudal que, entre altres coses, era l’únic que legalment podia posseir coloms i guatles (m’encanta el detall). D’este llegat queden les quaranta famílies i les quaranta parcel·les en què es va dividir l’illa quan Isabel I atorgà la carta de possessió al primer senyor feudal en el segle XVI.

Esta xicoteta illa al costat de la de Guernsey (vos recomane la novel·la històrica i l’adaptació cinematogràfica homònima The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society) és tot un tresor… pirata. Corsaris a sou de distints reis la dominaren durant segles. També ha sigut hàbitat de monjos, ha estat hipotecada per a expandir la mina de plata, venuda després per 6.000 lliures, i ocupada pels nazis… Ah, també l’han intentat envair unes quantes vegades. L’última va ser l’any 1990, quan un físic francés desorientat va intentar prendre el seu control ell a soles armat amb una pistola.

Necessitaria tres columnes més per a contar totes les curiositats que he pogut conéixer d’esta particular Tabarca anglesa. Fins que em compre el bitllet que em porte allí, em quede amb l’irrefrenable instint de conservació que em desperta. La llengua, els particulars costums, la fascinant història… No vull que es perden, com desapareixen eixos records que no puges al núvol digital quan toca i després simplement ja és massa tard per a recuperar-los.

Foto portada: © Angus MacRae

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia (2022).