La costa pura de Sotxi, cristal·lina, com una baixada del Paradís. Un jardí florit d’herba exuberant a Maikop. Un tesaurus de serralades gegantines a prop de Nàltxik, el panteó dels herois de les llegendes Narts. Un festí constant dirigit per melodies vocals, per gestes i peripècies, per un idil·li vital. Això hauria de ser Circàssia, la terra dels adigués, entre la Mar Negra i la Mar Càspia. Llastimosament, tot això només són xafarderies, ja que Circàssia roman reduïda a pols en els mapes mundials, gargotejada amb tinta fosca, absorbida per la desmemòria. Amb tot, els circassians, escampats pels confins de la Terra, planten cara i eternitzen un dels seus mil·lenaris refranys: “ДыIуохьэри даукI, дыIуокIри дауб” (Si ens sumem a la batalla, ens maten; si ens n’anem, ens condemnen).

De fet, en l’any 2018 s’organitzà la Primera Conferència Internacional Circassiana. Nuremberg va ser el lloc triat per l’Organització de Repatriació Circassiana en col·laboració amb la Gesellschaft für bedrohte Völker (Societat per als Pobles Amenaçats). Els juís d’aquella ciutat van establir jurisprudència i ara Bavària i altres estats d’Alemanya són punt de trobada per a grups de defensa dels drets humans. Més concretament de minories, com també és el cas del Congrés Mundial Uigur a Munic.

Un refugi lluny de repressions i persecucions. Ben lluny, com quan, veient el cel per un forat, els déus circassians s’ajuntaven a Uaxhamakhua, la muntanya de dos caps, des d’on T’ha, déu suprem simbolitzat a l’estil d’una taula talaiòtica, pronunciava els seus veredictes de llevant fins a ponent. Uaxhamakhua roman silenciosa, sacrosantament nevada al Caucas septentrional. La muntanya, coneguda també com a Elbrus, és la més gran d’Europa. Malauradament, la majoria dels circassians mai no l’han escalada. Ni tan sols han xafat la seua terra ancestral.

‘Circassians abandonant els seus pobles’ (Ritter von Ottenfeld, 1890)

.

Un genocidi secular

L’Imperi Rus va declarar la guerra als circassians l’any 1763. El general rus Grigory Zass els descrivia com a infrahumans. La resistència durà un segle, fins a 1864. Entre les tàctiques brutals cosaques per a conquerir-los, pobles sencers cremats, dones embarassades obertes en canal… parts desmembrades exhibides com a trofeus. Al museu Kunstkamera de Sant Petersburg encara se’n conserven alguns caps. “Estos circassians són com els vostres indis americans, igual d’indomables i incivilitzats… i, a causa del seu caràcter enèrgic, només els mantindria en silenci el seu extermini o gastar-los com a aguerrits salvatges per a lluitar contra altres”, declarava el príncep Kotxubei, governador de Circàssia, al viatger nord-americà George Leighton Ditson l’any 1857. Els circassians fan un braç i un cor recordant el Tsitsekun, la neteja ètnica de vora un milió de compatriotes, així com l’expulsió sistemàtica de la seua terra natal a partir de l’any 1864, on només romangué una minoria. Un segle i mig després, l’imperi encara està en la primera etapa del dol d’aquella matança.

En l’actualitat, les repúbliques russes de Karatxai-Txerkèssia, Kabardino-Balkària i Adiguèsia, així com el territori de Krasnodar, són regions històricament circassianes. Hi habiten més de 7 milions de persones, però la població autòctona no arriba al milió d’habitants. El 85% dels circassians viuen fora de la Federació Russa, i estan integrats o assimilats en més de quaranta Estats diferents. A Turquia, per exemple, viuen entre 3 i 5 milions de circassians. A desgrat dels seus orígens dispersos, els circassians es perceben com un poble europeu. La seua bandera, verda fèrtil, li té una retirada a la de la Unió Europea: dotze estreles formant un arc. Nou recordant les tribus aristocràtiques i tres les democràtiques. Les acompanyen tres sagetes que representen la pau i la unitat. Però tot això són desitjos.

El conflicte i la falta d’organització històrica és imperant. Classificats en els censos soviètics com adigués, xapsugs, txerquessos o kabardins, la divisió és encara una herència que fa forat. Internacionalment tampoc és fàcil definir-los. A la manca de visibilitat s’afigen interpretacions errònies. En turc la paraula çerkes (un dels subgrups circassians) els centrifuga amb abazins, abkhazos, lesguians, txetxens, o ossetes, tot i ser d’altres nacions caucàsiques.

Per a l’activista Daxenaghwe –nom fictici per a preservar-ne l’anonimat– la guerra russo-caucàsica encara no s’ha acabat. “Hui els politòlegs russos sembren llavors de discòrdia entre pobles veïns, fent apel·lacions als tribunals locals per a impugnar intents infundats d’apropiacions culturals. Els karatxais –una altra nació, d’origen turqués, que conviu al seu territori històric– han saquejat la nostra cultura, amb el beneplàcit dels de dalt”, em diu angoixada.

Els circassians de tot el món commemoren la seua tragèdia cada 21 de maig. Últimament, les autoritats de Federació Russa no en permeten la marxa i s’ha imposat un tabú, encara que això no barra el pas a alguns participants. El genocidi ressona en el fons dels seus cors, i el dol impacta en el seu dia a dia. “Hi ha lleis russes que impedixen el retorn dels circassians de la diàspora”, es lamenta Daxenaghwe. Sense reconeixement no s’apaivaga l’odi, i sense reparació no hi ha justícia.

.

L’adygabze, la llengua més difícil del món?

Es posen molts temes damunt la taula. L’epicentre de les discussions gira al voltant de la llengua; simplificar-la, unificar els grans dialectes, o passar de l’alfabet ciríl·lic al llatí, com proposa el professor Ali Ihsan. Fora del focus dels debats, en termes lingüístics, la divisió és irrefutable; l’adigué és l’estàndard del circassià occidental, que compta amb mig milió de parlants i és el majoritari de diàspora. Per altra banda, el kabardí, l’estàndard l’oriental, es xifra en més d’un milió de parlants. Tots els circassians s’autoanomenen adyghe, i l’adygabze és la seua llengua. Per a Ahmad Boran la llengua no ho és tot. L’adygabze és més que la llengua. Du en el seu corpus un codi moral i d’això en diuen adyghe khabze. Regles tradicionals que caldria adaptar per a les noves generacions, sense dogmes.

L’erosió de la llengua circassiana ocorre per partida doble. En la diàspora, inicialment els supervivents del genocidi van cercar refugi en xicotets nuclis de l’antic Imperi Otomà, creant situacions asimètriques: des d’un tracte acollidor a Jordània fins a condicions més costerudes a Turquia o Síria, on eren alliçonats. Tot i les prohibicions –inscriure’s amb nom i cognom circassians, no poder estudiar la llengua a l’escola (“Alfabet ciríl·lic? Alfabet cristià! Hàram!”)–, la llengua circassiana era molt viva. A mesura que avançà la industrialització pels anys 60, els circassians abandonaren els pobles i es mudaren a les ciutats, de manera que el progrés econòmic trencà la transmissió oral de l’adygabze. En l’actualitat només al voltant del 10% de la diàspora el parla i un 5% és capaç d’escriure’l o llegir-lo. Però hi ha casos esperançadors: el percentatge de parlants dels dos pobles circassians d’Israel (Kfar Kama i Rehaniya) és del 100%, incloent-hi tots els xiquets.

A Circàssia la conjuntura tampoc va per bon camí. Mentres que en les millors èpoques de l’URSS es construïren moltes institucions en favor de les llengües minoritzades del Caucas (l’anomenada korenització), la desaparició soviètica n’accelerà el declivi. Hi ha hagut una migració massiva cap a les ciutats, molt estratificades socialment. Les llengües minoritzades de la Federació Russa s’han transformat en optatives. Se’n retalla el finançament. La història pròpia oblidada en els temaris de l’escola russa. S’entrebanca qualsevol iniciativa. Tindre accent caucàsic quan parles rus pot limitar-te a l’hora de trobar faena. Les famílies, en definitiva, són les que han de considerar si continuen transmetent la llengua.

Eixim fora per a fer-nos una foto de grup. “Адыгэ уей уей!” (Llarga vida als adigués!) cridem tots a una veu i per triplicat amb el dit índex apuntant cap amunt. Allà conec a Ridvan Yildiz, un jove que ha vingut des de Brussel·les. Podríem considerar-lo un mankurt, aquells que han perdut la seua herència ètnica a causa del sistema soviètic. “Jo no tinc llengua familiar. Els meus iaios eren ossetes i circassians, als seus fills els parlaren en rus. Els fills, és a dir, els meus pares, van ser criats a Turquia en turc, i jo m’he criat en francés. He intentat aprendre l’adyghabza, però no me n’he eixit victoriós”. Una de les misèries de les llengües minoritzades que dificulta la seua recuperació és interioritzar el costós procés d’aprenentatge. Julius Klaproth, lingüista orientalista, fou el primer a afirmar que el circassià era la llengua més difícil del món. Amb més de mig centenar de fonemes i algunes característiques poc comunes, molts acaben desistint, però aprendre-la no és cap llegenda.

‘L’harem’, amb dones circassianes (Fernand Cormon)

.

Les circassianes com a cànon de bellesa

Bona part dels assistents a Nuremberg són d’edat avançada, sexta o sèptima generació a l’exili. En la conferència, les dones circassianes són minoria. Històricament encadenen una crònica negra de vexacions. El terme encunyat de belleses circassianes arrossega violència i violacions. A l’edat mitjana Circàssia es definia com la Pàtria de la Bellesa. Tot començà amb les visites de mercaders genovesos per la costa circassiana. Més tard, les esclaves circassianes esdevenien la flor i nata dels harems imperials perses i otomans. Europa també hi clavava mà, retratades per pintors orientalistes com Jean-Léon Gérôme o Frederick Arthur Bridgman. Entre les segrestades hi hagué Caterina, una princesa circassiana esclavitzada i venuda a uns venecians. Caterina seria la mare d’un fill il·legítim del notari Piero da Vinci: el polímata Leonardo da Vinci.

En plena guerra russo-circassiana, a principis de l’any 1836, el periòdic parisenc Vert-vert incitava a no quedar-se de braços plegats enfront de l’amenaça russa. “Circàssia només té quatre milions d’habitants, mentres que Rússia en té vint vegades més; el partit no pot estar igualat”. L’editorial, però, no convidava a donar la cara per a defendre la sobirania circassiana, sinó que tot era sexualització i fetitxisme. El terme circassià havia esdevingut una marca comercial de productes cosmètics i, com qui vol preservar una fragància, es volia evitar l’extermini de les femelles circassianes: “Adorem les dones circassianes; són les més belles entre les dones; tenen la pell blanca i rosada, els ulls negres banús, els cabells negres atzabeja, els pits amazònics, tenen espatles que s’assemblen a dos turons bessons del Caucas coberts de neu, separats per una vall”.

Segles després Johann Friedrich Blumenbach teoritzaria eixe cànon: els circassians eren els blancs més purs, valedors de la raça caucàsica. Una pseudociència, allò de la raça blanca com la caucàsica, que encara hui perdura: la ciutat de Tejutepeque és coneguda com la Circàssia Salvadorenya, per, segons diuen, l’extrema bellesa de les donzelles.

.

De repressions i balls

Conclouen els parlaments i rompem els rengs per a sopar. Els plats principals són dagha haliva, cocotets de formatge fregits, i mataz, boles de massa bollides, farcides també amb formatge i acompanyades amb salsa de iogurt i oli picant. Els formatges, així com diferents tipus de carns, conformen la gastronomia circassiana. El peix ni està ni se l’espera. Els circassians no mengen peix per respecte als seus avantpassats. La Mar Negra es feu roja, un cementeri aquàtic per a milions de caucàsics perseguits. L’historiador georgià Simon Janashia descriu, mitjançant testimonis de l’època, una mar plena de cranis humans surant com melons d’Alger. Barbes i cabells feien de nius marítims per als corbs. Ones portant cadàvers a les costes durant anys. Perviu el record mentres en les profunditats de la mar continuen ofegant-se altres refugiats.

Amb la taula parada, arran d’una intervenció meua en un torn de preguntes, es cuina una duma informal, on Viatxeslav Txirikba pren cadira fent bona taula. Este lingüista i exministre d’Afers Exteriors d’Abkhàzia, que havia fet una ponència advocant per ideologitzar la llengua, veu necessari inculcar a les noves generacions una visió nacional. Amb el procés català encara calent, em parla amb mitges tintes sobre un possible reconeixement internacional per part d’Abkhàzia, un Estat de iure, però dependent de la Federació Russa i amb reconeixement limitat. “Una Catalunya independent obriria les portes a nacions com la nostra. Per a nosaltres va ser un moment frustrant”, diu mentres es torca la boca. “La qüestió principal és si el poble català està preparat per a patir anys difícils. Viviu a Europa, i el sacrifici seria gran”. Txirikba pareix molt planer. A la Universitat d’Aqka (en la capital abkhaza) té una professió sense parió: és l’únic professor d’ubikh del món, una llengua emparentada amb el circassià i l’abkhaz, extingida des del 1992. “Vint anys arrere no teníem diners. Ara en tenim, però ningú vol vindre a invertir. Som els únics rebels que realment volen ser independents en el món postsoviètic. Volem bones relacions entre els nostres veïns, però així és molt difícil avançar”.

Canvia la il·luminació. Comença la vetlada. El circassià compta amb un vibrant ecosistema musical amb grups del calibre d’Hagauj. A les danses circassianes van tots ensems. La diversitat de balls és motiu d’orgull. Cada coreografia i estil musical reflectixen un to sobre els valors culturals propis. Obri la sessió una dansa lenta, de nobles, l’anomenada Kafa. A poc a poc el ritme s’accelera, orquestrat per un duet d’instruments: Pshine, l’acordió imprescindible, i Bereban, un tambor que es toca amb la mà fins a sagnar. De seguida passem a una de les més populars, Zagalat. Moviments desafiants, ràpids, un joc entre parelles. La majoria balla en roba casual. Els músics i els ballarins professionals ho fan amb la vestimenta tradicional caucàsica, l’exquisida saia femenina i la txerkeska masculina.

El públic observa fent palmes seguint les maraques, desfent-se en elogis i participant sense demanar permís. Un senyor barbut, d’aspecte tant silenciós com seriós, els protegix. Té el semblant de Mazitha, el déu circassià del bosc i protector dels caçadors. Pocs xarren amb ell, ja que segurament parla txakobza, la llengua secreta dels nobles circassians, o això m’imagine jo. Ara arriba Tlyaperisa o, com l’anomenen en la diàspora, Xexen, que té variacions innombrables. És típica dels casaments i emula moviments de cavall. Els que fa unes hores estaven fent presentacions parlant dels seus adyghe khase (casals circassians), ara troten i galopen frenèticament. Widj és l’últim dels balls, l’únic on es permet agafar la mà de la parella.

.

Entre les cendres de la història

“Ballar no significarà res si perdem la llengua”, critica Daxenaghwe. Com a professora, la seua perspectiva és pessimista, però es basa en fets. “M’he oferit a ensenyar l’idioma, però per a què? ‘Per a què el necessitem?’, em diuen fins i tot els que viuen en la seua pàtria històrica. A tot arreu la llengua comuna és el rus. La gent es barreja amb altres nacions i la majoria són russos. Parlen rus a l’escoleta, al pati… Coneixem el rus millor que els mateixos russos. Som una minoria nacional. Per a ser una nació necessites llengua, cultura i territori. I no tenim cap d’eixos tres elements. De la cultura només queden balls i cançons, i fins i tot altres nacions caucàsiques les reclamen com a seues. Envien els nostres jóvens a la guerra, són carn de canó, i els reemplacen per més russos. Mirant els censos, la substitució demogràfica és molt visible. Tenim un problema gran. Si la tendència continua, en un parell de generacions els circassians desapareixerem com a nació. Una nació de 8 milions assimilada completament. Si mor la llengua, morirà l’autoconsciència nacional, morirà la nació”.

Tevfik Esenç fou l’últim parlant d’ubikh. Molts volen evitar que en el pròxim segle un peu de foto anuncie un nou últim parlant. Els circassians en són molts. Quan els busques els trobes. Estan entre les cendres de la història. Són els mamelucs que van reconstruir i reviure l’Egipte durant el segle XV. Són el regiment especial dels cinc prínceps circassians que van desenvolupar l’exèrcit polonés. Són els guàrdies uniformats de la monarquia haiximita jordana. També l’actual ministre federal d’Alimentació i Agricultura alemany, Cem Özdemir, conscient de les seues arrels. L’actor Temirlan Blaev interpretà a Temiri Blagg, el xiquet que agafa una granera usant la força al final de l’episodi VIII de Star Wars, L’últim Jedi. Temirlan, originari de Nàltxik, encarna una futura generació de cavallers jedi. La seua és una llegenda encara per centellejar, com ho és el destí del conjunt dels circassians.

Fotografia de portada: Fragment de ‘Dona circassiana amb vel’ (Jean-Léon Gérôme)