Llegir l’enèsim retret dirigit cap a la ciutat de València i els seus habitants, culpabilitzant sense miraments els seus usos i maneres lingüístics, i proclamat des de la talaia fàtua de l’essencialisme més ranci, em torna a transmetre la coneguda sensació de cansament i indignació, tot alhora. De tan evident resulta aborronador haver de recordar una volta més que, pràcticament a una distància de vint quilòmetres de la capital, en línia recta i cap a ponent, existix i ha estat sempre l’inici de les terres de parla castellana. En realitat, és de fet part de la frontera lingüística que quasi de nord a sud (i amb major incidència a la part central) dividix el nostre allargat país en qüestió de llengua. Una situació, per cert, fundacional i consubstancial al nostre naixement i a la nostra identitat com a poble.
Jo diria que mai s’ha valorat prou (o almenys no en el sentit positiu que suposa la nostra obstinada i encara viva presència lingüística) el fet de conviure des de fa prop de huit segles, i a una distància mínima del cap i casal i de bona part del país, amb una llengua d’una potència formidable i que d’alguna manera allí comença i no es deté fins arribar a les costes de l’oceà Pacífic. Poca broma.
Probablement mai s’ha insistit prou en eixa circumstància per a entendre determinada manera de ser, determinada inevitable permeabilitat que a tots els nivells eixa situació produïx, determinada raonable convivència de prop d’un mil·lenni, i s’ha preferit massa sovint recórrer a explicacions en negatiu, a febleses presumptament consubstancials del nostre presumpte caràcter, a una teòrica manca d’autoestima i a molts més suposats defectes d’un martirologi infinit i depriment que a forasters i a bona part dels propis valencians els agrada practicar, com si d’un obligatori manual de psicopatologies congènites es tractara.
Jo mateix (només de pensament, mai de paraula) he lamentat (i anys després m’he avergonyit de ser tan injust, i he agraït haver-ho fet només de pensament) la suposada feblesa que en la meua pròpia família va propiciar la substitució lingüística del valencià pel castellà. Soc, de fet, fill –bé, tècnicament net– d’eixe canvi que en altres ciutats i pobles del país no va ocórrer, o no d’eixa manera. Certificar qualitats superiors en estos darrers casos front a suposades debilitats en els valentins és d’una ingenuïtat alarmant, i en tot cas una injustícia flagrant. Perquè molt probablement era més senzill, en determinats moments decisius del nostre passat, mantindre fidelitat a la llengua lluny d’una ciutat que era centre actiu i no purament testimonial del poder polític, eclesiàstic, social o militar, i de l’ofegant omnipresència d’aquells que imposaven els canvis, i que ho feien d’una manera absolutament tangible, constant, immediata i real.
Estudis i estudiosos de les raons científiques, socials i polítiques de la nostra davallada en l’ús, estima i presència del valencià n’hi ha molts, i tots mouen bona part de raó. Igual que mouen raó quan dictaminen les solucions, les estratègies i els esforços col·lectius que encara ens calen simplement per a capgirar una alarmant tendència a la dissolució. Però tot això no deuria fer-nos oblidar -jo diria que és totalment imprescindible- certa necessària alegria o fins i tot cert orgull pel simple fet de ser encara. Per mantindre la llengua pròpia quan la capital del país pràcticament viu al límit d’eixa frontera, o en la mateixa frontera d’una llengua amb una clara voluntat política supremacista i de vigor i potència planetària. Per haver sigut capaços d’oferir una pacífica, antiga i emocionant resistència mai prou valorada, o no del tot compresa, o no del tot agraïda i, contràriament, en alguns casos i per part d’alguns, haver fet de la ciutat de València una caricatura banal tan injusta com inexacta, o un cant excessivament trist, sempre ple de retrets, d’amargors o de greuges, bé siga per desconeixement, bé siga per una poc comprensible ràbia.
Però tampoc són medalles de reconeixement les que voldríem ara: probablement tampoc les mereixem, probablement ningú les mereix. Es tracta senzillament de refer-se, d’agarrar forces des la base d’eixa mateixa resistència indubtable de tants segles i de tantes persones del passat o del present fidels a la llengua (i em venen al cap moltes, i no en les millors situacions), de passar el testimoni a la següent generació per a continuar resistint, ampliant espais amb optimisme i confiança en el futur i en les nostres pròpies possibilitats, en l’orgull antic i en l’alegria innegociable.
