Són els primers moments de la vesprada del dissabte i mitja família tornem passejant del dinar que hem fet molt prop de la plaça del Correu Vell. Carrer de Cavallers amunt, en aplegar a l’altura del Tossal ma mare es planta i fa una mirada de 180 graus i diu allò de com ha canviat tot, i acompanya el comentari amb eixe gest que tan bé conec, entre el cansament i l’estranyesa. “Ha canviat més el personal que el paisatge, mamà”, m’atrevisc a dir-li, esmortint la cosa. “Tot”, em respon lacònica.
Al cantó del carrer de Quart amb la plaça de Santa Úrsula em diu que, en eixe lloc on ara lluïx un restaurant, hi havia el taller d’un ferrer, i recorda cavalls nugats a una estaca que quasi sempre estaven a la porta, esperant el seu torn per tal que els posaren o canviaren les seues ferradures, i després em diu que davant, a l’esquerra, on ara un altre restaurant impera, al cantó situat enfront mateix de les torres, hi havia una botiga o magatzem on venien cacaus i tota classe de fruits secs (i a mi, contràriament al record del ferrer, que em pareix directament medieval i alié, això de la botiga o magatzem em sona, com una imatge boirosa de la infància), i mentres ho diu somriu lleument, i pareix que recorda el sabor exacte d’aquells cacaus que li posaven en una mesureta de paper.
Deixem la plaça i caminem seguint l’estrany carrer que formen a una banda el llenç supervivent de la muralla que ix des de les torres, i a l’altra un dels laterals de l’església de Santa Úrsula, i, més avant, ella, amb un gest encara més cansat ens diu que allí mateix, enmig d’eixe jardí, hi havia un home que llogava bicicletes, i de sobte li ve al cap el seu nom, el tio Paco, i conta una anècdota infantil de caigudes d’ella i de les seues cosines algun dia que les llogaren. Quan ja estem molt prop del carrer Túria elogia l’estat de les coses, però immediatament després diu que vindre per ací li provoca una emoció estranya, i que alguna cosa li puja per la gola, i fa un gest amb la mà resseguint el seu cos des del ventre fins a la boca. Jo pense que no és només el carrer i la casa on va nàixer i d’on va eixir als vint i pocs anys per a casar-se i fundar una nova família, sinó també les llargues ombres de tantes absències, i la devastació que el temps provoca, tota una poètica sense versos o sense massa facilitat per a expressar-los, però que suplixen sobradament l’aquositat dels seus ulls o certa tremolor de la veu en comentar-ho.
Ella, la meua filla i jo pugem al cotxe per a portar-la a casa. Després de fer-ho, continuem el trajecte Laia i jo per a deixar-la al Parc Central, on ha de treballar com a cambrera en un sarau de música electrònica que té lloc a la vesprada-nit. Faenes d’estudiant que ja entén la necessitat dels diners, i de guanyar-se’ls. Laia se’n va cap allà i jo hauria de tornar a casa, però encara hi ha llum i no tinc massa pressa. Aconseguisc aparcar i pegue una volta pel parc, que mostra la letargia pròpia de l’hivern, i els colors ocres, grisos i verds foscos que semblen envair-ho tot. Açò és Russafa, però a l’altra banda del tràfec de cotxes que delimita el parc està el vell poble mil·lenari d’on isqueren la majoria dels meus, la meua pàtria menuda, tan desconeguda i fugissera, i de la qual s’exiliaren quasi tots per altres espais de la ciutat i per diferents circumstàncies molt abans de nàixer jo.
Sempre que vinc per estos carrers em ve al cap el tio Lluïso, germà del meu avi, a qui l’exili de Russafa només li va durar uns pocs anys: els que es va mantindre l’aparença d’un matrimoni que seria desballestat per una història d’amor i adulteri que no tots s’haurien atrevit a enfrontar en l’etapa més salvatge del franquisme. Deixà Extramurs i se’n tornà a Russafa amb la russafera que allí l’esperava, i amb qui va conviure fins a l’últim dia d’una llarga vida.
Seria quasi un ancià però jo mantinc d’ell un últim record vigorós, imponent, el que projectava un gegant de gran corpulència travessat pel caràcter amistós i rialler que sempre va tindre. I que en les Pasqües pujava al Vedat i ens portava xocolate, mones i llonganisses, i de qui la seua filla i tia meua em contava allò que li deia una veïna poc de temps després de la seua mort: “Com m’enrecorde de ton pare! Que simpàtic que era, i sempre parlant en valencià allà on anara!”
Camine pels carrers de Russafa –carrer de Puerto Rico, on nasqué la mare de ma mare; carrer de Sueca, on nasqué mon pare– travessant onades de temps, d’espais perduts, de persones absents. Camine en la vesprada de vent i núvols desitjant trobar-me en qualsevol cantó l’espectre gegantí i alegre del tio Lluïso i el seu món perdut, pastant des d’unes mans amagades a les butxaques la memòria que fuig i obsessivament vull mantindre, la fidelitat probablement ingènua a certes coses.
Fotografia de portada: El tio Lluïso (amb mocador a la butxaca de la jaqueta), al costat de la nòvia i com a padrí en el casament del seu germà, en novembre de 1939, en les escales de l’església de Sant Valer i Sant Vicent Màrtir de Russafa.
