Només queden pel carrer alguns gossos que furguen en una muntanya de fem, i un poc més avant un parell de dones que tornen a casa amb signes evidents de fatiga. Potser la mateixa fatiga que ell arrossega cap a la seua habitació –una estança més que modesta, quasi miserable– de l’Hôtel d’Alsace, al carrer de les Beaux-Arts, al costat de l’escola del mateix nom, molt a prop de la vora esquerra del Sena, enfront del Louvre. Eixe cansament que ell patix per tot i per tots li fa vore París com una teranyina amarga, com un element hostil, tan diferent de la ciutat esplendent que va descobrir en la breu primera visita que va fer en 1874, als seus 20 anys, amb sa mare, o en la següent estada, en 1883, ja convertit en una celebritat, ja pujat al cavall d’una glòria que llavors no sabia tan efímera, uns temps llunyans i que ara li semblen prehistòrics, arcàdics, daurats.

Entra al fosc vestíbul i saluda amb la cortesia habitual a Monsieur Dupoirier, l’amo de l’hotel que tanta paciència i consideració té amb els freqüents impagaments de Sebastian Melmoth, el nom fals que Oscar Wilde ha triat per a evitar la infàmia i l’escarni que el perseguixen des del juí i la condemna per sodomia, nom elegit en homenatge a un parent seu, Charles Maturin, autor de la novel·la gòtica Melmoth the Wanderer. Mentres puja amb dificultat l’escala recorda aquells dies de 1883, aquells tres mesos frenètics i tan plens de vida, de dinars i sopars esplèndids, de teatres, de salons de cases i sumptuosos palaus que li oferien de manera constant les seues portes obertes, de nits poblades per juvenils belleses i banyades per oceans de champagne i absenta, i de trobades amb un ancià però encara totèmic Victor Hugo, o amb la seua venerada actriu –una sort de deessa laica– Sarah Bernhardt, o amb aquell vell faune genial, el poeta immens –“mon semblable, mon frère”, li va dir baudelerianament quan encaixaren per primera vegada les mans– Paul Verlaine.

Però tot això, en este dia d’octubre de 1900, sembla tan lluny com el record més pur d’allò que ell mateix anomenava vida. Les multituds que abans reclamaven la seua presència, aquell públic que, enfervorit per ell, omplia els teatres on es representaven les seues peces, ara es reduïx a alguns anglesos que, fent turisme a París, el reconeixen i murmuren, i el miren amb un feridor i enorme menyspreu. Fins i tot l’insulten. Tot aquell món literari i artístic de Londres i París que pocs anys arrere maldava per seure al seu costat, tots els amics, els nous i els vells, han anat desapareixent com qui s’allunya del cràter d’un volcà, com qui fuig d’un perill imminent, del descrèdit que provoca una presència o una companyia intolerable. Només Frank Harris, Reginald Turner i Robert Ross mantenen una fidelitat de pedra picada, i gràcies als seus préstecs de retorn impossible Wilde pot malviure estos dies infernals.

Ja en la seua habitació, es mira a l’espill miserable i brut que presidix l’estança. Veu el rostre adipós, les galtes caigudes, les dents –mai van ser bones– en fugida, i uns ulls que mantenen el blau intens però sense espurna, com la llum d’una estrela morta. Es toca l’orella inflamada i fa un gest de dolor. En pocs dies l’operaran del mal que s’allotja a l’interior de la seua oïda, un mal antic que s’ha estés al cervell i que acabarà amb ell en poc més de dos mesos. Sobre el llit, una carta de Lord Alfred Douglas, Bosie, rebuda dos dies abans. El seu amor, la seua perdició, la seua ruïna. El desagraït, el malbaratador, el capritxós Bosie. Va llegir la carta amb la desgana de qui recorda els dies ingrats de Nàpols i Roma amb ell, després dels dos anys d’infern de la presó de Reading, i Wilde modula i posa distància a l’egoisme immens de qui tant va voler i vol, però a qui la seua intel·ligència no deixa de reconéixer com un càncer, igual que el mal que li devorarà el cervell des de la seua orella.

Només té 46 anys però es despulla amb la lentitud i la cura d’un ancià. Sobre l’única cadira va deixant delicadament la roba miserable que porta, eixa que compassivament li han regalat en els darrers mesos. Contempla la foscor irrecuperable del coll de la camisa, els punys desgastats, la pèssima qualitat i l’aspror dels teixits. Intuïx el creiximent ràpid de la calentura que li farà passar, de nou, una mala nit. Es posa una sort de llarg camisó apedaçat i brut i es gita. Mentres escolta l’esclafit de les rodes d’un carro sobre les lloses del carrer, recorda el seu regne abolit de joventut, els dies d’Oxford i de Londres, l’esplendor del cos com una promesa d’eternitat, el desig d’agradar, el goig de saber-se admirat, el verí dolç de la vanitat. També recorda i veu els jóvens nus damunt dels llits, les flors, el plaer de l’ebrietat en les vesprades llargues, els somnis perduts, la porpra de les nits i el sol inextingible, un sol etern en el qual ara es diluïx, es fon, i on sap que desapareixerà prompte entre les onades manses d’una llum irrenunciable.

Fotografia de portada: Oscar Wilde (42 anys) i Lord Alfred Douglas (Bosie, 26 anys) a Roma en 1897