És juliol de 1936 i Marguerite Yourcenar està a Grècia. En realitat, este és el tercer estiu consecutiu que va a Grècia. Dos anys arrere s’ha produït l’enamorament entre l’encara jove escriptora i tot eixe espai físic, mental i espiritual que per a ella ja constituïx, de fet i irreversiblement, una pàtria triada.
A Atenes ha descobert els plaers senzills, elementals: el mar, el sol, els aliments primordials, les nits interminables, les tavernes del Pireu o una libèrrima capacitat de ser qui és, sense màscares. També l’amor o els jocs d’amor amb dones i hòmens i l’amistat d’altres artistes i escriptors que reconeixen i valoren a l’autora de determinats poemes, o d’eixa novel·la tan reconeguda per certa intel·lectualitat grega, Alexis ou le traité du vain combat.
Ara, en l’estiu de 1936, navega per les mars hel·lèniques al costat d’Andreas Embirikos, un home fascinant: armador, psicoanalista, poeta, escriptor i comunista a temps parcial. Després del descobriment de la terra calcària i mítica del continent grec, per a Marguerite estos són els dies de les illes, de la miríada inacabable que s’estén com un mosaic dins d’un blau remot, immens, sempre entre benvolgudes ressonàncies antigues.
Per mitjà d’Embirikos fa poques setmanes ha conegut el poeta Konstantin Dimaras. En un dia inoblidable d’este estiu grec ell li descobrirà els versos de Konstantin Kavafis, a qui Dimaras havia aplegat a conéixer poc abans de la seua mort a Alexandria, en l’any 1933. En eixos versos Yourcenar trobarà, condensats, l’exaltació recreada d’un passat mític i fundacional i sobretot la plasmació poètica, de bellesa commovedora i carnal, d’una sensualitat apassionadament meridional, amerada de l’atmosfera -pagana i paganitzant- que havia buscat des de l’inici de la seua relació obsessiva i feliç amb el món hel·lènic.
Res tornarà a ser igual en l’obra de Marguerite Yourcenar després d’eixe descobriment. Junt al seu iniciador Dimaras, mamprendran la primera traducció de la poesia kavafiana al francés. Primer en diferents lliuraments parcials i variades revistes literàries, i finalment en l’edició definitiva, que haurà d’esperar fins a 1958 per a materialitzar-se. Igual que va fer E.M. Forster en l’àmbit anglés, Yourcenar serà la responsable final de la introducció, l’èxit i la influència del poeta grec en el complex ecosistema literari francés, particularment tancat i refractari a estímuls forans.
En estos dies radiants de l’estiu de 1936 ella encara ni ho imagina, però més d’una dècada després publicarà Mémoires d’Hadrien, les memòries ficcionades del cèsar Adrià, probablement el més grec entre els emperadors romans, i que constituïx l’obra més important de Yourcenar, peça valuosa en la literatura europea del segle XX, i que mai hauria existit sense el més que determinant influx en l’autora dels poemes de Konstantin Kavafis.
De manera contrària a eixe desconeixement, en estos dies tan esplèndids l’encara jove Marguerite sí pot intuir -amb una estranya potència i convicció- que eixos poemes que li han trasbalsat el cor, o l’afectació de plenitud que produïxen en la seua ànima, són el fruit madur de la passió reverencial per la cultura i el món clàssic que son pare va inocular-li des de ben menuda. Òrfena de mare des del naixement, va ser ell qui va fer-se càrrec directament de la seua educació, vetant l’escola convencional i rebent classes del mateix pare i altres preceptors en llengües clàssiques, literatura, història i filosofia, de manera que als 8 anys la xiqueta Yourcenar llegia a Racine o Aristòfanes, i als 12 dominava amb solvència llatí i grec.
Ella sap que tot el fulgor de bronze de l’antiguitat apresa i gaudida en la infantesa és allò que ara sacseja i ompli de plaer el seu cervell, allò que esclata com una efervescència sobtada al ritme de la lectura o la traducció de cada vers del poeta d’Alexandria, i que ho amera tot com una melassa del goig: la monotonia polsosa i atraient (per decadent) d’alguns dies, els esplendors de certs cossos en les penombres, la magnificència dels dies antics, la glòria efímera però eterna de la carn jove, la fascinació pels deus oblidats o la nostàlgia d’un món devastat pel temps, tot això que ara, en este estiu de 1936, Marguerite Yourcenar gaudix i rememora en plenitud entre illes inesperades i blaus infinits.
Foto de portada: Marguerite Yourcenar en 1936, als 33 anys
