No ho ha dit a ningú, però durant el viatge ha tingut alguns moments de por. Sobretot quan sentia o creia sentir, travessant el cel i al mig de les nues planúries castellanes, el so insinuat d’un avió i la possibilitat certa de ser atacats. Un brunzit llunyà i temible en la seua progressió que finalment acabava per desaparéixer, per cercar altres rutes en l’aire, però que per uns segons li provocava una notable acceleració del pols, i un ofegament fet de por que li pujava per l’esòfag, com un flux contra natura, indesitjable.
Només s’ha tranquil·litzat quan algú, en el compartiment on viatjaven, ha dit el nom de València, que ja s’albirava a l’horitzó, i el cor se li ha omplit d’una breu i sincera alegria, i s’ha sentit com un xiquet en imaginar la mar que tant anhela. Estava ansiós per deixar el Madrid d’eixe juliol de 1937, encara que fora només per uns dies, i l’actual capital de la República li sembla un refugi temporal més que adequat, amerat, a més, amb l’aire meridional que Luis Cernuda li suposa, i que intuïx que en moltes coses ha de recordar-li a la seua Sevilla, una ciutat que no sap si l’inspira més amor o odi.
Convocat a última hora al Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes que es celebrarà a la vora del Túria, només ha tingut temps, en eixe Madrid atrotinat i frenètic, assetjat, per a fer algunes compres abans d’eixir cap a València. Un trage de bany primer que res, perquè, malgrat la guerra i malgrat tot, és estiu i desitja mar i platja com desitja cossos i ombres i estreles. I també una jaqueta del tweed anglés que tant li agrada, que combinarà perfectament amb eixos pantalons que guarda amb estima, els de color beix que tenen ja uns quants anys, i que fa només dos setmanes va dur a la costurera que li ajusta la roba en estos temps infaustos en què aprimar-se no és un acte voluntari. I també ha passat per la perruqueria on mitja dotzena d’antics empleats (ara cooperativistes tots vestits amb granotes blaves) li han afaitat i arreglat el pulcre bigot que ell lluïx com un signe d’identitat, i li han retallat el monyo, del qual ni un cabell ha d’eixir ni desviar-se del destí i la forma que el seu propietari li atorga.
En un parell de taxis pintats amb consignes bèl·liques han portat els nouvinguts des de l’estació a la residència on han de quedar-se, la Casa de la Cultura, que fins fa ben poc (segons ha escoltat dir a algú) era l’Hotel Palace. L’habitació és ampla, i prou lluminosa. Entra al bany i pixa distret, quasi sense adonar-se’n. Buida la maleta mentres cantusseja una melodia incerta. Penja la roba en un armari fosc que en obrir-lo l’ha envaït amb un perfum antic. Deixa el seu necesser en un lateral del lavabo, a la dreta de l’aixeta. Trau alguns pots, un tallaungles, unes tissores xicotetes. Ho deixa tot ordenat, maniàticament disposat. Després es posa una camisa blanca i un pantaló més fresc que el que duia. Es neteja les sabates amb un raspall cortesia de l’antic hotel, i que en el llom encara en porta el nom, Palace, en una tipografia que ell troba elegant. A Cernuda li agrada això, perquè no tot s’ha de perdre, no tot ha de canviar. I baixa al vestíbul, on els han convocat.
Veu algunes cares conegudes. Els saluda ací i allà: Antonio Machado, Rafael Alberti, León Felipe, María Zambrano, José Bergamín. Creu reconéixer a Pablo Neruda, l’autor d’eixe recent Residencia en la tierra que tant el va emocionar, fa només dos anys. Els ulls de Cernuda passen per damunt dels rostres d’Alejo Carpentier, de Tristan Tzara, d’André Malraux, de Stephen Spender, d’Octavio Paz, però no és capaç de reconéixer-los. També d’alguns rostres de galtes rogenques, potser eslaus, potser agents soviètics. Li han dit que la ciutat és un niu d’espies. Ixen tots al carrer després d’unes vibrants paraules de benvinguda.
Luis Cernuda es troba en la mateixa vorera amb Juan Gil-Albert, que acaba d’aplegar. Són amics i es fonen en un abraç. Juan l’agarra del muscle i, mentres fumen, caminen carrer amunt. Café del Siglo, Ideal Room. Cernuda contempla els rètols dels cafés i els bars, ataquinats de gent que gesticula animadament, que parla i riu de manera despreocupada. Llavors li crida l’atenció la linealitat perfecta d’este carrer que es diu de la Pau, la perspectiva que remata eixe campanar tan esvelt que es veu al fons, que sembla barroc i que pareix el far que determina el sentit i la raó de la via. “Pero qué calle más bonita, Juan”, li diu amb entusiasme al seu acompanyant, que assentix. Llavors este darrer li proposa tornar a baixar el carrer per a pujar-lo després de nou, i que puga gaudir-lo a fons de manera més conscient. I això fan.
És l’hora del crepuscle i tots van buscant un lloc on sopar. Les oronetes cauen a plom entre els edificis entonant el seu crit esmolat, i deixen espai als primers ratpenats. Cernuda sent una emoció estranya, com si haguera tornat a un lloc conegut, quan mai havia estat a València. Li venen al cap uns quants versos esplèndids. Fa per memoritzar-los. Intuïx la platja i la mar on vol anar demà, i on es farà una fotografia que serà mítica, envoltat d’amics i amigues, tots amb un somriure que sembla desafiar, amb la força de la joventut i de l’estiu, les tempestes d’acer que encara hauran de contemplar, tota eixa història que acabarà tan malament, i els exilis que vindran: Mèxic, Londres i la mort en terra estranya.
Però ara i ací només existix l’emoció sobtada de la vesprada de juliol al carrer de la Pau d’una València atemorida i alhora embravida, la temperatura perfecta que ompli cada parcel·la de l’aire, l’expectativa feliç dels pròxims dies i el jove eixe tan bell que de la mà de la seua nóvia passeja davant d’ells, eixe cos que Luis Cernuda desitja i imagina furtivament, salvatgement, com un plaer antic, vedat, irrenunciable.
Fotografia de portada (d’esquerra a dreta): Vitín Cortezo, Blanca Pelegrín, Luis Cernuda, Carmen García Lasgoity, Manuel Altolaguirre i Carmen García Antón
