Un temps de naufragi sentimental normalment requerix de diferents teràpies. O no. Però el canvi d’hàbits sol aparéixer com una cosa recurrent. També com la més adient per a distraure el cap. Confinat o limitat per la tossuda veterania dels costums, resulta, en tot cas, prou difícil encetar noves aficions, nous espais físics o mentals on deixar caure les hores esperant no sap un massa bé què. No obstant, i parlant d’hàbits o vicis, tinc l’immens privilegi de ser, en essència i per damunt de tot, lector, i per tant desconec el sentit de la paraula avorriment. Més prompte al contrari, l’obsessió lectora abans provoca ansietat (per tot allò que voldries llegir i saps que no podràs) que cansament, o tedi.

Als pocs dies del desastre ja sospitava que en realitat no hi hauria canvi d’hàbits, sinó l’accentuació extremada dels ja existents, una sort de reforç dels mecanismes habituals que actuaria com a baluard inexpugnable davant dels pensaments més indesitjats que podia provocar la nova situació. El reforç va ser, a banda de la lectura febril i l’omnipresent música, un ús i abús de pòdcasts que tingueren el mínim contingut literari. Una manera com qualsevol altra, entre música i música, de tindre el cap monopolitzat per sons i veus i velles devocions.

Escoltant un d’eixos pòdcasts i els seus dos habituals intervinents (un d’ells un editor adorable, i l’altre un escriptor carregat amb elevades dosis de fracàs i d’amargor literària: un mal endèmic en les catacumbes del sector), i mentres parlaven d’un autor que no ve al cas, un d’ells (el més trist, paradoxalment) va comparar el procés patit per eixe autor en un determinat moment amb el de creació d’un concret disc, el Love Over Gold dels Dire Straits. Eixa comparació –enormement elogiosa, no cal dir-ho– la va fer en estat de gràcia, potser en estat d’èxtasi, de forma i manera que, tot i la meua escassa simpatia pel podcastista en qüestió, em va transmetre la necessitat obsessiva d’escoltar detingudament eixe disc.

Però no va ser només eixe disc. Escabussant-me en el material dels Dire Straits (un grup que sempre havia estat ahí, un de tants d’eixos dels quals creus erròniament que ho saps quasi tot), vaig descobrir que, a banda d’uns quants directes, recopilatoris i piratejos variats, només van gravar sis discos d’estudi. I a eixos sis discos vaig dedicar hores de passejades, de bicicleta o de cotxe, per a sistematitzar un orde de preferències, de joies més o menys ocultes que brollaven feliçment ací o allà, d’este o aquell concret disc que donava un resultat final més o menys compacte, coherent o redó. Tot, en conjunt, va fer-me l’efecte d’una senzilla i tranquil·la epifania, d’una certa catarsi en les turbulències d’uns dies estranys, que quedaran per a sempre en la meua memòria, i on Love Over Gold (àlbum i cançó, títol plagiat per l’escocés Mark Knopfler d’un grafiti que va vore a Londres) regna per damunt de totes les coses, com una carícia reparadora o un consol que mai oblidaré.

En estos darrers mesos, i en això de tindre el cap ocupat quan no estic llegint, musicalment als Dire Straits els ha seguit la fe incorruptible i la meua habitual ànsia enciclopèdica i totalitzant en les vides i les obres de Leonard Cohen i Bob Dylan, però el record d’eixa ànsia, i la voluntat de coneixement i consol reconfortant en aquells dies inquiets de l’hivern, sempre anirà lligada a Dire Straits i a eixos sis discos que tantes voltes vaig escoltar.

Dilluns passat em tocava fer la guàrdia de vesprada en la caseta que tenim a la Fira del Llibre de València, als Jardins de Vivers. Va ser el dia de l’apagada total, i durant el matí no vaig poder parlar amb l’organització, ni amb els companys de l’editorial, ni amb els autors que havien de vindre a signar. No sabia si podríem obrir o no, però allà vaig anar cavalcant la meua poc flamant bicicleta. Apleguí a temps a una improvisada assemblea on l’organització va comunicar que per seguretat se suspenia l’activitat firal en la vesprada, i que per tant no obríem. Remugant –tot i el meu criptocomunisme sentimental– alguna invectiva liberal en defensa de la llibertat comercial (influència tan efímera com provinent de la recent mort del meu benvolgut Varguitas), vaig obeir la decisió gremial i abandoní el recinte.

Eren quasi les sis, i el cel s’obria a tots eixos colors que a vegades adquirixen a València les vesprades de primavera, eixa conjunció que es dona alguns dies d’abril o maig, quan sents com una il·luminació que estàs al lloc adequat, i que la llum i la temperatura de l’aire són senzillament perfectes, i que en eixos instants res pot anar malament. Vaig decidir travessar en bicicleta una ciutat sense semàfors per a vore la meua filla, de qui no sabia res des del dia anterior. En tots els encreuaments de carrers els conductors eren -sense excepció- d’una cortesia exquisida (soc dels qui pensa que de tant en tant un tancament pandèmic o una apagada general no ens venen del tot malament), i cedien el pas o de manera inaudita es paraven abruptament per a permetre’l a nosaltres, els ciclistes.

Afortunadament la meua filla lluïa tan esplèndida com acostuma, i em va proveir de ciris en abundància per a la fosca nit que vindria. Jo ja em veia –amb certa satisfacció, he de confessar– llegint a Homer a la llum de les candeles, com un pervers aristòcrata del segle XVIII, acaronant el cap de la gossa, ajocada al meu costat. Amb eixe pensament ranci i decadentista vaig tornar a la bici quan la vesprada començava la seua apoteosi, i oferia intractable la seua bellesa allà on mirares, arrogant i implacable.

Llavors, per pur atzar (o no), el reproductor de música col·locat en mode aleatori va començar a emetre pels meus auriculars “Love Over Gold”, eixa cançó que és com un rapte de la felicitat, eixa cançó que pertany a la infreqüent categoria d’aquelles que suren, com obres perfectes, en un èter ingràvid i feliç. La vesprada es diluïa contra la meua voluntat mentres la llum més bella es desfeia en les façanes, i jo li donava a l’aparell l’orde de repetir una i altra volta “Love Over Gold” mentres pedalejava frenètic i extasiat, quan la música i el paisatge es transformaven en les emocions exactes que els meus sentits demanaven.

“It takes love over gold / And mind over matter / To do what you do that you must / When the things that you hold / Can fall and be shattered / Or run through your fingers like dust”. Les vores del Túria es convertiren en les de l’Arno o el Màrmara quan l’últim sol les incendia, i Guillem de Castro em va semblar Regent Street en l’inici de les nits més memorables. Una darrera llum de bronze donava a les Torres de Quart una qualitat mítica, immerses en una atmosfera daurada, com d’ensomni, i els crits de les cotorres que buscaven refugi al Jardí Botànic eren el tròpic exuberant que es colava per davall dels sons i les músiques de “Love Over Gold”, repetida fins a quedar-me quasi sense bateria.

Quan entrí a casa després d’unes poques hores d’absència, i fidel al seu costum caní de generositat, Tula em va rebre amb tanta alegria com si tornara d’una gira de setmanes per Alemanya, i un missatge de la meua filla em deia que la llum havia tornat, que tot pareixia haver acabat, que no hauria de llegir –llàstima!– amb la claredat tremolosa de les candeles. Encara que, en realitat, per a mi la llum, la llum daurada, la que sosté els nostres millors dies, havia tornat unes hores abans.