El jove escriptor ha passat el matí descobrint la part més plana i més septentrional de l’illa. Caminant molt, però també a lloms d’un ase prou jove que ha llogat per unes quantes hores a un camperol amb eixa intenció. El problema –i la molèstia imprevista– és que l’home ha insistit a acompanyar-lo i guiar l’animal de manera permanent no amollant-lo i tirant d’una espècie de regnes de cuiro, quasi desfetes, i tot perquè evidentment l’home no es fia del retorn de la bèstia, de la honradesa mercantil d’eixe jove estranger de cabells massa llargs que la cavalca i que intenta satisfer eixe desig de conéixer espais del nou lloc on viu, una curiositat lògica perquè no fa ni un any que Lawrence Durrell, sa mare i els seus germans menuts habiten de manera permanent a l’illa grega de Corfú.

Constituïda com a família aclaparament colonial, son pare –anglés pels quatre costats– havia nascut a l’Índia, on va treballar com a enginyer dins de l’eficaç contingent britànic en la multiexplotació del subcontinent, i on coneixeria –en la molt humida localitat de Roorkee, concretament– a Louisa-Florence Dixie, angloirlandesa i també ja nascuda a l’Índia. Casats en 1910, tingueren fins a cinc fills (la segona, Margery Ruth, a penes viuria un any), tots nascuts allà mateix, però d’estirp i ascendències tan britàniques (més, en realitat) que la mateixa reina Victòria.

Després de la sobtada mort del pare en 1928, la família va mamprendre el camí de tornada a la metròpoli, on romandrien fins que una vesprada de l’agost de 1934, contemplant la platja de Bournemouth arrasada pel temporal, i el cel de plom i la pluja constant, inclement, tancats tots a casa sense poder eixir, un Lawrence llavors de 22 anys va preguntar-se en veu alta per què havien de suportar tan infame oratge, quan allò que necessitaven –potser l’empremta índia, eixa amagada nostàlgia de calidesa– era senzillament la llum del sol i un lloc feliç on poder créixer. Pocs mesos després la família Durrell desembarcava al port principal de l’illa de Corfú, al bell mig de la mar Jònica.

Hui el jove Lawrence Durrell –l’excèntric, el divertit, el vanitós, l’artista que vetla les seues armes literàries–, cansat després del periple que ha fet durant tot el dia pel nord de l’illa, a poqueta nit i acabat de tornar en ciutat, decidix visitar la plaça més principal i la taverna d’on és parroquià habitual. Però abans passa pels banys públics que fa a penes dos setmanes les autoritats municipals han instal·lat al centre de la mateixa plaça. En entrar, i damunt del vèrtex d’un dels lavabos, veu el perfil tan familiar d’un llibre que Durrell –no havent-hi ningú més en eixe espai– pressumix abandonat, probablement per un d’eixos turistes nord-americans que són tan freqüents darrerament, i perquè els natius són poc lectors. S’acosta, l’agarra, el gira per a vore el títol: Tropic of Cancer, d’un tal Henry Miller. El jove Durrell no sap qui és l’autor, ni coneix el llibre. Llig els crèdits de la pàgina 3: publicat a París, en 1934 (l’any passat), per Obelisk Press.

Comença a llegir allà mateix, plantat, electritzat d’una manera estranya des de les primeres línies per aquell fascinant flux de consciència desvergonyit, desacomplexat. Ja no anirà ni a la taverna. Tornarà a casa i llegirà durant hores, tota la nit, sense descans, fins al trenc d’alba. Després de dormir, despert cap al migdia, ja sap que eixe llibre decidirà la seua condició futura de lector i d’escriptor. Per mitjà del consolat aconseguirà una direcció postal de París: 18 Villa Seurat. Escriurà:

Benvolgut senyor Miller:

Acabe de llegir ‘Tròpic de Càncer’ i tinc la imperiosa necessitat d’escriure-li unes línies. M’ha impressionat perquè és l’única obra d’autèntica dimensió humana de la qual este segle pot sentir-se realment orgullós.

Etcètera.

La missiva tindrà resposta, i Durrell i Miller encetaran visites recíproques i un creuament de correspondència (venturosament conservada en un llibre memorable) que s’allargarà durant cinc dècades, i que només tallarà la mort del segon en 1980, als seus 89 fèrtils i activíssims anys. Però també encetaran una amistat indestructible i una influència mútua que determinarà les seues obres, particularment en el cas del jove Durrell. En l’horitzó que eixe jove no veu, ja ballen poemes, llibres de viatges, l’amor insubornable a Grècia, una guerra devastadora que canviarà tot, algun episodi familiar fosc, misteris gnòstics del Midi francés i sobretot una tetralogia o quartet que mitificarà per a sempre el nom d’una ciutat –Alexandria– per a glòria i esplendor de la literatura, eixa que ha encés un llibre anomenat Tropic of Cancer en este jove aspirant a escriptor de només 22 anys, Lawrence Durrell, l’excèntric, el divertit, el vanitós, l’artista que vetla les seues armes literàries.

Fotografia: Lawrence Durrell i Henry Miller a París en 1963