És eixa hora dubtosa i calma que dona continuïtat al migdia i pels afores de la Porta de Saint-Honoré (una de les sis que s’obrin en la muralla de París) a penes es veu a ningú. François Villon ho preferix així. No és exactament un home pudorós, però acaba de ser alliberat de la presó on esperava ser executat, i commutada la pena per un exili immediat de la ciutat per deu anys, i en eixa situació, s’estima més no trobar-se a ningú, ser invisible, no donar explicacions.
Hui és un dia d’octubre de 1462, a les acaballes d’un temps formidable i convuls de guerres, desastres i epidèmies que els segles a vindre anomenaran Guerra dels Cent Anys, i que va iniciar-se moltes dècades arrere d’este dia, quan un rei anglés va ocupar el Ducat d’Aquitània. El François Villon que ara ix desterrat de París té 31 anys. Va nàixer el mateix dia en què va morir Jeanne d’Arc, com ara recorda que li deia sa mare, eixa mare que, després de quedar-se viuda quan François era només un xiquet de bolquers, amb a penes 7 anys el va lliurar a la comunitat benedictina de Saint-Benoit-le-Bétourné.
En eixe convent es farà càrrec de l’infant el capellà Guillaume Villon, qui li donarà rudiments de llatí, història, dret i teologia, però també el cognom que el jove adoptarà, rebutjant el natiu Montcorbier d’un pare que mai va conéixer i a qui fulminà la pesta. Del convent passarà a l’escola d’arts de la Universitat de la Sorbonne, on es despertarà a parts igualment salvatges l’ànima literària i la nostàlgia del fang que definiran la seua vida.
Aquell va ser el moment fundacional per a François Villon d’una successió frenètica de llibres i versos, de bregues i alcohols, d’estudis i furts i robatoris, d’amors de ressonàncies trobadoresques però també de còpules mercenàries, implacables; tota una mixtura entre allò sublim i allò delinqüencial que resultarà consubstancial i definitori de la seua ànima, com un catecisme dels excessos. I una fascinació irrenunciable pels llocs més sòrdids, pels espais on es couen les nits més càlides de les ciutats: tavernes, bordells, cases de jocs, o qualsevol tuguri de got i ganivet.
Villon ja ha deixat arrere la Porta de Saint-Honoré i es dirigix a l’oest, encara sense un destí definit. Només pensa en fugir, tem la reversió del canvi de la pena que el rei ha concedit, està fart de moltes coses, d’uns determinats hàbits, d’unes certes maneres de viure, potser ha viscut massa, o massa ràpid. Només vol conservar la propensió a fer versos, només vol eixa continuïtat en la seua nova vida, mantindre la plasmació escrita de l’emoció que li provoca eixa barreja d’alta cultura que li ha procurat la vida universitària i el goig del fang, de la vida extrema.
Mentres ho pensa i camina molt lleuger es passa la llengua pels llavis. Resseguix amb morbosa delectació els contorns de la cicatriu que els creua, la que li va fer amb una daga el sacerdot Philippe Sermoise uns segons abans que Villon li clavara el seu punyal i el matara, durant una baralla brutal en aquell antre que ni vol recordar, quan discutiren narcotitzats pel vi per la prioritat en la companyia d’una jove bagassa, un episodi que va provocar la seua primera evasió, i aquell vers memorable que escriurà: “Benvinguda, vida de fugides”.
Ser un pròfug de la justícia, més que penediment, li va provocar un inquietant desig d’associacionisme, i s’unirà a una estranya fraternitat criminal que operava pels voltants de París, La Coquille, societat amb la qual perpetrarà un dels robatoris més cèlebres de l’època: el del College de Navarre, una institució d’hospedatge universitari de notable solvència econòmica, un colp que el portarà a la presó d’Orleans.
Complida la condemna, vindrà un temps d’alternança de versos amb tot un cursus honorum delinqüencial, quallat de conflictes, detencions, nous robatoris, nits ardents i altercats de tota classe i condició. L’acumulació de delictes i la tortura durant la qual va confessar l’assassinat d’aquell sacerdot (però també una nova brega amb un notari –un tal Ferubac–, que al cap d’uns dies va morir com a resultat dels cops rebuts) provocarà la condemna a ser penjat en la forca. I després la reversió de la pena i la commutació per l’exili, i este camí cap a l’oest que ix des de la Porta de Saint- Honoré.
És poc després del migdia, però a partir d’este exacte moment François Villon desapareixerà en una fosca nit i ningú no tornarà a saber mai res d’ell, com si es tractara d’un encanteri o com si aquell desig d’invisibilitat s’haguera concedit. No sabrà de l’admiració que segles després sentiran per ell i la seua literatura gegants com Arthur Rimbaud o Victor Hugo, o Charles Baudelaire o Théophile Gautier, o Paul Verlaine o tants altres. Es perdrà per a sempre o esborrarà el seu rastre en eixe camí de l’oest que ara enceta i la foscor més enorme acollirà les neus d’antany que ell va cantar, com un mantell nocturn en ple migdia, com un descans definitiu d’oblit i silenci.
Fotografia: Reconstrucció de París en el segle XV
