El volum de l’absència

by | 22/01/2025

La quotidianitat tallada de sobte, d'algú que ha mort, és dura d'assumir
Temps de lectura: 3 minuts

És realment dur entrar per primera vegada en la casa d’algú que ja no està ni hi estarà més, ocupar una estranya posició d’intrús en uns espais que mai havies concebut sense la presència dominant de qui allí habitava, i només te n’adones, d’eixa absència, quan algú ha fet el darrer, l’ineludible viatge, i quan a pesar d’eixos últims anys de decadència que pareixia que havien reduït els àmbits i la força de la seua presència, en realitat continuava exercint un tutoratge que es projectava poderós i en silenci sobre tots eixos objectes que ocupen la casa i que ara semblen particularment inanimats, inerts, mancats de sentit i de vida.

Tornar a casa de la meua sogra, que va faltar fa poc, es convertix en un balanç sigil·lós de passats, en la comptabilitat emocional de temps que ja no existiran mai, d’escenes de dies perduts i raonablement feliços que rememores dins d’un ball fantasmal poblat de més absències encara, de benvolguts espectres que ja només habiten el teu record i que es diluïxen com un final de pel·lícula inevitable, entre una música discreta, amable i complaent.

Més que la solemnitat sempre hieràtica del mobiliari, la part més colpidora de l’escenari interromput està conformada pels detalls d’una quotidianitat tallada de sobte, radicalment. És l’allau d’intimitat i records que sorgix, com una impúdica i mansa inundació, des dels calaixos o els armaris, evocant cossos i figures, perfils que foren jóvens convertits en continents tèxtils d’inconcebibles absències carnals, destinats a l’oblit; són els atifells de cuina ara de funcions impossibles, transformats en relíquies estàtiques, sense utilitat aparent; o els aliments de destí més que incert que encara omplin la nevera o el congelador, o els que descansen absurdament en els prestatges del rebost: paquets d’arròs o fideus a mig gastar i tancats amb agulles d’estendre, brics de llet per obrir, botelles d’aigua mineral encara embolicades amb el seu embalatge de plàstic, paquets de galletes mig consumits o llandes i pots de continguts variats i futurs dubtosos.

Recorde la meua sogra –ja major, però encara amb certa plenitud– dirigint i activant de manera permanent eixe escenari, llavors i ara en la meua memòria tan viu, i dominant cada dia tot un territori amb la seguretat i la prestància que li havien atorgat una tan inveterada com reduccionista i castradora tradició patriarcal, tot un engranatge social que va fer de la casa l’espai reduït a l’àmbit i domini femení, el gineceu sagrat en realitat convertit en confinament, obligació o exili mai discutit per ningú, el cau intocable exhibit com l’únic àmbit i demarcació de poder concedit a dones com ella, com tantes o totes de la seua generació, com tantes o totes de generacions immemorials.

Oblidaré o intentaré oblidar eixe enorme volum de l’absència, eixa quotidianitat detinguda, eixa foto fixa que sense futur possible ara oferix la casa, eixa imatge congelada tan dura d’assumir, i recordaré o voldré recordar sempre aquelles sobretaules de dinars de dissabtes o diumenges en eixa mateixa casa, en eixa cuina, i la nostra complicitat perduda amb el tabac llavors com un agraït company dels dos, quan tots els altres es retiraven a descansar o dormir, i fumàvem i xarràvem, i jo li preguntava pels seus dies d’infància i joventut allà en els horts de la seua benvolguda Creu Coberta, on havia nascut el mateix dia infaust en què entraven a València els franquistes, i ella em parlava dels llargs passejos que l’adolescent que va ser i les seues amigues feien fins a la ciutat per a anar al cine, dels pastissos i tortells que per Nadal o Reixos elaboraven les dones, de l’enramà que per Pasqua feien els xics del poble i les alqueries, de les albades escoltades des del llit en les matinades, dels balls, dels cants de grills i granotes que omplien les nits entre remors d’aigües de les sèquies, i de les hores tan felices que la xiqueta que va ser passava en primavera o estiu amb son pare mirant el cel nocturn mentres ell li explicava ací i allà les diferents constel·lacions, i sobretot recordaré o voldré recordar l’entusiasme i la lluentor que li tornaven als ulls quan em contava que mai com en aquelles hores havia tornat a vore tantes estreles, tanta bellesa, tanta esplendor en la nit immensa a la qual ara ha tornat.

Fotografia de portada: La Creu Coberta de València en la dècada de 1930

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018), Als peus de la lletra (2021) i Els dies inquiets (2024).

Et pot interessar