La parisenca George Sand escrigué que perfectament podria “reclamar l’honor d’haver descobert l’illa de Mallorca”. Fou en les pàgines inicials d’una obra publicada primer en Revue des deux mondes en 1841 i l’any següent en format llibre. Es deia Un hiver à Majorque. Ella i el seu amant, Frederic Chopin, havien arribat a l’illa a finals de 1838 buscant guariment per a ell, malalt pulmonar, i tingueren la idea de quedar-se a la cartoixa de Valldemossa. Era òbviament una idea horrible. No és fàcil curar la tuberculosi d’un compositor de prestigi enmig de la serra i entre els murs d’un convent acabat de desamortitzar.
Almenys, de la seua estada ens quedà el retrat que feu d’aquell nou món intacte, assilvestrat… i dantesc. És que en les pàgines d’aquell quadern de viatge batejava Mallorca literalment com “l’illa dels simis”, habitada per una “raça inhumana” de “bèsties” incivilitzades. Unes bèsties –“malgrat tot innocents”, això sí– que des del poble de Valldemossa observaven amb creixent horror aquella parella d’amants conventuals no sancionats per l’Església, que no anaven a missa i que damunt tocaven el piano de nit. Encara pitjor: Sand vestia pantalons i fumava pipa. La convivència fou òbviament impossible i al final ella escrigué aquell llibre en forma de vòmit ressentit. Se sentia estafada, en el fons. Havia anat a buscar un paradís, i aquell el paradís, més enllà del meravellós paisatge, no existia.
Sand digué de Mallorca que estava habitada per bèsties incivilitzades
Reconec que, llegides hui en dia, animalades així poden fer vindre unes ganes considerables d’eixir al carrer a punxar rodes de bicis turístiques de lloguer. Però cal ser justos: romàntica, liberal i moderna, Sand criticava un món beat i enclaustrat de nobles avorrits i quasi tan illetrats com els seus camperols… i opinava amb semblant antipatia d’algunes parts de l’interior de França, on la mateixa pobra gent es trencava el llom treballant la terra i, els diumenges, anant a la parròquia: “no hi ha res tan trist i tan pobre en el món com este llaurador que no sap més que resar, cantar, treballar i que no pensa mai”. Quan morí, Victor Hugo digué coses molt boniques d’ella. Abans, tots dos romàntics, s’havien enviat algunes cartes. Mai no es conegueren en persona.
La Renaixença: Déu i paisatge
El fet és que la història literària de Mallorca no comença, òbviament, amb aquell llibre elitista i antibucòlic de Sand, però sí, en certa manera, la història de la Mallorca descoberta per la civilització i per tant la Mallorca que, percebuda i autopercebuda, narrada i autonarrada, ens ha arribat als nostres dies. La història és un relat, després de tot, i aquell n’era un primer episodi: el xoc entre la nova modernitat importada i la vida de sempre, amb totes les seues virtuts i –moltes més, segons Sand– misèries. Mallorca, és cert, era llavors antiga i aïllada… però no tant. El 1840 es fundà la revista La Palma, en castellà, que parlava dels romàntics francesos, però també de la història de l’illa. Al capdavall, aquell Romanticisme s’escampava arreu d’Europa construint mites i nacions, i els mallorquins també havien de decidir què deien d’ells mateixos… i en quina llengua. La Palma durà només un any, però fou un indici de la Renaixença posterior, ja en català. La seua fórmula fou oposada a la de Sand, això sí: ells idealitzaren el que ella havia demonitzat, és a dir, el passat, la terra i la seua gent.
Perquè la Renaixença a Mallorca fou una cosa feta de paisatge, de melancolia històrica i de capellans il·lustrats amants de columnes dòriques. “El pi de Formentor”, de 1875, suposà el primer gran poema de Miquel Costa i Llobera –sacerdot– i una oda diamantina als penya-segats de l’extrem septentrional de l’illa. Parla d’aquell arbre-símbol, però també de Déu, del mar, de la terra i del cel. L’any després es morí George Sand, per cert. A les acaballes del segle, mentres el modernisme proliferava a Barcelona amb els seus exabruptes idealistes i els seus posats desarrapats, Costa i els seus continuaven aplicant la seua fórmula de perfecció de marbre. Algú, després, els anomenà Escola Mallorquina. Des del seu orde clàssic, aquelles modernors llibertàries els irritaven molt: “se proclama la incorrecció com a principi de bellesa”, li deia el pobre Costa a Joan Maragall.
La Renaixença idealitzà el passat, la terra i la gent
Mentrestant, mossén Antoni Alcover bussejava entre el poble i publicava L’Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Recó el 1896, poc abans de començar a recórrer els més apartats llogarets de València, Catalunya i el Rosselló per a fer possible el seu fabulós diccionari, acabat el 1963, quan l’home portava tres dècades mort. Ja en el segle XX, Mª Antònia Salvà, que fou la nostra Rosalía de Castro, continuava insistint en aquella via bucòlica. D’ella, Costa elogià la “senzillesa discreta, la naturalitat sense vulgarisme”. Els seus poemes són, efectivament, l’exquisida calma rural: tan delicada, tan aèria… tan ideal encara. Un dia feu una traducció de la tràgica Mireia de Frédéric Mistral, que està molt bé i que no representà cap sorpresa.
Mistral, al cap i a la fi, també observava, enyoradís, els seus ancestres del camp de Provença. Les excepcions a tot això en foren poques i sempre en estret contacte amb la Rambla de Barcelona: l’ànsia de futur en els sonets de Gabriel Alomar o les poesies de puntet decadent de Miquel dels Sants Oliver… que dedicà, per cert, un poema notablement irònic a George Sand: “¿Sereu de cor tan sec i d’ànima tan ‘xorca / per no plorar llegint ‘Un hivern a Mallorca’?”.
L’illa de la calma de Rusiñol i Chavarri
El que vull dir és que la majoria d’aquella gent cantava el camp, perquè al camp tot estavà bé. O siga, com sempre. No cal dir que els conflictes no interessaven. El món rural continuava poc més o menys com l’havia deixat George Sand més de mig segle abans: incivilitzat per a ella, idíl·lic per als seus detractors. La ciutat, en canvi, esdevenia molt a poc a poc una altra cosa. El 1892, Gabriel Maura, germà del polític, publicà els seus Aigoforts. Volgué fer precisament això: aiguaforts, làmines, estampes de la baixa classe mitjana urbana. “A on va aquest anacronisme viu?”, diu, d’un d’aquells personatges, un narrador que a penes amaga la veu de l’autor. Eren, de la sàtira a la nostàlgia, el retrat d’una Palma que, lentament, començava a esvair-se.
A fora, en tot cas, regnava encara l’aparent serenitat de tota la vida. Des del poble de Campanet, al nord de l’illa, el sacerdot Llorenç Riber, deixeble d’Alcover, publicava La minyonia d’un infant orat en 1935. Ja havia fet traduccions de Virgili. Ara eren una sèrie de records de la seua infància pobra, escrits amb una prosa càndida, suau i clapada de cites clàssiques, tocs de campana i muntanyes de fons. Fou, digué el mateix Riber, “pobre amb goig i humil amb alegria”. Rafael Ginard, també religiós, publicà uns Croquis artanencs en 1929, estampes igualment càndides dels costums d’Artà, i un cançoner popular rècord: 15.000 cançons. Allò era encara el paisatge, era encara Déu… era encara l’Escola Mallorquina.
L’illa, per tant, seguia sent la de la calma. Santiago Rusiñol, un d’aquells modernistes barcelonins que havien posat en alerta a Costa i Llobera, titulà precisament així a un recull de proses sobre Mallorca aparegut en 1913. Rusiñol havia estat per primera vegada l’any 1893 i tornà moltes voltes. En 1902 ho feu amb la família i dos amics: el pintor Joaquim Mir i el valencià Eduard López-Chavarri. Ells també buscaven el camp, perquè ells, en el fons, també eren romàntics d’última hora: “em trobe lluny de la pomposa aparença de la gran ciutat, per a gaudir de la ingenuïtat del poble en tota la seua puresa”, deia el segon. Hi ha alguna cosa de Sand en les seues paraules: la recerca de l’Arcàdia rural, modesta i sincera. A ells, però, no els decebé, sinó que els enlluernà. Era comprensible. Ells no venien de París, sinó de València i Barcelona.
Es quedaren en una caseta, precisament prop del cap de Formentor. Chavarri no li dedicà un poema, però quasi: “més enllà, majestuós, amb tota la força d’un déu solitari i temut, el cap de Formentor, els pics del qual vos semblen l’enclusa d’un tità per a forjar el trident de Neptú”. El seu amic, mentrestant, passejava, escrivia, observava el paisatge i el pintava. De tant en tant s’allargaven fins a Pollença, a tres hores de camí i on “els carrers tenen un color de pati de convent de monges”. Rusiñol fou un home genial que escrigué com pintà i pintà com escrigué. Ho feu tota la seua vida. Això i beure absenta.
Anys més tard també visità Valldemossa i parlà de Sand i de la seua frustració biliosa: “Ella hauria volgut indígenes que fossin lo més primitius i lo més ‘naturalesa verge’, però que sabessin de lletra, per a poder-los reivindicar. Que fossin homes ben senzills, però que els agradés de prendre l’aire de la llibertat que marcaven els seus principis; que fossin quiets i callats, però que de tant en tant protestessin”. Aquells dos parisencs, insistí, “voldrien la llar amb poesia i rondalles, però sense fum”. I això, clar, no podia ser. Rousseau i el seu bon sauvage, reblà, els havien enganyat. A estones satíric –un “satíric trist”, deia Pla–, Rusiñol no produí, però, excessiva burla de Mallorca. I quan en feu, fou amable i bondadosa. Potser la volia massa o potser la veia sempre amb ulls de pintor. Potser les dos coses alhora.
Els dos mons de Villalonga i Porcel
Però de sobte arribà l’any 1931, molt simbòlic i no només per la proclamació de la República, que a Palma fou entusiasta. Llorenç Villalonga publicà aquell any Mort de dama, una novel·la que sí que feia conya –i molta– de la noblesa agònica de l’illa, però també d’una Escola Mallorquina que allargava el paisatgisme regionalista, dels catalanistes de la revista La Nostra Terra, dels castellanistes de l’Ateneo… i de pràcticament tot el món que respirava. Alguns, evidentment, l’odiaren ipso facto, sobretot per assenyalar el que no havia volgut denunciar Rusiñol: aquella calma era sovint tragicòmica. I a més s’estava acabant.
Villalonga, més o menys, fou un senyor molt francés nascut a Palma en 1897, que escrigué en català perquè no pogué triomfar en castellà i que començà fent broma de la seua terra i acabà escrivint i reescrivint la seua elegia. Mort de dama fou també, en certa manera, un aigofort com els de Maura: “abans no s’enruni tot desitjaria fixar algunes escenes exemplars que s’han desenrotllat durant la nostra infància”, confessava. Però ho feu al revés. Ara no era la nostàlgia, sinó la sàtira racionalista, a l’estil d’Anatole France, la voluntat de la novel·la. Dona Obdúlia s’està morint de manera exquisida al seu palau de Palma, els familiars es barallen subterràniament pel testament, i una poetessa, Aina Cohen, ompli l’espera amb els seus poemes ridículs sobre llauradores i fonts d’aigua clara. Mentrestant, el narrador repartix punyalades a tort i a dret: “Els romàntics estimaven la solitud per a comentar-la amb els veïns”, etcètera. Tot acaba amb l’aristòcrata morta, les hereves ressentides i sense herència, la poetessa igual de ridícula i una certesa surant en l’aire: “existia en el cor dels mallorquins una realitat molt més forta: l’evidència que en dona Obdúlia acabava de morir tot un món… La seva casa fou la darrera de l’illa on encara es rebia i es conversava”.
Porcel i Villalonga s’intercanviaren 457 cartes
Aquell món que “arribava a terme” deixà efectivament pas a un altre. El parèntesi de la Guerra del 36 retardà una miqueta el procés, perquè els feixistes mallorquins, espanyols i italians es passaren tres anys massacrant entre tots qualsevol reminiscència d’aquella República. Quan la postguerra s’estabilitzà vingué –ara sí– el turisme. La platja, llavors, començà per primera vegada a guanyar la partida al camp. La calma, de mica en mica, s’esgotà. La transformació durà dècades, però fou imparable. Enmig de la guerra, l’any 1937, havia nascut Baltasar Porcel. Entre 1957 i 1976 s’intercanvià 457 cartes amb Villalonga, que continuava escrivint elegies meravelloses com Bearn o La sala de les nines i alguna sàtira. 457 cartes son moltes cartes. “Me reconozco en ti”, li deia el vell al jove en una de les primeres. El 1961, Porcel publicà la seua primera novel·la, Solnegre. Un jove torna a Andratx després d’una pena de presó. El poble és sobradament provincià i la gent continua trencant-se el llom treballant la terra o la mar. Hi ha qui emigra. Era la novel·la social, diuen. Però ja hi havia per allà turistes de pell tan blanca com la de George Sand i ara no es quedaven en cap convent, ni es queixaven tant.
Dos anys després fou La lluna i el ‘Cala Llamp’. Novament Andratx, però ara el port, on conviuen dos mons amb diferents sentits de marxa. Un arrossega el passat, l’altre albira el futur. Els personatges són una colla de mariners cansats i en l’última etapa de la seua vida, espectadors del boom turístic des de la seua nau precària: “Tota la costa atapeïda d’hotels i xalets, de gent que bevia whisky i conduïa automòbils llargs, de colors vius, de dones mig despullades”. Davant d’això la vida de sempre, tossuda i sedimentària, però ja moribunda: les maromes penjant, les baralles dels bars, les partides de truc i cassalla, la immigració del sud espanyol a dures penes assimilada, el masclisme indòmit d’hòmens que no manaven i dones que manaven menys encara, el sexe obscur, l’autoritat amb tricorni, les “rates de veler” que traginaven la Mediterrània damunt d’uns quants vaixells de motor mig ofegat, etcètera, etcètera.
L’any següent, Mª Antònia Oliver publicava la seua primera novel·la, Cròniques d’un mig estiu. Oliver era vora una dècada més jove que Porcel –i dos més que Blai Bonet, de qui no parlaré per pura qüestió d’espai– i també es fixà en el que passava a l’illa. La novel·la és el monòleg d’un preadolescent foraviler –de fora vila, o siga, un llaurador– molt ingenu, que no parla foraster –o siga, castellà– i que entra a treballar irregularment de botons en un hotel propietat d’un empresari coent i corrupte. L’hotel acaba tancant i el xiquet, que ha perdut un dit llançant coets per als turistes, tornant forçosament al poble, de la mà d’un pare paleta insensible que es dedica a alçar nous hotels i edificis a Palma, perquè el camp no dona prou diners. El seu fill, mentrestant, repetix frustrat una lletania: “no vull ser foraviler”…
Un estiu a Mallorca
Només quatre anys més tard, en 1974, Villalonga publicava Andrea Víctrix. Argument: l’any 1965, el protagonista, “ja vell, fatigat pel progrés maquinista que es començava a imposar”, se sotmet a una cura de congelació i desperta en 1990. El que seguix és la distòpia que podia concebre un Senyor com ell: una Palma que malviu en una dictadura postindustrial, que ja ni tan sols es diu Palma, sinó Turclub, on els cambrers són ara l’aristocràcia, la teoria tradicional dels sexes es dissol en androginisme i els robots de cuina omplin apartaments minúsculs com gàbies. Villalonga encara no podia concebre les psicopaties del consumisme digital, però sí que encertà algunes profecies: “Massa gent, massa cadires, massa transistors i massa barques. No hi poden estar un moment tranquils. Turclub és una ciutat inhabitable. En canvi, a vint quilòmetres de distància, el camp es despobla”. Andrea Víctrix fou la seua penúltima elegia: “Feia cosa d’un segle que a Mallorca […] el llibret simpàtic de Santiago Rusiñol conservava per a molts la seva vigència […] On eren ja aquells casals convertits en hotels? ¿On, els canonges i els moixos, vora la Seu? Aquella Mallorca d’antany, ja tan llunyana, la de Riber, la de donya Obdúlia, havia desaparegut, igual que el silenci i la puresa del cel. Els turistes vinguts per gaudir de tals atractius eren els qui els havien fet desaparèixer”.
Fou la penúltima elegia de Villalonga, deia, perquè l’última és Un estiu a Mallorca. Ambientada en 1935, novament satírica i tragicòmica, responia un segle després al llibre de Sand amb una sèrie de personatges paral·lels. Cada capítol, de fet, s’enceta amb una cita d’Un hiver à Majorque. La mateixa Sand és ara representada per una poetessa sud-americana, Sílvia Ocampo, convidada a sopar per una família de senyors ja més esperpèntica i diluïda que decadent, que ja ensenya anglés als nets i que s’atrevix a tindre un saló cubista. El cas és que amb la invitació volen evitar la vergonya “que ens havia fet tant tristament cèlebres a tot Europa”, o siga, la condemna de George Sand. Evidentment no ix bé i Ocampo, embolicada mentrestant amb un dels jovenets de la nissaga, acaba repetint l’escàndol… i fugint de l’illa. Villalonga, volterià, classicista i com els clàssics, acabava on havia començat tot. No podia ser d’una altra forma. Era ja 1975. La resta de la història no la conte, perquè ja la coneixem vostés i jo. I ja sabem com acaba.
.
