En teoria és un port austríac –el més important de l’Adriàtic des dels temps no massa llunyans en què Venècia es va rendir a la seua irreversible decadència–, però a ell el seduïx com si fora la més meridional i atractiva de les ciutats. No deixa de sentir-se encisat per com Trieste es mostra tan múltiple (italiana, austrohongaresa, lleument eslava) i, tot i el seu ateisme, el fascina eixe autèntic formiguer de cultes i religions, en què el catolicisme preeminent no mostra l’alé asfixiant que ell tan bé coneix del seu Dublín natal i on conviu en una raonable harmonia amb els jueus d’una diàspora interminable i amb els devots ortodoxos grecs que anuncien que, d’alguna manera, en esta ciutat que tant agrada a eixe encara jove James Joyce, comença Orient.
Tot això li agrada, però el verdader goig sensorial que la ciutat li procura és l’orgia de llengües i paraules que sempre percep, des que va arribar huit anys abans. Ja en aquell octubre de 1904, quan ell i Nora Barnacle xafaren per primera vegada l’andana de l’Stazione Centrale de Trieste, Joyce va assimilar i interioritzar entusiàsticament tot aquell magma bullent d’idiomes, musicalitats i accents diversos, tot eixe univers multilingüe que farà que la ciutat es convertisca en la pàtria d’adopció de l’escriptor que vol ser.
A Nora no li interessa la literatura, i molt menys les extravagàncies incomprensibles que James perpetra, però estarà sempre al seu costat. S’havien conegut a Dublín poc abans de fugir junts de la seua atmosfera densa, quasi irrespirable. Ella era una jove de Galway amb només 20 anys (dos menys que ell) i treballava com a cambrera a l’Hotel Finn de la capital irlandesa. Tingueren la seua primera cita un 16 de juny, i eixa és la data que Joyce ha triat i en què tot succeïx en l’estranya novel·la que ara i des de fa anys està escrivint, on tot és un torrent aparentment desbocat que fluïx per les pàgines, tot i que en realitat es tracta de la porga del cor de Dublín i del mateix Joyce, una obra que està destinada a revolucionar la literatura i que en eixos dies no té un títol definit, encara que a ell li agrada Ulysses.
En este matí assolellat d’abril de 1912 James Joyce aquieta el seu alcoholisme amb unes dosis ràpides però intenses d’un licor local que fa dos dies li vengueren en una taverna, tres botelles que té amagades davall d’uns taulons no del tot fixats en la part més discreta del portal, en el buit que hi ha baix de l’arc que marca l’inici de l’escala. Beu àvid eixes dosis sense la mirada reprovatòria de Nora, ix al carrer i es troba capaç de fer front a qualsevol cosa, mentres minimitza, fins i tot, les seues permanents dificultats econòmiques.
En dies com estos és quan més li costa acudir puntualment a la seua faena com a professor d’anglés en la Berlitz School. Però també en dies com estos constata com li agrada Trieste i escoltar la seua gent tan diversa mentres passeja. Sent amb satisfacció immensa com la seua oïda s’educa en les mil llengües i accents, i com la seua imaginació és envaïda per una simfonia de veus que ell rep com una pluja benèfica, mansa, irlandesa. En algun racó del seu frenètic cervell, mentres camina i pensa encara en l’Ulysses, intuïx per uns instants que molts anys després escriurà un altre llibre, una altra magna obra que serà un deliri però també la culminació enigmàtica de tanta passió lingüística, i que es dirà Finnegans Wake.
