Fa ja més d’un any d’aquella decisió de tancar-se a escriure eixe llibre que d’alguna manera sempre li ha rondat, que sempre ha anat amb ell des dels dies millors d’Aracataca, eixa acumulació d’històries que conforma un món tancat i autònom, que sembla habitar dins d’un espai fantàstic projectat des d’un passat remot, quasi mític, fundacional, i que funciona com un bell deliri d’estirps entrellaçades, de levitacions acollides amb certa normalitat, de flors grogues que regnen entre una floresta ubèrrima, salvatge, infinita.
És març de 1966 i a l’habitació on està tancat Gabriel García Márquez aplega la remor permanent, el rugit insomne i esplendent de la ciutat de Mèxic on viu des de fa cinc anys, després d’eixir de la seua Colòmbia i passar un temps a Nova York, on havia sigut corresponsal de l’agència cubana de notícies Prensa Latina. A l’altra banda de la porta de la habitació on ell està confinat habiten la seua dona Mercedes Barcha i els seus fills Rodrigo i Gonzalo, encara dos xiquets d’edats mínimes.
Fa ja més d’un any que Gabriel García Márquez, amb l’aquiescència confiada de Mercedes, va decidir tancar-se per a escriure eixa novel·la que li roda pel cap com una obsessió en l’habitació més infecta de la casa, un traster de tres metres per dos culminat per un lavabo encara més infecte, i decorat únicament per quatre elements: una prestatgeria amb alguns llibres, un minúscul divan, una cadira i una taula amb una màquina d’escriure Olivetti, fixada amb claus a eixa taula.
La voluntat inicial del tancament era de sis mesos, però en complir-se eixe termini la novel·la a penes havia superat la mitat del seu camí, i llavors els 5.000 dòlars que havia reunit entre estalvis familiars i les generoses aportacions del seu amic i escriptor Álvaro Mutis –que passa per casa molt a sovint, quasi a diari– ja s’havien liquidat en la intendència familiar. Per això fa a penes quatre mesos van decidir vendre aquell Opel blanc que s’havien comprat amb els diners del premi obtinguts per La mala hora, la seua tercera novel·la.
Però ni així. Sort que té al costat a Mercedes, que tant creu en ell i en eixe maleït llibre que tant costa d’eixir, com si fora el part d’una geganta, interminable i atroç. Mercedes té la determinació que a vegades li falta a ell, i hui, en este dia de març de 1966, ve d’empenyorar les restes del modest aixovar domèstic que conservaven. Ja només els queda l’eixugador, el calfador d’aigua i una batedora que en realitat mai han gastat.
Hui també ha vingut Álvaro Mutis, i espera l’eixida ritual que Gabriel fa cada dia, a mitja vesprada. Complint l’horari, a les sis apareix García Márquez per la porta d’eixa infecta habitació amb aspecte d’haver vençut en un combat immens: “Creo que ya la tengo, Alvarito”, diu, i Mutis contesta entusiasmat: “Bestial”.
Només dos dies després Gabriel García Márquez i Mercedes Barcha es plantaran en l’oficina de correus per a enviar a l’editora de Buenos Aires els 590 fulls que contenen el resultat d’aquell tancament, la fastuosa història de Macondo, un llogaret situat al costat d’un riu d’aigües diàfanes que es precipitaven per un llit de pedres polides, blanques i enormes com ous prehistòrics, però els 82 pesos que costarà l’enviament són prou més que els 53 que en tenen, i enviaran només la mitat, que equivocadament serà la segona d’eixes dos mitats. El receptor editorial descobrix l’error, i entre la fascinació i la intuïció que ens commou quan descobrim estar davant d’una cosa verdaderament gran, els farà aplegar els diners necessaris per a completar l’enviament. Les flors grogues havien iniciat el seu esplendorós regnat.
