Gjirokastër, ciutat de Kadaré

by | 10/10/2024

La ‘ciutat de pedra’, novel·lada per l’albanés Ismail Kadaré, va ser finalment cremada pels nazis
Temps de lectura: 2 minuts

Una de les millors novel·les d’Ismail Kadaré és Crònica de la ciutat de pedra (1971). La ciutat de pedra és Gjirokastër, assentada a les faldes d’una de les muntanyes del sud-est d’Albània. S’hi arriba per una carretera que travessa la vall paral·lela al riu i que està flanquejada per gasolineres i alguna indústria abandonada. La part nova de la ciutat és una taca ascendent de blocs de pisos anodins o directament horribles. La seua part antiga, en canvi, és una meravella. Està feta d’estrets carrerons empedrats i cases amb teulades de pissarra.

Ara un d’eixos carrers porta el seu nom. El nom de Kadaré, vull dir. Hi ha un institut, un monument als partisans, algun hotel, un bar. En el bar vaig demanar un café. Sonava una música qüestionable, una mena de tecno oriental a volum innecessari, perquè a Albània en tots els locals sonen melodies semblants i sempre desproporcionades. De lluny es veia la ciutadella, la torre d’una església ortodoxa, i de més prop el minaret d’una mesquita. Al costat hi havia un basar ja convertit en Port Aventura.

Kadaré nasqué allà i visqué després tot allò que li passà per damunt en els anys 30 i 40. És el que conta en la novel·la. Gjirokastër va ser envaïda pels italians, bombardejada pels anglesos, conquistada pels grecs, novament pels italians, ara pels grecs, etcètera, i al final ocupada pels nazis en retirada, que la cremaren. Ja els perseguien els partisans d’Enver Hoxha, futur dictador del país… i també fill de la ciutat. Al principi de la guerra, prop de la mesquita i de l’església, havien posat un prostíbul per als soldats, que fou com un altre incendi. En la ciutadella, mentrestant, es col·locà una bateria antiaèria, incapaç d’abatre cap avió fins que un dia se n’estavellà un i la multitud recorregué els carrers eufòrica, amb la mà del pilot com a trofeu grotesc d’una victòria pírrica. És una gran novel·la.

En la ciutadella es poden vore canons, alguna bateria i sobretot les presons del temps de la monarquia. Des del pati superior es pot contemplar la immensitat bruna de les muntanyes de Lunxhëria. Després vaig voler visitar la casa museu de l’escriptor. De camí vaig parar en una cruïlla a mirar el mapa. No sabia si era el camí de la dreta o el de l’esquerra. Llavors un veí em cridà des d’una finestra. N’assenyalà un dels dos i cridà: “Kadaré”. Li vaig donar les gràcies. Allunyant-me’n vaig pensar, potser, que la pedra no es pot cremar. Ni les paraules. És un fet que em consola, però només a vegades.

Foto portada © Carles Fenollosa

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

Et pot interessar

Nules, la guerra

Nules, la guerra

Els búnquers d’esta població estratègica ens transporten als últims mesos de la Guerra Civil