En una entrevista, l’historietista franco-sirià Riad Sattouf explicava que ell no se sent sirià ni tampoc francés, que sent que està en casa quan es troba entre altres autors de còmic.
A mi em passa alguna cosa pareguda, i hi ha experiències que m’agrada repetir, que repetiria cada vesprada, si em fora possible, sense cansar-me. Ja havia anat a la presentació d’El cuento animado (Nordica, 2024) a l’espai gastrocultural El Muelle de València i esta volta era el torn d’Els dies inquiets (Drassana, 2024), de Toni Sabater, un recull assagístic sobre literatura presentat pels escriptors Paco Cerdà i Puri Mascarell.
Guardant les distàncies amb Sattouf, crec que entenc allò que volgué dir amb això de trobar la terra pròpia en un context. La vida, a vegades, et posa en casa, i només cal rebre-la i acceptar-la com allò que és: una abraçada enmig del caos. Em sent en casa quan al voltant es parla de llibres. És com parar la maquinària un instant i tornar a l’univers de les essències, al ritme pausat que és el que permet la reflexió i la reunió. Hi ha alguna cosa d’espai simbòlic, d’espai a banda, com quan vas al teatre. Em recorda també, i apel·le ací a la nostàlgia, a les hores de classe en la facultat, que et deixen prendre un temps per a obrir els canals de recepció de la ment. Trobe a faltar eixes hores, i supose que les busque una miqueta inconscientment. O no tant. Hauré de reconéixer que les busque, senzillament. L’aprenentatge com a rutina, com eixa vesprada en El Muelle.
Toni Sabater, responent a una pregunta de Puri Mascarell, deia que, per a ell, llegir és com conversar amb persones interessants. És trobar les veus immortals d’aquells que han volgut i volen traslladar l’esperit propi al llenguatge intel·ligible. Els llibres com a interlocutors. Com a companys que estan sempre ahí i que respecten els teus ritmes i estats d’ànim. Va molt més enllà de l’entreteniment o de la transmissió de cultura. Va de deixar petjades que ens sobreviuen, petjades que són la metxa de noves converses. La màgia dels cicles.
Estar en casa és més del que es puga pensar. És, sobretot, la sensació, més o menys certa, d’estar segur, de no haver d’impostar res, de no haver de canviar res.
No vaig créixer entre dos cultures com Sattouf, però crec que entenc allò que va dir de trobar la terra pròpia en un lloc que no és un lloc, sinó un espai creat, inventat a propòsit per a reunir aquells que veuen l’existència a través d’un prisma similar. Espere repetir en El Muelle, sentir-me en casa. D’això no em cansaria.
