A ell sempre li agrada recordar que va nàixer ací, i que ho va fer durant els dies de 1846 en què esta ciutat patia el setge de les tropes del general Rosas, un episodi més de les interminables guerres tan endèmiques com poc comprensibles que assolaven tota Amèrica. Llavors Montevideo era una població de poc més d’un segle d’existència, un d’eixos indrets traçats a cordell per obscurs enginyers, dominat per negocis de vocació expansiva, bordells d’higiene variable i magatzems cobdiciats per les canviants faccions o banderes, habitats tots ells per una fauna heterogènia i cosmopolita.
Dins d’eixa fauna, son pare, François Ducasse, formava part de la nombrosa colònia francesa, i havia aplegat al país en 1839. Nomenat Canceller General del Consolat General de França, el seu matrimoni perpetrat amb una altra emigrant del mateix origen seria tan breu com tràgic. Celestine Jaquette Davezat era eixa dona i la mare que Isidore Lucien Ducasse va perdre per suïcidi quan el xiquet tenia poc més d’any i mig, un rostre esvanit que ell només aconseguix recordar per mitjà de la memòria falsa que li aportaven un parell de fotografies que ja no sap, en esta tornada a Montevideo, per on paren.
En 1859, als seus 13 anys d’edat, al jove Isidore Lucien son pare el va enviar a França, al Lycée Imperial de Tarbes on estigué fins a 1862, i després al de Pau durant dos anys més. Eixa temporada francesa definirà la vocació i la profunda, irrevocable i intensa malaltia literària del jove, i el malnom que triarà per a l’eternitat: Comte de Lautréamont. D’etimologia incerta (potser l’autre à Mont, esta darrera paraula per Montevideo), eixa falsa i decadent mostra d’aristocratisme serà, en qualsevol cas, un nom mític que esdevindrà sinònim de fulgor literari, romanticisme extrem i maleïtisme desfermat.
Ara és 1867, i en este retorn a la ciutat que el va vore nàixer ja bullen en el seu cap els versos d’Els cants de Maldoror, eixe monument a la blasfèmia, eixa irreverent i revolucionària renúncia a Déu i al gènere humà que es publicarà en tornar a França i que li donarà un lloc en la posteritat de la literatura universal, una aura de poeta i visionari que l’agermanarà per a sempre amb l’inquiet Arthur Rimbaud, l’altre enfant terrible de les lletres franceses que per aquells temps vetla també les seues armes. Però ara i ací, a Montevideo, Isidore Lucien viu amb un estrany desfici estos dies en què intuïx una remor de mortalitat, i alhora l’eco de l’eternitat, i sent que res li importa massa.
Visita a son pare, que viu aparellat amb una nativa en el luxós Hotel de las Pirámides, d’acord amb l’estatus que mai ha deixat de treballar-se, la seua única obsessió. Després, el molt jove autoanomenat Comte de Lautréamont passeja la ciutat, saluda alguns coneguts en el seu espanyol de fort accent francés i acaba sempre el recorregut contemplant les vores immenses i tan belles del Riu de la Plata, l’esplendor absolut d’eixe mar interior, d’eixe fals estuari que expandix el seu perfum i el fragor intens de les seues aigües, i Isidore Lucien Ducasse reconeix en eixa visió el més bell record d’infantesa, sense sospitar que serà també el darrer quan, només tres anys després, als 24, morirà en el seu domicili de París, a l’altra banda del món i d’eixes vores immenses, per causes que mai seran del tot aclarides.
