Fa ja quasi dos anys de la seua arribada, i la cosa no millora. És el que implica haver vingut a contracor, a desgrat, desitjant el destí inconfessable que era París, o el molt possible però finalment frustrat de Salvador da Bahia, al Brasil. Però més que la pèrdua de París li dol Bahia, un destí que tant li abellia, i al qual tenia dret en haver obtingut el número 1 de les oposicions consulars, i que li va ser furtat per algú amb pitjor resultat però amb padrins sempre sol·lícits, o poderoses influències. L’antiga història de sempre.
Per tot això (i per algun estrany ressort de la seua ànima) no li agrada l’Havana. Ni la fosforescència nocturna del mar Carib que l’envolta, ni la calor apegalosa, ni la música perpètua que ix quan passa per davant dels cafetins, els bordells o les tavernes del barri antic, a qualsevol hora de la nit o el dia. Però tampoc suporta l’evidència quasi olfactiva d’una sexualitat que es vessa pels carrers o les places, que s’oferix obscena en els cantons, i que a ell li provoca un rebuig primari, pertorbador. Ni tan sols li agraden els jocs de la burgesia i l’aristocràcia criolles, eixe segment social on es mou la colònia diplomàtica a la qual ell pertany i que, entre frivolitat i frivolitat, proclamen solemnes adhesions a Espanya mentres tenen l’ull posat –pel que puga passar– en els avanços dels insurrectes cubans, en l’orient de l’illa.
A José Maria Eça de Queirós, per no agradar-li, ni tan sols li agraden les faenes que té encomanades com a cònsol de Portugal. On ell esperava una burocràcia lenitiva i mecànica, s’ha trobat les complicacions administratives i els constants abusos que patixen els milers de xinesos vinguts des de Macau –i, per tant, súbdits portuguesos– per a treballar en els emporis sucrers que s’estenen per l’illa com una melassa verda.
Quan va aplegar dos anys arrere –desembre de 1872– encara era un jove de 27 anys, llicenciat en Dret per Coïmbra, malalt de literatura i amb un llibre ja publicat, O mistério da Estrada de Sintra. Tot i la contrarietat del destí assignat, confiava a tindre el temps per a llegir i escriure que teòricament l’ocupació que havia triat permetia. Però ni això. Maleïts xinesos. Maleïda ciutat. Maleïda illa.
Encara no ho sap, però en uns dies Eça de Queirós serà rellevat i tornarà a Lisboa. I vindran més destins consulars: Newcastle, Bristol, certes ciutats de la Xina i finalment l’anhelada París. I vindran els seus llibres cabdals, glòria de la literatura portuguesa: O Primo Basilio, O Mandarim, Os Maias. Però ara i ací només existix el cansament, la calor insofrible que li amera de manera permanent la roba, la carnalitat i la mol·lície ambiental que ell percep com una agressió constant, i un neguit que ni ell mateix encertaria a definir i que gravita sobre l’Havana, com un magnetisme pervers que eixe home jove detesta i que per a descans seu oblidarà o intentarà oblidar en pocs dies.
