De la catarsi com a estratègia giratruites, en sabem més a mesura que ens fem velles. També de la relativitat del temps, de la pèrdua del col·lagen i de quasi tot, de fet, però ara això no ve al cas. Hui he vingut a parlar de les experiències que ens alliberen i fan de punt d’inflexió, les que impliquen un canvi real i un recomençament després d’una situació que hem patit fortament. La catarsi és aquell clic que ens fa el cervell quan fem net. No debades, catàrtic també vol dir que fa cagar, i per a canviar de terç i transformar-nos, a partir d’una experiència vital que ens desembossa, hem de traure fora una bona tona de merda.
Coragre (L’Altra Editorial, 2024) és l’única novel·la que va escriure la periodista i guionista Nora Ephron, coneguda per pel·lícules com Quan Harry va trobar a Sally, Sleepless in Seattle (Alguna cosa que recordar) o Tens un email, pels guions de les quals va obtindre tres nominacions als Oscars que la van encimbellar com a reina de les comèdies romàntiques, un gènere molt dels 90 que també donaria per a parlar molt sobre feminisme, estructures i estereotips, però hui tampoc hem vingut a això.
La bona qüestió és que el passat mes de maig, pel meu aniversari, els meus companys de faena, estimats i sempre lúcids, em van regalar la traducció a la nostra llengua de Heartburn, que havia eixit unes setmanes abans. Ho feien sense saber que estava passant la meua etapa Ephron, després de llegir els dos reculls d’articles que també ha publicat L’Altra Editorial: Tinc un coll que fa pena i No me’n recordo de res. Dins d’esta etapa breu però intensa va ser un regal molt celebrat, perquè me’l vaig cruspir com un sopar, en eixa estona gloriosa sense mòbil entre el moment de gitar-se i el d’apagar la llum de la tauleta. Mereix una menció especial la traducció d’Ariadna Pous i és un encert absolut traduir heartburn, agror d’estómac, acidesa, com a coragre, mot en desús que juga també amb el mal de cor.
Nora Ephron va escriure Coragre com a catarsi, venjança literària i vàlvula d’escapada després de divorciar-se del periodista Carl Bernstein. Sí, el mateix del Watergate, l’homenot del qual ens parlen en les facultats de periodisme i que va fer caure a Nixon des de les pàgines del Washington Post. Doncs aquell bon senyor enganyava a Ephron mentres ella estava embarassada del seu segon fill (perquè foscúries en tenim tots) i, després del seu divorç, ella ficcionà el seu drama personal en esta novel·la que sobretot fa riure, però també ens acosta íntimament a un caràcter resilient, fort i amb molta capacitat d’autocrítica i de fer broma d’ella mateixa. A més, té amor i traïció, recomençaments i receptes de cuina. No sé vosaltres, però jo d’una catarsi no gosaria demanar-ne molt més. Perquè un dia una dona fa net i el que passarà a continuació ja és tota una altra història.
