José Luis Lucas (Cieza, 1991) és periodista, productor i creador de contingut. Recentment ha llançat el pòdcast Càmeres i fang, que parla sobre el paper dels reporters gràfics valencians durant la Barrancada del 29 d’octubre de 2024, i que es publica un any després de la tragèdia. El projecte s’ha pogut desenvolupar gràcies a la Beca d’Investigació Periodística Emili Gisbert de la Unió de Periodistes Valencians.

Com et familiaritzes amb l’univers dels reporters gràfics per a fer este pòdcast? La Unió de Periodistes Valencians ja tenia el focus posat en la tasca dels fotoperiodistes durant les inundacions del 29 d’octubre. Jo porte un any i mig especialitzant-me en el periodisme fet en els nous mitjans i, a banda, la meua primera presa de contacte amb este món fou com a reporter gràfic i càmera. Si el periodisme ja és una professió precaritzada i amb sous baixos, els reporters gràfics i els tècnics estan encara més invisibilitzats. De fet, quan publiques en un diari o en una tele la signatura del fotògraf o el reporter quasi sempre apareix més xicoteta que la del periodista. Este pòdcast era un deute pendent amb els reporters gràfics.

Com abordes un tema tan ample com la faena que fan els reporters gràfics i seua incidència durant i després de la Barrancada? Ho plantege a través de cinc eixos temàtics, cadascun dels quals el desenvolupe en un capítol diferent. En primer lloc, hi ha dos figures que per a mi són cabdals en el pòdcast: la del fotògraf del Levante-EMV Miguel Ángel Montesinos, que s’enfrontà amb la tempesta des d’un parc infantil on aconseguí salvar la seua vida, i la de la fotoperiodista del diari El País Mónica Torres, que va viure esta situació des de sa casa, molt pròxima al barranc de Torrent. Parlem molt sobre la salut mental dels periodistes valencians que han cobert la Barrancada, mentres despatxen professionals i altres reben pressions polítiques. Hi ha una altra qüestió a la qual done molta importància: com va convertir-se el fang en un decorat per a totes les televisions i influenciadors. ¿Fins a quan està justificat fer tots els debats i els informatius des del lloc d’una tragèdia? Sobretot tenint en compte el cost psicològic per a les víctimes i els afectats. Alhora, en el pòdcast també tractem les històries que hi ha darrere d’algunes fotografies històriques del dia de la Barrancada, la desinformació i el paper que han tingut les xarxes, etc. A més, en la part final parlem sobre les conseqüències que han tingut els professionals de la informació, voluntaris i cossos de seguretat després de la tragèdia i donem veu a les víctimes.

De la tragèdia ens han quedat moltes imatges al cap, com la de  Rubén Gisbert tirant-se fang damunt per a fer una connexió. Com dius, expliques que el fang es convertí en un decorat… Totalment. En el cas de certs programes de la televisió espanyola es van dir obertament moltes mentires com la dels morts del Bonaire i es van fer especulacions sense fonament que tingueren conseqüències, sobretot per als afectats. I fixeu-vos en una cosa: a Gisbert no l’acomiadaren per dir mentires, sinó per tirar-se fang per damunt abans de fer una connexió. Però també hi hagué altres maneres molt diferents d’estar en el fang: Rosalia estigué com a voluntària, però en cap moment va pujar res a les seues xarxes socials. Moltes empreses i particulars donaren ajuda de manera anònima. Però altres personalitats sí que usaren el fang per a netejar la seua imatge i la de les seues empreses, i això és molt diferent.

Quines fonts apareixen en el pòdcast? Hem intentat mostrar la pluralitat dels mitjans valencians i de les agències, almenys els que tenen fotoperiodistes en nòmina. Alhora, hem volgut que hi haguera la màxima presència possible de dones, tot i tractar-se d’una professió molt masculinitzada. I, sobretot, hem volgut que foren tots d’ací, perquè coneixen millor la nostra realitat i els nostres camins. A més dels fotoperiodistes, també hem volgut arreplegar les queixes, demandes i felicitacions que ens han arribat a través de la Unió de Periodistes: hi ha hagut molt d’esforç, pocs mitjans i moltes hores extres. En este sentit, Vicent Marco ens servix com a aplec de totes les mancances que hi hagué durant la cobertura, mentres que Mariola Cubells ens ajuda a analitzar la pluja com a fenomen mediàtic valencià al llarg de la història: l’aigua té una capacitat enorme per a unir-nos davant del televisor. També hem comptat amb Germà Llorca, expert en desinformació i autor del llibre Bulos y barro; hem parlat amb l’agència de comunicació Sibèria, que va recaptar molts diners per ajudar els comerços afectats amb la campanya; i també hem entrevistat l’historiador Vicent Baydal, amb qui reflexionem sobre els errors que s’han comés i sobre el que hem aprés (o no) de la nostra pròpia història.

Vivim en una situació comunicativa totalment nova, on qualsevol persona pot informar sobre el que passa des de les xarxes socials de manera correcta o errònia. Com ens podem protegir contra la desinformació? Del pòdcast m’ha fet pensar molt una reflexió de Fernando Martín, càmera de Televisió Espanyola. Ens digué que un periodista professional informa quasi tots els dies i fa molta informació que no dona morbo, que no és pur clickbait, i crec que hem de continuar fent eixa informació calmada tots els dies i no caure en la dinàmica dels titulars i els budells. Com apunta Fernando, arribarà un moment en què ens saturarem d’estar tan sobreestimulats i voldrem tornar a estar tranquils. El periodisme també és anar a atendre el veïnat, parlar sobre l’abans i el després de les Falles o cobrir la sega de l’arròs de l’Albufera. I respecte de les xarxes socials, trobe que hem de regular els algoritmes que definixen allò que veiem i allò que se’ns amaga.

Per què hauríem d’escoltar ‘Càmeres i fang’? Perquè la imatge és el que ha fet que poguérem mostrar al món les dimensions d’esta tragèdia i la necessitat d’ajuda que tenim. I per a conscienciar-nos que la pluja marca la nostra història, marca el nostre dia a dia, marca el nostre periodisme i hem d’abraçar la nostra pròpia maledicció per a protegir-nos d’ella. Després de “Quina calitja”  de La Gossa Sorda, que es feu després de la caiguda del pont de Beniarbeig…, no hem aprés res? Jo crec que ja toca.