Esta conversa es mantingué abans de la barrancada i la riuada del 29 d’octubre de 2024, que ha causat importants danys en moltes de les nostres societats musicals. Els testimonis d’estos dos músics d’Énguera servixen per a valorar el treball de tots aquells que han dut avant les nostres bandes durant tants anys, assistint als assajos i donant vida als carrers amb música i alegria.

—Com començàreu en el món de la música? 

—Rafa: Jo no tenia cap predisposició ni interés cap a la música culta. Un dia, jugant amb el meu amic Peralicas, a Énguera, em digué unes paraules que mai oblidaré: “Che…¿Y si nos apuntamos a la solfa?”. I així comencí la meua aventura musical amb el mestre Vidal i la vida ha anat portant-me cap al meu camí com a músic.

—Teo: Des de xiquet m’agradà la música. Mon iaio tocava el clarinet i fou president de la banda durant la postguerra, i em vaig criar en un ambient molt musical. Gràcies al meu mestre Pepe Cambra i a la pressió de mon pare i el iaio em vaig motivar i apuntar a la música. El dia que aní a la reinauguració del Gran Teatre Ideal de Castelló de la Ribera, on tocava la banda militar de València dirigida pel mestre Adam Ferrero, vaig decidir que jo volia fer de la música la meua vida.

Rafa Garrigós

—Quins són els ingredients d’una bona banda? 

—Teo: A nivell amateur, la clau és un element motivador que vertebre el projecte. Un bon exemple són els semilleros musicals en Colòmbia, que donen com a fruit un moment socioartístic molt bo. A partir d’ací, qualsevol banda amateur se sosté sobre tres potes: el col·lectiu musical, l’equip directiu amb la massa social i la direcció artística. Si un dels tres pilars falla, tot pot caure.

—Rafa: Sense dubte són els pilars, però em quede amb la motivació. El problema és motivar una agrupació amb gustos, edats i interessos tan diferents. Ho vaig poder comprovar en dirigir la banda de Canyada (l’Alt Vinalopó), un poble tan xicotet que no hi havia altra cosa que el bar i la banda. Tots tenien edats semblants i això generà un caldo de cultiu molt bo per a triomfar en el món dels certàmens de bandes.

Els pilars d’una banda són el col·lectiu musical, l’equip directiu amb la massa social i la direcció artística

—Quin moment recordeu amb especial il·lusió?

—Rafa: Fou molt gratificant la tranquil·litat d’una oposició aprovada com a professor de conservatori. Després d’anys pegant bacs, va ser crucial. I també em marcaren molt els primers premis i certàmens.

—Teo: Com a intèrpret he disfrutat moments molt bonics. Recorde un concert amb el meu saxofon i un piano en la Casa de la Cultura d’Énguera, amb el públic a metre i mig. Fou un moment íntim i emocionant. Com a compositor, en les trobades de ‘Com sona l’ESO’, més de 600 alumnes cantaren la meua cançó Lluna Mediterrània.

—Com heu viscut la tensió entre l’amateurisme i el professionalisme que caracteritza moltes vegades el món de les bandes?

—Rafa: Hi ha incomprensió per les dos bandes. D’una, alguns músics amateurs pensen que els professionals arriben a última hora i no van tots els dies als assajos. I, per la part professional, alguns no comprenen que alguns amateurs poden enfadar-se. Ara, també dic que he viscut més tensió entre professionals que entre professionals i amateurs! Hem d’aprendre, en general, a posar-nos en la pell de l’altre.

—Teo: Molts músics amateurs són els que sostenen verdaderament les bandes, amb les seues ganes de millorar. I, entre els músics professionals n’hi ha de tot, tampoc podem generalitzar. També estan els que venen al poble per a disfrutar de tocar amb la seua banda i amb la gent del seu poble. I els directors estem sempre enmig… A vegades hem de fer més de psicòlegs que de directors musicals. A més músics en una banda, més casos vitals diferents i una gestió més complexa.

Teo Aparicio-Barberán

—Sempre es parla del tòpic dels valencians músics. Forma part del nostre ADN?

—Rafa: El Mediterrani es caracteritza per la vida al carrer, un ingredient molt important per a que cresquen bandes i xarangues. Les escoles de música i les bandes compten amb l’acompanyament de les institucions valencianes. Les escoles tenen docents diplomats, i comptem amb moltes bandes que se sostenen amb la voluntat i l’amor per l’art de molts i moltes. Tenim problemes i reptes importants, i no ens hem de mirar el melic, però hem sigut capaços de fer grans coses. 

—Teo: L’administració, siga del color que siga, ha donat suport a les bandes des dels anys de la Transició. Cal dir que el fenomen de les bandes musicals valencianes és únic en el món. En altres llocs d’Europa els músics han de llogar els espais. Ací tenim molts locals i auditoris públics per a fer música. Això és determinant. I tot allò que no s’avalua, es devalua, i per això necessitem construir espais per a repensar les bandes valencianes i motivar els nostres músics en plena dictadura de l’atenció, on s’imposen els estímuls curts i el consum ràpid.

—Un consell que donaríeu al Rafa i al Teo que començaven en el món de la música.

—Rafa: Al Rafa del passat li diria que açò va de tindre molta paciència, i que no diga cap cosa de la qual puga penedir-se en el futur. Mesurar les paraules és molt important, especialment en les bandes de música, que són grans equips humans amb molts equilibris interns. També que és fonamental aprendre a ser empàtics i posar-nos en la pell d’altres. Però, alhora, que s’equivoque tot el que siga necessari, que no seríem qui som sense els nostres errors. 

—Teo: El meu fill menut està aprenent a tocar el piano, i sempre li dic que no es deixe emportar pel corrent, que es guarde moments per a ell, per a valorar allò que està aconseguint i destriar quines són les coses verdaderament importants. Que les coses roïnes no ens impedisquen vore les coses boniques i valuoses que hi ha en este món.