Esta és una perspectiva del port de València presa per Jules Ainaud l’any 1870 per a l’estudi fotogràfic de Jean Laurent. Temps convulsos en els quals, malgrat tot, les obres del port van prendre un nou impuls després de molts anys de projectes fallits o desestimats. I és que no era fàcil la seua construcció en un litoral mancat d’abric natural, de platges arenoses i d’aigües poc profundes; de fet, a l’època romana les embarcacions de poc calat s’endinsaven pel riu Túria i desembarcaven les seues mercaderies en un embarcador, que recents troballes arqueològiques han situat a l’entorn de les Torres dels Serrans. Fins i tot en el segle XIV algunes embarcacions podien navegar el riu.

Al Grau, el primer embarcador documentat que es coneix va ser un espigó conegut com el Pont de Fusta manat construir en el segle XV per Antoni Joan, “un cavaller rich e opulent e molt aparentat e favorit” gràcies a un privilegi concedit pel rei Ferran El Catòlic, però va ser un pont d’efímera vida, les restes del qual van aparéixer no fa molt. El següent intent va ser construir un moll, però esta vegada de pedra, segons un projecte del ciutadà Tomás Güelda, aprovat pel Consell un 28 de maig de 1686, però dotze anys després, per orde de Carles II, va haver de ser demolit abans de concloure’s pels aterraments que causava. L’enginyer hidràulic Manuel Mirallas va presentar un nou projecte en 1792, prenent com a base el de Güelda, però que després de diverses interrupcions per falta de pressupost, es va abandonar tretze anys més tard.

La situació del port a mitjan segle XIX era lamentable. La impressió que va traure el viatger anglés Richard Ford queda patent en este comentari: “Se han gastado grandes cantidades de dinero desde 1792 para tratar de hacer un puerto de esta mala rada arenosa … el muelle, que iba a ser continuado mar adentro con dos atracaderos, con torres y baterías en cada extremo, está por acabar”. I no és menys eloqüent la ressenya que del port fa Pascual Madoz en el seu diccionari geogràfic publicat en 1850: “El puerto del Grao de Valencia no puede hoy llamarse tal, en el deplorable estado de abandono en que se encuentra… la construcción de los muelles, empezada y abandonada hace años, ha quedado completamente inutilizada”.  I acaba amb un consell: “Por muchas razones, así políticas como económicas, aconsejan la urgente necesidad de tener puerto diáfano y seguro en el Grao de Valencia.”

En eixa dècada de 1850 dos factors van ser decisius en l’expansió comercial valenciana. D’una banda, la demanda exterior de productes com la taronja i el vi principalment i, d’una altra, la revolució dels mitjans de transport com el ferrocarril i la navegació a vapor.  Esta demanda va fer reaccionar al món financer valencià, implicant-se en la continuació d’unes obres que mai acabaven i que tan necessàries s’havien fet. La Societat de Crèdit Valencià, José Campo, el banquer madrileny Nazario Carraquiri i la Diputació de València van ser les principals fonts de finançament, amb la fiscalització del Ministeri de Foment. Així les coses, l’inspector d’enginyers Juan Subercase va presentar un nou projecte que, reformat en 1867 pel pilot Juan Bautista Llovera, es va postular com el definitiu… almenys fins a la data en què està presa la fotografia. I tornem a ella…

S’hi distingixen perfectament els dos dics transversals i al fons el de Llevant, que encara està construint-se. La pedra necessària s’extrau de les pedreres del Puig, encara visibles les seues restes al costat de l’Autovia V-21. Per una via fèrria construïda ex professo es transporta fins al moll i al mateix dic, on una espècie de grua inclina la vagoneta, arreplega la pedra i la llança a la mar. El port manca de far, així que provisionalment munten en un pal un fanal de llum roja fixa en una altra vagoneta i, a mesura que el dic es prolonga, també va avançant la vagoneta amb l’estrafaig de far. En la dàrsena, l’escàs calat no permet als vaixells acostar-se al moll, les barcasses de moment s’encarregaran de portar mercaderia i tripulants a terra ferma. A l’esquerra, els edificis de la Duana al costat de tallers i oficines relacionades amb l’activitat portuària. I el que no es veu; darrere d’eixes edificacions discorre el Riuet, que marca el límit entre la Vila Nova del Grau i el Poble Nou de la Mar, el Cabanyal.