Només dos construccions perduren en esta fotografia d’autoria desconeguda de la València de finals del segle XIX. La torre campanar de l’església de Sant Andreu, des de 1942 de Sant Joan de la Creu, i l’edifici del hui Palau del Tribunal Superior de Justícia, façana que dona al carrer Colon, construït en l’any 1756 per a albergar la Reial Duana, però destinada en 1827 per a Fàbrica de Tabacs i que, després de patir un gran incendi, va acollir des del 1914 el Palau de Justícia. A la seua esquerra s’endevina un edifici d’una sola planta, l’Asil de la Lactància, inaugurat per Amadeu de Savoia en 1873 per a que les cigarreres, les treballadores de la Fàbrica de Tabacs, pogueren alletar els seus fills i estos tingueren una cuidada atenció. La institució es considera un antecedent de l’anomenada Gota de Llet, creada en 1910 per l’impuls dels metges Joaquín Aguilar i Ramón Gómez Ferrer. A l’esquerra de la fotografia i després d’unes naus d’ús militar, s’alça el Convent de Santa Caterina de Siena, construït a la fi del segle XV sobre els terrenys del fossar dels jueus i demolit quasi íntegrament a principis dels anys 70, per a construir sobre el seu solar els grans magatzems d’El Corte Inglés, de manera que l’església es va traslladar perdra a pedra al barri de Orriols. I ocupen el primer pla de la fotografia els foscos gasòmetres de la Fàbrica de Gas del Marqués de Campo, o millor dit dels seus hereus, ja que este havia mort en 1889. Una història, la del marqués, els seus hereus i la fàbrica de gas, digna d’una telenovel·la turca en la qual ara no entraré en detall, però de la qual sí que vull donar a conéixer alguns fets que van deixar a la ciutat a les fosques en repetides ocasions.
Al vespre del 24 d’agost de 1898, València va anar quedant-se a poc a poc a les fosques. Els fanals de gas de l’enllumenat públic que habitualment havien de ser encesos pels operaris de la fàbrica de gas del Pla del Remei, propietat dels hereus del Marqués de Campo, romanien apagats. El motiu: la negativa del gerent de l’empresa, Monsieur Agustín Touchet, de subministrar gas gratuïtament a la ciutat, trencant el compromís que José Campo havia adquirit en 1888, un any abans de la seua defunció, de subministrar-lo a cost zero durant vint anys. Touchet va decidir tallar els ramals de les canonades als carrers de la Mar, Ciscar (actual Comte Salvatierra) i plaça del Picador (actual dels Pinazo), però no li convenia tancar les aixetes del tot perquè deixaria també sense gas als seus abonats. Amb tot, en arribar els operaris als punts indicats, pic i pala al muscle, els guàrdies municipals els van impedir l’operació per mancar de la corresponent llicència, de manera que, frustrat eixe intent, Touchet va prohibir els seus empleats que encengueren els fanals d’enllumenat públic amenaçant-los amb l’acomiadament en cas de desobediència. A poqueta nit, doncs, València es va quedar a les fosques. La reacció de l’Ajuntament va ser immediata, segons narrava El Mercantil Valenciano: “Los peones camineros, percha en mano, comenzaron a encender los faroles, seguidos de multitud de chicos que aplaudían cada vez que se daba luz a un mechero de gas.” Clar que, darrere dels dependents municipals, anaven empleats de la fàbrica de gas amb un notari estenent acta per a posteriorment denunciar l’Ajuntament per sostraure’ls el gas.
Els talls de fluid en l’enllumenat públic van anar repetint-se durant diversos mesos, fins a mitjan novembre de 1898, produint-se a vegades situacions en les quals podria haver-se inspirat Mack Sennett per a les comèdies còmiques dels Keystone Cops de principis del segle XX… Com la del 23 d’octubre amb la ciutat a les fosques: els dependents de l’Ajuntament encenent els fanals, a pocs metres sigil·losament els empleats de Touchet apagant-les, darrere d’ells els guàrdies municipals detenint-los, i arrupit, tancant la cua, un representant de la fàbrica de gas amb un notari estenent acta. O aquella altra escena, en la qual una comissió de l’Ajuntament encapçalada per un tinent d’alcalde va voler realitzar una inspecció a la fàbrica de gas, però, al negar-se a obrir la porta el responsable de la fàbrica, el regidor va ordenar al guàrdia municipal 482 (sic) pujar a la tàpia amb una escala de mà, de forma que, enfilat el valerós guàrdia a la part alta de la tanca, va passar l’escala a l’altre costat, encara que allí estaven esperant-li els sicaris de Touchet, que li la llevaren, deixant l’agent 482 en alta, gesticulant i amollant imprecacions davant els riures i les burles dels operaris. Una improvisada torre humana va ajudar l’esforçat municipal 482 a baixar de la tàpia i llavors van posar en marxa el pla B: trencar la porta de la fàbrica a destralades. El notari va estendre acta i com és de suposar, Touchet va presentar una nova denúncia.
Tot això va ocórrer en aquell 1898, un any que anava a deixar una petjada profunda en tota una generació. En juliol, l’esquadra de l’almirall Cervera era aniquilada per la flota ianqui en aigües de Santiago de Cuba. Poc abans, l’armada espanyola ja havia estat destruïda en la badia de Manila. A l’agost, se signava a Washington un protocol pel qual s’assumia la pèrdua de sobirania sobre Cuba, Puerto Rico, Guam i Filipines. A Espanya es declarà l’estat de guerra i tota la premsa quedà subjecta a la censura militar. I el que no es veu a la foto: res, perquè València estava a les fosques!
