Quan la piqueta colpeja tossudament sobre l’asfalt fragments de la nostra història ens esguiten. Primer va ser l’aparició, davant de l’església de Sant Joan de la Creu, d’uns esquelets humans que evidenciaven l’existència del fossar de la llavors parròquia de Sant Andreu; després, furgant un poc més, les restes d’un hammam, banys pertanyents a l’anterior medina musulmana. I també els únics indicis de l’existència del call, el barri jueu, perquè també va estar ací, només els trobareu en els noms corruptes del certs carrers, pel qual amb el pas del temps i en no existir un nomenclàtor oficial, diuen que call es va interpretar com a gall, gallina o fins i tot pollastre, perquè encara existix eixe carrer amb tan curiosa denominació i és evident, o a mi m’ho sembla, que ningú li dedicaria un carrer, ni a un gall ni a un pollastre, per molt bé que cantaren i menys els seus veïns.
Res queda hui dia d’este afable carrer del centre de València, excepte l’antiga parròquia de Sant Andreu, hui església de Sant Joan de la Creu. Quan a la fi del segle XIX van començar els primers enderrocaments per a l’obertura del carrer de la Pau, part de l’estret carrer Ave Maria, que des de la segona mitat del segle passat va recobrar la seua primigènia denominació dels Castellvins, va quedar absorbida per la nova via i per la llavors plaça de Vila-rasa –des de 1909 carrer de Canalejas i actualment Marqués de Dosaigües–, desapareixent amb ella les cases pairals del llinatge dels Castellví i del marqués de Valero de Palma.
També va patir importants modificacions per a adaptar-lo al seu nou ús el palau dels Cardona, on es van establir a partir de 1835 la Fonda de les Diligències, la de la Vila de Madrid, després Gran Hotel de Roma i finalment, ja en el segle XX i fins als nostres dies, l’Hotel Anglés. Més sort va tindre, el palau historicista del comte de Nieulant, obra de l’arquitecte José María Cortina just enfront d’ell i fent cantonada amb el carrer Llibreters, sort que se li va acabar en 1958, any en què es va derrocar per a construir un modern i asèptic edifici. En eixe mateix carrer dels Llibreters ha resistit a la piqueta el palau dels Boïl d’Arenós, seu actual de la Borsa de València, palau que també va ser propietat dels Rabassa de Perellós, marquesos de Dosaigües, la casa pairal dels quals va tindre en el segle XVIII una reforma integral de la qual el pintor Hipòlit Rovira, l’ornamentista Lluís Domingo i l’escultor Ignasi Vergara van ser els seus màxims responsables.
De fet, hi ha qui assegura que este eix urbà que hui connecta el carrer de la Pau amb el carrer de les Barques, i el seu entorn va concentrar no fa molt un conjunt d’edificis notables i palaus comparable al carrer dels Cavallers. No debades, als enderrocaments ja citats caldria afegir els que tingueren lloc en el nefast període de 1953 a 1966: el palaus dels Mirasol, Casp, Escrivà d’Íxer, el col·legi dels Maristes… i no molt lluny d’allí el palau dels Vilaragut.
Però anem a la fotografia, donada per la família Cuyàs a l’Institut Geogràfic i Geològic de Catalunya, i a 1955, any en la qual es va prendre… Espanya ingressava en l’ONU; la mort de James Dean commocionava una adolescència rebel sense causa, en un país de dominicals vesprades de bous, futbol, catch o boxa, mentre els més menuts feien cua al Cinema Sant Vicent, el cine dels xiquets. La falta de recursos per a dur a terme importants projectes urbanístics, entre els quals es trobaven la construcció de l’anomenada Finca de Ferro, el túnel de les Grans Vies, el pont d’Ademús i la construcció del nou Mercat de Russafa va decidir a Baltasar Rull deixar l’alcaldia de València, que va ser ocupada per Tomás Trénor Azcárraga; motiu similar pel qual este mateix, segon marqués del Túria, va ser destituït fulminantment després d’un crític discurs contra el govern després de la riuada de 1957.
Encara que el tramvia continuava sent el mitjà de transport per excel·lència, el considerable augment del parc automobilístic, amb el consegüent increment del trànsit va ser la sentència de mort per a este històric entorn. Així, entre 1963 i 1966 es van anar enderrocant tots els edificis que tapaven el vial que havia de facilitar el trànsit de vehicles entre el carrer de la Pau i el de les Barques, un vial que anys després colonitzarien, amb major o menor èxit, botigues de luxe, en una dubtosa anomenada Milla d’Or. I el que no es veu: la nova torre i ala del palau de Dosaigües, afegides en 1969, que va suposar l’enderrocament de l’edifici situat a la dreta de l’església.
Per a finalitzar, uns paràgrafs de l’economista Josep Sorribes extrets del seu llibre Mis queridos promotores, Valencia 1940-2011. Construcción y destrucción de la ciudad (2012): “La gent viu en carrers amb noms que no saben d’on provenen, i en barris el passat dels quals s’ignora. Quan es plantegen operacions de cirurgia dures, les bones intencions inicials s’obliden, i el barri es despersonalitza. Una ciutat que no es coneix no es pot estimar, esta aversió a la memòria històrica és un ‘memoricidi’ silenciós, indolor, subtil i, potser, el més perillós”.
