Cada any, en la voràgine laboral i d’obligacions, imagino l’estiu com un globus aerostàtic de temps lliure que m’envolarà el cap. Mons increïbles i tots els mots vindran a mi i tindré l’espai suficient, la subsistència assegurada, la casa pròpia i l’alegria estiuenca bollint-me al voltant. Serà llavors quan les hores s’escampen davant de mi com la massa acabada de pastar, capaces de transformar les lletres en quasi qualsevol cosa. Serà just llavors quan vaja sumant paràgrafs, polint les frases, triant les imatges, construint les bastides del que haja de ser.
Llàstima de la becadeta, que em pesa als muscles i a les parpelles fins que em rendisc i m’embolica amb els seus tentacles apegalosos, davall del ventilador de sostre, en la penombra de la persiana abaixada. Llàstima de la piscina municipal, únic refugi climàtic, paradís proletari, escenari dels meus millors selfies. Llàstima de l’esmorzar allargassat a la plaça i tota la gent que cal saludar pujant pel carrer, perquè encara soc del poble, malgrat l’exili. Llàstima dels llibres nous, que m’he portat per tones i fan els seus cants de sirena des de qualsevol racó de la casa del poble. Llàstima de la bicicleta BH de l’any 90, que no ha crescut, com jo tampoc, i que necessita sortir a passejar cap al tard, grinyolant fins a l’Engolidor a collir mores. Llàstima de les festes, que ja venen i ho envaïxen tot amb horaris trastornats, sorolls inesperats, disfresses, excessos, agendes apretades.
Llàstima de l’agost, al remat, que vola entre flames i no existix, vos ho prometo. Temps volàtil llargament esperat, promesa sobrevalorada, mes de mentira. I ja estem a dia 15 i no he escrit ni una paraula.
