El debat sobre quin ha de ser el model de valencià estàndard ha estat, durant dècades, una de les qüestions més carregades ideològicament del panorama cultural i lingüístic valencià. Ara, la tesi doctoral de Miguel Vázquez Sanchis, defensada el passat 3 de febrer de 2026 amb el títol El cas valencià: estàndard i actituds lingüístiques en una varietat no dominant d’una llengua pluricèntrica en conflicte, aporta per primera vegada una base empírica sòlida per a avaluar què pensen realment els valencians sobre el conflicte lingüístic, la pluricentricitat i els models de llengua.
En concret, l’estudi partix d’una constatació fonamental: el valencià-català és una llengua pluricèntrica en conflicte. D’una banda, patix un procés de minorització dins d’un Estat on el castellà és hegemònic; de l’altra, presenta una pluralitat de varietats formals associades a territoris diferents. A València, esta doble condició s’ha traduït històricament en una tensió entre dos models normatius: d’una banda, el model convergent, tradicional en els usos literaris i docents des dels anys 60, fixat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i difós també per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, i, d’una altra banda, el model particularista, codificat des de 2001 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i que ha anat difonent-se socialment en les dos darreres dècades.
Fins ara, el debat acadèmic i públic havia tendit a assumir un paral·lelisme quasi automàtic entre tres eixos: el pla interlingüístic (valencià versus castellà), l’interdialectal (valencià versus català central) i el dels models normatius (particularista versus convergent). En eixa lectura simplificada, optar per formes endògenes s’associava sovint a un espanyolisme conservador, mentre que optar per formes convergents es vinculava a un catalanisme progressista. La tesi de Vázquez Sanchis, però, qüestiona esta equivalència i ho fa amb dades. No debades, la seua investigació es basa en una mostra ponderada de 1.090 residents de les 33 comarques valencianes, d’entre 18 i 70 anys, que van respondre un qüestionari amb un centenar d’ítems actitudinals.
Entre eixos ítems hi havia un test d’acceptabilitat amb 25 variants lingüístiques per a les quals l’AVL i l’IEC prioritzen solucions diferents. Les dades es van analitzar mitjançant anàlisis factorials exploratòries i regressions logístiques ordinals, una combinació metodològica que permet detectar l’estructura subjacent de les actituds i la influència de variables com l’edat, la competència lingüística, la identitat territorial o la ideologia política. I els resultats desmunten diversos tòpics. En el pla interlingüístic, l’estudi confirma que les actituds es poden organitzar segons l’estructura tripartida clàssica (opinions, sentiments i intencions de comportament), però en els altres dos plans, l’interdialectal i el dels models de llengua, la realitat és més complexa del que sovint es pressuposa.
Així, en l’àmbit interdialectal apareixen dos eixos diferenciats: un de cohesiu, basat en el reconeixement de la catalanofonia i l’acceptació de la interacció entre varietats; i un d’assimilatiu, que pressuposa una adaptació jeràrquica de les varietats no dominants a la dominant. És a dir, no es tracta simplement d’estar “a favor” o “en contra” de la unitat de la llengua, sinó de com s’entén esta unitat i quines relacions de poder es projecte. Encara més reveladors són els resultats sobre els models normatius. La investigació mostra que els usuaris no perceben el model particularista i el convergent com a dos blocs compactes i excloents, segurament perquè moltes vegades no els coneixen al detall. Tot al contrari: els combinen. En este sentit, la multidimensionalitat detectada en les anàlisis factorials contradiu la idea d’una divisió binària rígida. A més, s’observa una tendència cap a la indiferència, però amb una lleu preferència global pel model de l’AVL.
Esta preferència, en tot cas, no s’interpreta com una adhesió ideològica monolítica, sinó que l’estudi mostra que les variables generacionals, geogràfiques, sociolingüístiques i sociopolítiques afecten de manera diferent cada factor actitudinal. Les tries no responen a un únic eix identitari, sinó com a mínim a dos sistemes diferenciats de relacions indexicals entre formes lingüístiques i categories socials. En altres paraules, la tensió pròpia de les llengües pluricèntriques no és cap paradoxa inexplicable, sinó un fenomen estructural i comprensible. I, sobretot, no es pot reduir a una simple dicotomia entre “valencianistes” i “catalanistes”.
La tesi té implicacions directes per a les institucions normatives i per al debat públic. D’una banda, aporta una ferramenta d’avaluació empírica imprescindible per a validar o corregir decisions codificadores en determinades opcions lingüístiques. Si els parlants combinen models i mostren una acceptació relativament transversal de determinades variants, la rigidesa binària pot resultar més ideològica que sociolingüísticament fonamentada. De l’altra, obliga a replantejar els marcs interpretatius amb què s’ha analitzat el cas valencià durant dècades. En el context actual, en què el valencià continua lluitant per mantindre i ampliar espais d’ús, entendre com es configuren realment les actituds lingüístiques és clau. No només per a la planificació normativa, sinó també per a la política educativa, els mitjans de comunicació i la construcció d’un relat cultural inclusiu.
En definitiva, amb una base teòrica sòlida i una explotació quantitativa exhaustiva, la recerca de Miguel Vázquez Sanchis marca un abans i un després en l’estudi filològic del valencià com a varietat no dominant dins d’una llengua pluricèntrica en conflicte. Sobretot, aporta una dada essencial per al debat públic: la societat valenciana és molt més complexa, matisada i menys dicotòmica del que sovint es proclama des de determinades trinxeres ideològiques.
