La història de les societats antigues sovint no s’escriu a partir de grans monuments intactes, sinó gràcies a objectes que han sobreviscut perquè algú els va donar una segona vida. Això és precisament el que ha ocorregut al jaciment d’El Monastil, a Elda, on la identificació definitiva d’una esfinx funerària romana del segle I dC, reutilitzada com a carreu en una escalinata construïda entre els segles V i VI, constituïx una de les troballes arqueològiques més rellevants dels últims anys en la geografia valenciana.

La peça, esculpida en pedra calcària local, va ser descoberta durant les excavacions iniciades l’any 2000, però el seu estat fragmentari i les nombroses alteracions provocades per la reutilització impedien una identificació segura. No va ser fins després dels treballs de neteja i restauració efectuats recentment que l’equip dirigit pels arqueòlegs Antonio M. Poveda i Ferran Arasa va poder concloure que es tracta d’una esfinx funerària romana, una escultura monumental destinada a protegir la tomba d’un personatge destacat i a acompanyar simbòlicament la seua ànima cap al més enllà.

L’esfinx és un ser híbrid d’origen oriental que els grecs incorporaren a la seua iconografia funerària i que els romans adaptaren amb un significat semblant. En este context, actuava com a figura apotropaica —protectora davant els mals esperits— i també com a ser psicopomp, és a dir, conductor de les ànimes dels difunts. La iconografia romana acostuma a representar-la amb cos de lleona, ales i trets femenins, una combinació que encara s’aprecia parcialment en la peça d’Elda, malgrat que només se n’ha conservat aproximadament un terç.

La importància del descobriment rau també en la seua extraordinària escassetat. Els especialistes coneixen al voltant de 160 esfinxs funeràries romanes en tot l’antic Imperi, concentrades sobretot al nord d’Itàlia i a les antigues fronteres del Rin i del Danubi. En la península Ibèrica els exemples són molt reduïts, localitzats principalment a Badalona, Segòbriga, Albacete, Guadalajara, Jaén, Cadis i Portugal. La d’Elda és la primera documentada al territori valencià, fet que amplia notablement el catàleg escultòric romà conegut al país.

Els investigadors consideren que la peça devia formar part del monument funerari d’un membre de les elits rurals vinculades a Ilici Augusta, l’actual Elx, una de les principals colònies romanes del sud-est peninsular. Datada entre el govern d’August i mitjan segle I dC, probablement presidia una necròpolis situada al costat de la Via Augusta, l’eix viari que articulava la façana mediterrània de l’Imperi Romà.

Tanmateix, la segona vida de l’escultura resulta encara més reveladora que la primera. Diversos segles després de la seua construcció, quan el paisatge polític havia canviat radicalment i l’Imperi Romà d’Occident ja s’havia desintegrat, la monumental escultura fou retallada i convertida en un simple bloc constructiu per a una escalinata integrada en una muralla dels segles V-VI, en època dels visigots o els bizantins a la zona. Els arqueòlegs identifiquen este fenomen amb el terme llatí spolia, la reutilització d’elements arquitectònics o escultòrics antics en edificis posteriors.

Lluny de ser una pràctica excepcional, els spolia foren habituals durant l’antiguitat tardana. Les antigues ciutats i necròpolis proporcionaven materials de gran qualitat fàcilment disponibles, molt més econòmics que l’extracció de nova pedra. Però esta reutilització també reflectix una transformació cultural profunda: monuments que havien estat concebuts per a perpetuar la memòria dels morts perdien el seu significat original i es convertien en simples recursos constructius dins d’un nou context polític, social i religiós.

El mateix jaciment d’El Monastil representa un magnífic exemple d’esta llarga continuïtat històrica. Ocupat des de l’edat de l’Edat del Bronze, va conéixer fases ibèriques, romanes, visigòtiques, bizantines i andalusines, convertint-se en un dels enclavaments més complexos del sud valencià. En les darreres dècades també hi han estat identificats una església visigoda, un monestir bizantí i estructures militars vinculades a les guerres sertorianes, testimonis de més de dos mil anys d’ocupació quasi ininterrompuda.

L’esfinx d’Elda recorda així una de les lliçons essencials de l’arqueologia: els objectes no tenen una única biografia. Poden nàixer com a símbols de poder, convertir-se després en materials de construcció i, molts segles més tard, recuperar el seu valor com a documents històrics. En este cas, una escultura destinada a custodiar el descans etern d’un aristòcrata romà ha acabat oferint una nova finestra sobre la romanització del territori valencià, la transformació del món antic i la sorprenent capacitat dels vestigis materials per a explicar històries que travessen els segles.