Ja està disponible la conferència «Les claus de Tirant lo Blanc: cavalleria, imaginari i escriptura», impartida el passat 27 de juny pel professor Rafael Beltran al Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna. La intervenció, celebrada dins del Cicle de Conferències d’Història Medieval organitzat pel Grup Harca i la Mancomunitat de la Valldigna, proposa una aproximació a la gran novel·la de Joanot Martorell a partir de dècades d’investigació sobre l’obra i, especialment, de l’univers cultural i visual que compartien l’autor i els seus primers lectors.
Catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de València i un dels grans especialistes en la literatura medieval i en el Tirant, Beltran articula la conferència a partir de la investigació recollida en el seu volum Tirant lo Blanc: cavalleria, imaginari i escriptura. Però, més que resumir el llibre, la intervenció mostra una de les seues aportacions principals: la possibilitat de comprendre millor determinats passatges de Martorell quan les paraules es confronten amb les imatges, símbols, mites i representacions que circulaven per l’Europa del segle XV.
La primera part situa així Tirant lo Blanc dins d’un dens imaginari medieval. Beltran va desgranant motius que apareixen en la novel·la i els posa en relació amb manuscrits il·luminats, pintura, tapissos, medalles, gravats i altres testimonis artístics. L’operació permet comprovar que molts elements que poden semblar purament ornamentals tenien per als contemporanis significats immediatament recognoscibles. L’amor, la fortuna, la mort, la religió, la fama o la cavalleria formaven part d’un repertori compartit que Martorell aprofita, transforma i, sovint, tracta amb una notable llibertat.
Una atenció especial mereix l’univers amorós i femení. La conferència recorre representacions medievals de l’amor cortés, els jardins, les cambres i els espais d’intimitat per acostar-se a la manera com el Tirant convertix les convencions literàries en escenes extraordinàriament vives. Carmesina, Estefania, Plaerdemavida o l’Emperadriu no són simples figures subordinades a les aventures del protagonista, sinó peces essencials d’una novel·la en què les dones actuen, desitgen, enganyen, intervenen i condicionen decisivament l’acció.
Beltran incidix precisament en una de les grans singularitats de Martorell: la combinació constant entre idealització i realitat. El món solemne de la cort, els rituals cavallerescos i els grans models literaris conviuen amb el cos, el sexe, l’humor, els equívocs i les situacions quotidianes. El professor mostra com darrere d’algunes d’estes escenes hi ha una extensa tradició cultural, però també com Martorell sap reutilitzar-la per construir una narració que continua sorprenent per la seua modernitat.
La iconografia es convertix, per tant, en una ferramenta d’interpretació. Al llarg de la conferència apareixen obres i testimonis que van des del gòtic internacional fins a Leonardo da Vinci, així com figures mítiques i literàries com Melusina o personatges i episodis procedents de les tradicions artúrica i cavalleresca. Les connexions permeten reconstruir una autèntica biblioteca d’imatges al voltant del Tirant: un repertori que ajuda a entendre què podia imaginar un lector del segle XV quan Martorell descrivia una dama, un emblema, una cerimònia, una aventura o una escena amorosa.
Un altre dels fils de la intervenció és, justament, la cavalleria. Beltran recorda que Martorell no escrivia sobre un univers abstracte, sinó des d’una societat en què els ideals cavallerescos convivien amb pràctiques, conflictes i experiències reals. El Tirant naix d’eixa cultura i alhora la supera literàriament: arreplega models previs, els combina amb materials històrics i literaris molt diversos i els posa al servici d’uns personatges amb una vitalitat poc habitual en la narrativa europea del moment.
La conferència de la Valldigna oferix així una porta d’entrada especialment visual a una obra que admet moltes lectures. La investigació de Beltran abraça, de fet, des de la biografia de Joanot Martorell i els personatges fins a les fonts clàssiques i vernacles, les tècniques narratives, l’emblemàtica cavalleresca i la recepció posterior de la novel·la. La gravació permet ara recuperar una sessió que demostra que, més de cinc segles després de la seua publicació a València en 1490, encara queden moltes claus per obrir dins de Tirant lo Blanc.
