En articles anteriors hem tingut ocasió de parlar de fruits primaverals com ara els nispros (Eriobotrya japonica) -en general i pel que fa al seu cultiu a la Marina Baixa-; i l’albercoc (Prunus armeniaca), una fruita tan integrada en la nostra galeria palatal com en la cultura popular etnobotànica, la general (gastronomia, cosmètica, etimologia, conservació, etc., com en l’antiga etnobotànica infantil mengívola i lúdica.

Els xiquets tenien una especial relació amb els albercocs en èpoques de fam; n’era el cas de l’afició a menjar-se’ls verds, quan encara no estaven vigilats i protegits pels llauradors que tanta faena hi havien invertit. El mos d’eixos albercocs produïa un peculiar cruixit i el tast el puntet agre característic de l’àcid màlic típic de la premaduració dels fruits; això sí, ingerir-ne molts, d’albercocs verds, solia acabar amb cagarrines fortes i el calbot de les mares fartes de les trapasseries dels fills.

Albercocs verds en l’arbre

La cultura popular inclou també els refranys, dites, comparances, cançonetes, etc., propis d’una època, la paremiologia; i una de les dites més conegudes d’aquells temps, formulada com a pregunta, mostrava l’estranyesa de què hi poguera haver albercoquers accessibles als vianants: Albercoquer carregat, i a la vora del camí? O bord o porquí; tot entenent per “porquins” aquells albercocs insípids, de baixa qualitat, i que només servien per alimentar els porcs, ja que, d’haver sigut de bona qualitat, no en quedaria ni un a l’arbre.

Altrament, i com que no eren rars els albercocs insípids, al País Valencià i a les Illes Balears era freqüent adjectivar com albercoc qualsevol persona curta d’enteniment, d’escassa capacitat mental,sense trellat. Així, llegim en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines: “Fora del Principat té molta extensió el significat figurat de beneit, fundat en el gust sovint insípid del fruit : “aquell albercoc”, a Petrer; ser un albercoc, a Banyeres de Mariola; Casa de l’albercoc (probablement d’això), a Pinós de Monòver, i amb el valor d’estúpid, a Monòver, abercoc“.

I en el mateix sentit es recull en el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll: “Bajà, poc-seny, irreflexiu; cast. mastuerzo. “Sempre seràs un albercoc” (Benigànim). “No sies aubercoc (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement y vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S’aubercoch hi consentí, per darli gust. Alcover Rond., I, 14“.  També, en el mateix DCVB es parla de l’albercot de marge: “patán, el sujeto sencillo e ignorante (Martí G. Dicc.“», tot entenent la locució no tant en referència al fruit que estem considerant sinó a una agalla comestible pels xiquets d’antany anomenada albercoc de marge, que es tractava d’una mena d’excrescència que creix sobre tiges de la bracera (Centaurea aspera), una classe de carxofeta menuda i molt amarga de capítols florals purpuris, i l’oriola (C. melitensis), d’inflorescències grogues. Es tracta d’engrossiments produïts per la picada de les xicotetes vespes Isocolus lichtensteini, que hi depositen els ous; estes agalles, albercocs de marge, eren menjades per la xicalla en èpoques de fam; però només mentre estaven tendres, ja que després s’endurixen i són immenjables.

Albercocs de marge: agalles sobre tiges de ‘Centaurea sp.’, una mena de carxofetes bordes de terrenys erms

En un altre orde de coses val la pena esmentar la relació entre els albercocs i l’estiu, almenys a Mutxamel, en la comarca de l’Alacantí. Resulta que la festivitat dedicada al franciscà sant Antoni de Pàdua, el 13 de juny, s’hi considerava l’inici de l’estiu pròpiament dit. I com que també venia a ser la data que indicava el pròxim final del predomini dels albercocs, a eixe dia era conegut per sant Antoni dels albercocs o d’estiu.

De fet, era més o menys a partir d’aleshores quan els albercocs eren definitivament desplaçats per uns altres fruits més tardo-primaverals i estivals, com ara el maduixot (o fraula grossa, Fragaria x ananassa); cireres  i picotes (Prunus avium); bacores (Ficus carica); meló d’aigua (Citrullus lanatus); les varietats menudes i adjectivades com de Sant Joan de peretes (Pyrus communis) i  prunes-fraula (Prunus domestica); i sobretot les primeres bresquilles (Prunus persica), que antigament se suposava que havien sigut anunciades pels albercocs com indicava el seu nom primitiu de persica praecox (>bresquilla precoç).

I pel que fa a l’aspecte climàtic, s’entenia que este sant Antoni servia per a indicar el començament de l’estiu; i l’adjectiu estacional facilitava distingir els dos sant Antoni climàticament tan dispars, ja que l’altre sant Antoni (sant Anton; 17 de gener), conegut com Abat o del Porquet indicava el mínim tèrmic hivernal: sant Antoni d’hivern.

Els pinyols de l’albercoc, un cas apart

El pinyol, endocarpi o coberta llenyosa que protegix la llavor també han tingut la seua importància en l’antiga cultura popular dels xiquets. D’una banda, alguns protegien una llavor no amarga, comestible, i eren eixos albercocs del pinyol dolç els que s’esmentaven en la cançó “Maseret, si vas a l’hort” (amb les variants “Marianet”, “Ramonet” o qualsevol altre nom) i que diu: “Maseret, si vas a l’hort /porta figues, porta figues. / Maseret, i vas a l’hort / porta figues i albercocs / ¡del pinyol dolç!

D’altra banda, la coberta llenyosa també integrava l’ampli catàleg d’allò que s’ha vingut a anomenar etnobotànica infantil lúdica, en este cas la referida a l’albercoc. I una de les formes d’usar-los era fregar-los amb força sobre els rastells o barrons de les voreres, les parets aspres, la pedra roja/negra d’esmolar (arenisques), o qualsevol superfície rugosa fins a a fer-ne un forat. Aconseguit això se li buidava la llavor i ja es tenia un xiulit o xiulet, que solia sostindre’s entre els dits índex i mitger, flexionats, i facilitar així el bufit sobre el forat.

Albercoc i xiulet

Altrament, en el repertori musical d’algunes comarques del País Valencià, el xiulit d’albercoc era esmentat en la cançó humorística “Romanç de Maria la Xata”, o bé “El corral donde soparon”, una espècie de crònica periodística on es descrivia, en una mena d’híbrid castellà-valencià, una boda celebrada en un corral de la Marina Alta o de la Safor que s’havia preparat per a l’ocasió:

El corral donde soparon / netejado a ramassades

Ja no li’n cabia més / d’elegante que parava.

I qué d’iluminaciones / que de las cuerdas penjavan

Compuestas de pimentones / que de un ansa se aguantavan [bis]

Les pusieron para sopar / tres friteradas de ratas

Con suquito, cuentitas /arrengleradas con patatas

I havia quien con un rote / apagava una candela

I hacia más alboroto / que el tiro de una pistuela [bis]

La orquesta estaba compuesta / Per tres xiulits de ferraja

Pinyols d’albercueque / N’hi havia cap a cinquanta

I flautes de carabassera / Que cada ves que sonaban

Que cada ves que sonaban / feien aspantar a l’haca [bis]

La Xata pidió a la orquesta / una masurca botada

I salió a bailar con un joven / en sircunstansias bufadas

I en dar-se la mitja vuelta / se li encreuellen les cames

I d’una rotà a la cara / li amollà dos o tres rates [bis].

El bòtil i el ronquillot

Els pinyols d’albercoc també els gastaven els xiquets quan ja s’havia acabat de plegar l’ametla, a les darreries d’estiu, per a jugar al bòtil (a Benissa), ronquillot (a la Vilajoiosa) o qüernet (a Mallorca). Se’n solia jugar amb el pinyol llenyós d’una ametla o un pinyol d’albercoc, sempre amb un forat en cada banda per on es passava un cordellet de cànem que es nugava per poder-lo voltejar sense que se n’isquera volant. Els forats es feien per fregament, com ja s’ha explicat, o bé demanant-li al ferrer que n’aplicara un clau roent sobre el pinyol. En cedim la paraula a l’escriptor benisser Bernat Capó (1928-2017), que en el Costumari valencià. Coses de poble (1 i 2; 1992) explicava el joc del bòtil (sense esmentar-ne la variant amb els pinyols d’albercoc) de la següent manera:

Es marcava un rogle en terra i cada xiquet plantava una ametla dins sobre una línia traçada en el centre.  El primer jugador donava voltes al bòtil amb força per procurar pegar a les  ametles i traure-les una a una del rogle, i així passaven a ser seues. Havia de procurar també que el bòtil no tocara terra, perquè en aquest cas abandonava el joc i deixava el segon xiquet, i així fins que s’esgotaven les ametles i es començava de nou. En algun cas se solia col·locar una ametla molt menuda, que l’anomenaven reineta, i el jugador que aconseguia traure-la del cercle sense que el bòtil tocara terra s’emportava totes les ametles. A vegades el bòtil es construïa amb plom en lloc de ametles.

I en el segon llibre deia:

[Els xiquets, que arriben cadascú] amb el seu bòtil i amb  les butxaques plenes d’ametles, després de traçada una ratlla a terra, van posant les ametles a la distància acordada -quasi sempre a cinc pams- i ho fan una per una, o amuntegades, tantes com participants hi ha al joc.  Una vegada establert l’ordre d’eixida, el jugador es col·loca, amb les cames obertes, sobre la filera d’ametles i comença a voltejar el bòtil amb força fins que ho considera convenient. Aleshores intenta colpejar una ametla -o les del pilotet- per fer que traspasse la ratlla. Si ho aconsegueix, serà seua; si el bòtil toca terra, però, perd el torn i passa al darrer lloc. [al voltant dels bòtils hi havia tot un tràfic comercial en el món juvenil: se’n venien i barataven. 

Al seu torn, Jaume Soler Soriano (1921-2005), de Vilajoiosa, a la Marina Baixa, en Des del cantó del Mercantil (1995) també en parlava, tot i anomenar ronquillot el joc. I matisava:

Los huesos de albaricoque para jugar eran cuidadosamente desgastados rozándolos contra el bordillo de la acera hasta que conseguías hacerles un agujero por ambos lados y ensartar unos cuantos en forma de collar o lanzadera, que era utilizado a modo de honda para sacar otros huesos del “rogle” que era el escenario del juego, en el suelo de la propia calle.

Sí, tot un món que havia perviscut en el record dels darrers consignataris i del qual hem cregut oportú deixar-ne constància com a forma de preservar el nostre patrimoni històric també en el camp de l’etnobotànica infantil. En este cas, la relacionada amb l’albercoc.