En l’exhaustiu estudi que sobre el centre històric de València van fer els arquitectes Camilla Mileto i Fernando Vegas van concloure que la ciutat es construïa sobre si mateixa, ja que si bé “la ciutat actual no tenia res a vore amb la que va conéixer el pare Tosca, esta no havia desaparegut de sobte, ni tampoc es va substituir completament, sinó que va ser objecte d’un procés de transformació, innovació i posada al dia que el va anar conduint al seu aspecte actual”. De fet, segons este estudi, de tots els expedients consultats, entre mitjan segle XVIII i final del XIX només un 5,7% corresponen a demolicions. Els habitatges, segons les necessitats, s’anaven ampliant, restaurant o com a molt modificant el seu aspecte exterior, però en comptades ocasions eren enderrocats. En esta fotografia presa l’any 1870 per Jules Ainaud per a l’estudi fotogràfic de Jean Laurent en tenim un clar exemple: l’edifici datat segons el cadastre en 1800 que fa xamfrà entre els carrers de la Bosseria i Moro Zeit consta de baix i dos pisos, però ja en el plànol cadastral de 1929 ha guanyat una altura més i ha perdut el seu miramar, tal com és en l’actualitat.

Una interessant fotografia, que permet retrotraure’ns a segles arrere sense perdre la noció d’on estem. El Tossal, eixa suau elevació del terreny amb la qual els nostres avantpassats van encegar el braç que convertia Valentia en una illa, i que a vegades la parla popular converteix en Tros Alt, tot seguit el carrer de la Bosseria i al fons Sant Joan del Mercat. La finca de l’esquerra, derrocada en l’última dècada del segle XX, té elements que no em resistisc a comentar i que ens parlen de la seua antiguitat; per exemple, eixa reixa en forma de gàbia a la cantonada inferior esquerra de la imatge, característica del centre històric des de finals del segle XVII, els senzills balcons de forja que possiblement van substituir a mitjan XIX als de fusta, o eixes cortines d’estoreta enrotllables que en l’últim quart d’eixe mateix segle van reemplaçar les cortines de tela i que després donarien pas a les persianes venecianes, de làmines primes plegables unides per cordills o cadenetes.

El Tossal, nexe d’importants vies, com els carrers Quart, Cavallers i Bosseria, connectava el centre religiós i el polític-administratiu amb el mercantil i comercial. Escenari de múltiples esdeveniments religiosos com el de la Festa Gran -El Corpus- o la processó de la Mare de Déu; festius com Els Miracles de Sant Vicent o la històrica falla que des de 1858 es planta en esta cruïlla de carrers. En este lloc, segons l’historiador Escolano, el agermanat Guillem Sorolla va eixir a l’encontre de don Diego Hurtado de Mendoza, que es dirigia a la Catedral per a jurar els furs com a virrei de València, va agarrar per les regnes el seu cavall i li va dir: “Els reis i prínceps mai busquen dreceres en les seues entrades solemnes, així, vós, que dieu representar al nostre sobirà, heu de seguir l’exemple i pegar la volta per la Bosseria i el Mercat”; perquè eixe era l’itinerari habitual dels grans esdeveniments, Tossal, Bosseria, Mercat, carrer de Sant Vicent, Mar, Avellanes, Catedral. Al Tossal, durant els successos revolucionaris d’octubre de1869, els guerrillers van acorralar, véncer i humiliar els soldats del Regiment Toledo comandats pel coronel Hevia, només un any abans de prendre’s esta fotografia. I per ací van començar a circular els primers tramvies per tracció de cavalls pocs anys després, l’antecedent de l’històric tramvia disc 7 que unia Russafa amb Mislata.

I el que no es veu, el Valladar, és a dir, el vall vell o fossat de la muralla islàmica, que, cobert amb una volta, va ser l’origen de la Bosseria a la fi del segle XIV. Sobre esta volta el Consell de la Ciutat va parcel·lar el terreny resultant en solars estrets i allargats perpendiculars a la séquia del vall,  conformant així un carrer en el qual es van establir els gremis de guanters i bossers. Fins fa molt pocs anys era un carrer comercial en el qual els baixos estaven pràcticament en la seua totalitat dedicats al comerç tradicional. Tampoc es veu, però s’endevina, el carrer dedicat al governador almohade que va rendir la ciutat a Jaume I, Zayd Abu Zayd, amb el desafortunat nom de Moro Zeit, que juntament amb els de Rei En Jaume i Conquesta, van conformar el “pelotazo” decimonònic més sonat resultant de l’alienació del Convent de la Puritat. Curiosament, este carrer és de major amplitud i rellevància que el dedicat al Conqueridor, hui un carreró perdut al barri del Mercat.