Esta bella fotografia de Vicent Barberá Masip, repleta de detalls, encara ens sorprendrà més si tenim l’oportunitat d’ampliar-la i detindre’ns en els seus racons. Però centrem-nos primer en el que a simple vista s’aprecia: una ciutat viva en un espai ben recognoscible, que estava, en tot cas, a punt de transformar-se. Ens trobem en el carrer Sant Vicent, en el tram comprés entre la desapareguda plaça de Caixers i al fons, una irrecognoscible plaça de la Reina; una fotografia presa a cavall dels anys 26 i 27 del segle XX.

1926 va acabar amb un fortíssim temporal que es va prolongar fins a mitjan gener. Vents huracanats, temperatures davall zero i fortes nevades van causar quantioses destrosses no sols en l’horta, sinó també en la mateixa ciutat, enderrocant eucaliptus, esguellant ficus enormes i abatent plàtans. Les atraccions i casetes de la Fira de Nadal, instal·lades en els solars de l’antiga Estació del Nord, també van patir els rigors del temporal i la comunicació ferroviària amb Madrid i Barcelona va quedar interrompuda. El viatge a Madrid projectat per l’alcalde de València Luis Oliag per a presentar la seua dimissió al ministre de Governació Severiano Martínez Anido va haver de retardar-se uns dies; el motiu de la dimissió, la seua enèrgica protesta contra la intromissió del Governador Civil de València en un assumpte referent al contingent de repartiment d’aigües del Túria entre el regadiu dels agricultors i el consum d’aigua de la ciutat. Com era d’esperar, la seua dimissió va ser acceptada i l’alcaldia, amb la benedicció de Miguel Primo de Rivera, va ser atorgada a Carlos Sousa, el Marqués de Sotelo. En este sentit, pel que es diu sempre, podria semblar que el Marqués de Sotelo va ser l’impulsor de la reforma urbana que va donar lloc a l’actual plaça de l’Ajuntament, però és una apreciació errònia, ja que durant el seu mandat es van acabar projectes que havien començat en 1908 amb l’enderrocament del Barri de Pescadors i que van culminar a principis dels anys 30, davall la direcció de l’arquitecte municipal Javier Goerlich.

En esta coneguda foto del carrer Sant Vicent són els tramvies els que ens revelen la data aproximada en què va ser presa. El del disc número 7, procedent de Russafa, està a punt de girar a l’esquerra per a seguir pel carrer Sant Ferran fins al nou escorxador instal·lat al costat del passeig de la Petxina. El del disc número 1 ve del carrer Comte de Trénor, del Pont de Fusta, i es dirigix cap al Cementeri General pel Camí de Paiporta, és a dir, l’actual carrer Albacete. En 1928 esta línia va ser modificada i cobria el trajecte entre l’Estació del Nord i la del Pont de Fusta, per la qual cosa es pot deduir que la fotografia és anterior a eixe any. Si ampliem la imatge vorem que al fons, entrant en la plaça de la Reina, hi ha un altre tramvia, en el disc del qual s’endevina el número 8, i en la seua cartel·la, les tres franges horitzontals amb el rètol Gran Via. Eixa línia va començar a circular l’any 1926, ergo, la foto va ser presa algun dia dels anys 1926 o 1927.

Però tornem al carrer. En primer terme, a la plaça de Caixers li queden a penes dos anys; els tres edificis de l’esquerra desapareixeran per a obrir una nova via, l’avinguda de Maria Cristina. Amb ells desapareixeran també establiments comercials com el de Nuestra Señora de los Desamparados de Miguel Herráez o la Perfumeria J. Robillard, fundada en 1860 per Félix Robillard, el botànic francés considerat com el fundador de la Malva-rosa, i, fent cantonada amb el carrer de les Fonts, l’Administració de loteries i Estanc de Luis Gea. En la vorera contrària, les dos finques de la dreta també s’enderrocaran, de manera que, en els baixos, la camiseria Abdón Ibáñez perdrà el local destinat a sastreria i la papereria de Vicent Climent Vila, es traslladarà al carrer Ambaixador Vich amb el nom comercial de Papeleria Vila. Afortunadament, el Passatge Ripalda, construït en 1889 per l’arquitecte Joaquim Maria Arnau Miramón per a Maria Josefa Paulín, la Comtessa de Ripalda, se salvarà de la piqueta; en el seu interior albergava comerços tan emblemàtics, com, els d’Oltra, Álvaro Moliner, Gamborino o l’Hotel Ripalda, inaugurat en juliol de 1919, amb huitanta habitacions repartides en quatre pisos, onze d’elles amb vistes a la plaça de Caixers i set a la de Mariano Benlliure.

Al trànsit tramviari i de carruatges, s’unix el de vehicles de motor i l’incessant tràfec de gent que va i ve, que entra i ix de comerços i botigues, gent treballadora, de negocis… En fi, vianants de tot estrat social en el que era l’eix comercial -junt amb el carrer Saragossa i la Baixada de Sant Francesc– més important de València, en estos mal anomenats Bojos Anys 20, però que estava a punt de desaparéixer.