Durant molts segles els cristians culturals, creients o no, hem celebrat una festa especial el 2 de febrer, la Candelera, quaranta dies després de Nadal. Una efemèride que sembla una síntesi d’antigues festes i rituals, cèltics, romans i jueus; i que entendrem millor a la llum del context històric en què es va donar eixa fusió; i més encara si es tenen en consideració determinades contingències que, com si d’un match ball es tractara, van decantar el resultat en un sentit que les condicions prèvies feien altament improbable. Anem a pams.

1. Els celtes i l’Imbolc

Nombrosos pobles celtes, tant de  les illes britàniques com del continent,  van elaborar un calendari que era luni-solar, és a dir, en què el compte per llunacions es corregia periòdicament per adequar-lo al calendari solar,  però amb només dos estacions (del mal i del bon oratge), les quals començaven 40 dies després dels equinoccis, a saber:

• L’estació del mal oratge, que començava en Samhaim, la vespra de l’1 de novembre, inici de l’any nou, i que començava 40 dies després de l’equinocci de tardor (22 de setembre).
• La del bon oratge, a partir de Beltane, la vespra de l’1 de maig [Walburgisnacht (“nit de Walpurgis”) per als germànics], 40 dies després de l’equinocci de la primavera (20 de març).

Cadascun d’eixos períodes es dividia al seu torn en dues festes intermèdies, també 40 dies després, però ara dels solsticis o inversions de la trajectòria solar; festes que tenien un per funció anunciar els posteriors i autèntics canvis reals de les estacions; com en el cas dels “mig any” festers.

Eixes festes premonitòries serien:

• Imbolc, trànsit entre l’1 i el 2 de febrer i que posteriorment seria cristianitzat com a Candelera. Era en eixa data quan es venerava la deessa cèltica Brigit i es purificaven les llars i els camps fent rogatives amb torxes i espelmes. A partir de l’any 432 i l’arribada del cristianisme a Irlanda de la mà de sant Patrici es va produir un procés de sincretisme religiós; procés que es va veure molt reforçat per l’activitat d’una seguidora del sant, una irlandesa de nom Brigid, que va instaurar diferents monestirs i que va ser elevada als altars amb el nom de santa Brígida. La santa, que la “memòria històrica” del moment, a mig camí entre les dades i els records seleccionats, va adjectivar ‘de Kildare’ (del  gaèlic Cill Dara,”església del roure”) en al·lusió al monestir del que va ser abadessa i que havia fundat al costat d’un arbre totèmic; i on es mantenia una flama sagrada en honor seu molt similar, ¡ves per on!, al culte pagà de la deessa Brigit. Una pràctica, la d’associar ermites a arbres o arbustos venerats, va ser molt freqüent en el cristianisme empeltat de cultura cèltica, com en el cas de la primera església en terres angleses llegendàriament fundada per Josep d’Arimatea a Weerall/Glastonbury i situada a la vora d’un arç blanc (Crataegus monogyna) que hi havia crescut.
• Lughnasadh, l’1 d’agost, 40 dies després del solstici estival del 21 de juny.

Tant les estacions com els avisos preliminars eren de caràcter més tèrmic que lumínic, ja que advertien de canvis en la temperatura ambient més que en la relació llum/foscor; això sí, tots se celebraven 40 dies després de les efemèrides solars, lluminoses, dels solsticis (21 de desembre i 21 de juny) i equinoccis (20 de març i 22 de setembre).

2. Els romans: les februalia i les lupercalia 

Entre les festes més celebrades en el primitiu calendari romà destacaven les Februalia (del llatí februum, “purificació”). Es tractava d’unes celebracions que tenien lloc el 13 de Februarius, durant els idus  o lluna plena, qui sap si per tindre més llum durant la nit i poder allargar els rituals. Les Februalia acabaven el dia 15 amb les Lupercalia, un seguit de rituals de caràcter pastoril dedicats al déu Faune/ Lupercus; eixe déu era una mena d’híbrid entre l’antic déu del Laci Faune, similar al grec Pan, i el romà Lupercus (del llatí lupus “llop”); este últim representava probablement una al·lusió a la lloba que va alletar els bessons Ròmul i Rem,  els mitològics fundadors de la ciutat  el 21 d’abril del 753 aC segons la llegenda difosa per l’historiador romà Titus Livi (59 aC – 17 dC).

Les Lupercalia eren festes associades a la fertilitat,  a la purificació i a la protecció dels ramats davant els llops. Eixes festes incloïen l’escorxament i el sacrifici dels primers cabrits de la temporada, i l’ús de les seues pells per cobrir-se els sacerdots lupercals. Durant la festa, els lupercals  corrien pels voltants del Palatí i amb tires de cuiro d’un dels cabrits recent sacrificats fuetejaven les dones que se’ls posaven a prop amb la creença que això les afavoria la fertilitat i les purificava.

3. Els jueus: la purificació ritual posterior a la quarantena maternal 

Tot i que la purificació de la mare i la presentació del nounat en el Temple eren aplicables a qualsevol època de l’any, si el naixement havia esdevingut en el solstici d’hivern, com era el cas de Jesús, els 40 dies post-part coincidien amb el 2 de febrer, data que ja centrà els nostres esforços interpretatius.

4. Els cristians: més que una disputa cronològica 

Durant els primers segles del cristianisme el naixement de Jesús no tenia assignada cap data en concret. Però a partir del 120-140 dC, les esglésies de la part oriental de l’Imperi es van decantar pel 6 de gener en suposar que eixa havia sigut la data en què, 30 anys després del seu naixement, Jesús havia sigut batejat per Joan el Baptista al riu Jordà a instàncies de l’Esperit Sant. Una tria que responia, ¿qui ho sap?, potser a criteris màgico-numerològics: 12 dies -¿com les 12 tribus d’Israel?- després del 25 de desembre, data que en aquella època se suposava que corresponia al solstici hivernal (tot i que realment ho feia el 21).

Eixe era el criteri que usaven en l’església oriental, amb les poderoses seus patriarcals de Constantinoble, Jerusalem, Antioquia i Alexandria. Però dos segles més tard, vora el 350 d. C., el patriarca de la quinta seu, Roma, el papa Juli I, que aspirava a la primacia en base a què hi havia mort el successor de Jesucrist, sant Pere, va optar per una altra data en equiparar el natalici de Jesús a la festa romana del Natalis Solis Invicti, el 25 de desembre. I va proposar separar els episodis de la Nativitat i l’ Epifania. El primer es reservaria per al naixement biològic, Nadal, mentre que el 6 de gener es festejaria l’Epifania o ‘naixement públic’ de Déu (Teofania); és a dir, la seua manifestació davant tot el món, gentils inclosos, i amb els Reis d’Orient com a notaris o fedataris i en representació de les diferents parts del món.

Òbviament, eixes diferències tenien conseqüències pel que fa a la data de la Presentació de Jesús en el Temple i la Purificació de Maria després de la quarantena. Així que per a les esglésies orientals eixos 40 dies se celebrarien el 14 de febrer amb el nom de Hypapante tou Kyriou, la ‘Lloança del Senyor’. Però en la part occidental o “romana”, el tema adquiriria una altra dimensió atès el context històric en què es trobava immersa.

Roma havia sigut saquejada pel visigot Alaric l’any 410; un impacte emocional tan gran que va induir a sant Agustí, el gran pensador cristià d’origen amazic (berber, del nord d’Àfrica) a escriure La Ciutat de Déu (De civitate Dei; 413-426). Més encara, el 476, uns altres “bàrbars” germànics, els hèruls encapçalats per Odoacre, van deposar el darrer emperador occidental, Ròmul Augústul, i van posar fi a l’Imperi romà d’Occident. I quan Odoacre va ser derrotat per l’ostrogot Teodoric el Gran, este va passar a regnar sobre Itàlia (475 – 526), Roma inclosa tot i que no hi va instal·lar el seu tron, sinó a la més nòrdica i adriàtica Ravenna. Per contra, els patriarcats orientals d’Alexandria, Antioquia, Jerusalem i Constantinoble es mantenien ferms, influents i rics. I tots davall l’ègida política de Constantinoble, la capital del poderós Imperi romà d’Orient, conegut com ‘bizantí’ en record del nom antic de Constantinoble, Bizanci.

Constantinoble, ben protegida pels immensos territoris i múltiples ciutats que governava, no parava de créixer en riquesa i en influència política i religiosa. I darrere de les seues imponents muralles vivien prop de mig milió d’habitants, Una societat en expansió gràcies a un comerç florent i amb un port excepcional en el qual es podia negociar amb tot lo millor d’Euràsia i Àfrica: cereals, llegums i productes animals (mel, cera, seda en brut), orfebreria, laca i esmalts, ivori,  tints, màstic de llentiscle, vins i fruits secs, or, espècies (safrà, gingebre, pebre, canyella), perfums i encens, metalls nobles i pedres precioses, fustes fines, primeres matèries (alum, coure, ferro), i esclaus; per no parlar dels teixits de lli, cotó i sedes diverses, des de la gasa (de Gaza), els damascens (de Damasc), els baldaquins (de Bagdag/Baldaccio), les mussolines (de Mosul) a l’ organdí (de Gurgandj del Turkmenistan).

Roma, per contra, estava en plena decadència, tot i que això no impedia que s’hi mantingueren pràctiques paganes com les antigues lupercals (en llatí: Lupercalia), així com la cèltica Imbolc, portada pels immigrants celtes i que guanyava adeptes entre les classes populars. Més encara, l’any 492, durant el regnat del cristià arrià Teodoric, va ser elevat a la cúria papal Gelasi I, d’origen amazic (com sant Agustí, Tertulià i Orígenes). Irritat per allò que considerava pràctiques abominables, Gelasi I va prohibir en el 496 les lupercals alhora que intentava apropiar-se i cristianitzar el ritual cèltic i en certa mesura femení (per la deessa Brigit) de l’Imbolc. Però, ¿quin sentit cristià se li podria donar, en febrer, a un ritual igni i de purificació? Doncs associant eixa festa “pagana” al cànon jueu de la purificació de Maria i la presentació del seu fill en la sinagoga o en el Temple (Levític 12,1-8) tal com afirma l’evangelista Lluc (2, 21-39) que van fer amb Jesús.

Una jugada mestra: la instauració d’una nova festa que integrava la prescripció levítica, la purificació romana i la demanda celta de fertilitat agrícola mitjançant una processó ígnia i davall la protecció d’una divinitat femenina. I, tot sota el mantell cristià de la Purificació de Maria i la Presentació de Jesús en el Temple. Un èxit. De fet, en l’Ordo romà de Sant Amand (del segle VIII) ja consta que els assistents a la cerimònia cristianitzada portaven cerea ascensa (ciris encesos, candeles), origen del nom de la Candelera.

Però, tot i això, ¿com va arribar a triomfar, també en orient, esta simbiosi cultural si en eixa època l’església cristiana occidental era tan feble en comparació a l’oriental? Doncs una contingència inesperada va tindre-hi un paper fonamental.

5. Una erupció volcànica va decantar la disputa teològica

Inesperadament, en la Pasqua de l’any 536, durant el regnat de l’emperador bizantí Justinià I el Gran i la seua influent esposa Teodora, una misteriosa boira va cobrir el cel durant més d’un any; i els viatgers que venien d’Àsia, el Pròxim Orient i Europa informaven que el mateix passava als seus països. L’historiador Procopi de Cesarea (500-554) ho descrivia així: «el Sol oferia llum sense brillar, com la Lluna, durant un any sencer; i s’assemblava al Sol eclipsat, perquè els seus rajos no eren clars com de costum». Això, ara ho sabem, era degut a una sèrie d’enormes erupcions volcàniques a Islàndia, repetides els anys 540 i 547, que van escampar les cendres per tot l’hemisferi nord. La temperatura va baixar vora 2,5ºC,  que sumat a la baixa lluminositat va tindre un efecte desastrós per a les collites.

I, per si allò fora poc, l’Imperi romà d’Orient va rebre un nou impacte brutal. L’any 541 va arribar des del port egipci de Pelusium una pesta bubònica (la “pesta de Justinià”). Afavorida per la desnutrició imperant, es va escampar per la costa oriental mediterrània afectant les àrees més urbanitzades i va castigar amb especial virulència ciutats importants com Jerusalem, Antioquia i Constantinoble, tot contribuint a un període d’estancament econòmic que va durar un segle.

Plagues, o pestes com la “de Justinià”, havien tingut efectes catastròfics en l’antiguitat. En seria el cas la descrita en el bíblic Primer Llibre de Samuel (1 Samuel, capítols 1, 5 i 6) on els pobladors de les ciutats filistees de d’Asod  (o Ashod) Gat i Ecron van patir tumors i furóncols fins que no van retornar l’Arca de l’Aliança que li havien pres als israelites. En la imatge, “La pesta d’Asod”, oli sobre tela pintat per Nicolas Poussin en 1631 i que es troba en el Museu del Louvre, a París

L’any 542, quan la pesta semblava haver acabat, l’emperador Justinià, desitjós d’harmonitzar les dos parts de l’imperi i potser impressionat pel fet que l’Occident romà havia patit molt menys danys, va importar la nova festa i com a mostra d’acció de gràcies va organitzar el 2 de febrer una processó solemne amb candeles (Festum Candelarum) a l’estil romà occidental. Tot un èxit de sincretisme i un cerimonial que perdurat segles i que els més majors encara recordem quan a trenc de l’alba del dia 2 de febrer féiem una processó (festa candelarum, en llatí) portant candeles enceses, blanques o de color, beneïdes abans de la missa major i com l’autor d’este article encara ha portat quan era jove en les processons que se’n feien a l’alba. En ocasions acompanyats de gojos dedicats a l’advocació:

Eixa advocació mariana ha arribat a ser patrona de les les Illes Canàries amb la forma d’una imatge de faç negra, “la Morenita”, i personatge de referència en la cançò canària (‘isa’) “Virgen de Candelaria”.  I, com a curiositatpel que fa a la nostra història, el 2 de febrer de 1911 va haver a les costes mediterrànies de la península Ibèrica un temporal terrible que es coneix justament com el “temporal de la Candelera”; una catàstrofe que encara es recorda a la població catalana de l’Ametlla de Mar amb una processó de jóvens mariners que porten la Mare de Déu de la Candelera sobre els muscles.

6. Menjars especials per la Candelera

També és la Candelera un dia en què en alguns llocs es consumixen menjars especials. Uns menjars als que molt sovint se’ls dona la forma d’un disc solar, qui sap si com reminiscència d’algun simbolisme pagà ben antic. Així, a Fuenterrobles (a la Plana d’utiel) s’elabora en honor de la Virgen de las Candelas una gran “torta” especial que és portada en processó i posteriorment es ven per pagar amb els guanys la que es farà l’any vinent. Un altre exemple seria el día de la tortilla, que els madrilenys del “corredor del Henares” celebren amb una eixida festiva al camp a menjar eixe “disc solar” fet d’ous.

I a França, en la Chandeleur se celebra la fête des crêpes, eixes tortetes de farina en forma de disc solar i cuinades amb ingredients diversos. L’excusa que empara la ingesta d’eixe menjar tan “solar” és que l’any 496, quan Gelasi I va instituir la festa de la Candelera el 2 de febrer va fer que es repartiren galletes a tots els pobres i els pelegrins que arribaren a Roma. Unes galletes circulars que se suposa al·lusives a l’anhelada espera del triomf del Sol i a la confiança de què tornarien a tindre menjar per a tots i que es podia consumir una part del que encara quedava en eixa data tan assenyalada com a anunci del millor oratge tan esperat.

A Alacant es feia un porrat, pels barris de Campoamor o de Sant Anton, com a prolongació del de la festa homònima. Les paradetes oferien en cabassos d’espart fruits secs (avellanes, anous, torraos, cacauets, figues, castanyes pilongues…); poncils (una espècie de llimó gran, Citrus medica, de pell grossa de la qual es menjava la part blanca); i torró de nóvia (clotxes amb mel), i mentre passejaven i visitaven paradetes els assistents solien intercanviar la dita tan repetida eixos dies de “Si per la Candelària flora, l’hivern ja està fora … i si no flora, ni dins ni fora“.

Porrat de sant Anton i la Candelera, al barri de Sant Anton, a espatlles del Panteó de Quijano i enfront de l’església de la Misericòrdia, on van batejar l’any 1952 l’autor d’este article. Fotografia d’Alfonso Alfons Alfons

Sí, com en tantes altres ocasions, natura i religió, ecologia, biologia, antropologia, història, geografia i fins i tot gastronomia, s’articulen i entrellacen tot enriquint la nostra cultura.

Fotografia de portada: Processó de les Candeles a la vila de Candelaria, a l’illa de Tenerife