La Institució Alfons el Magnànim, l’editorial de la Diputació de València, gira la vista al període de la Transició a València a través dels ulls de Vicent Ventura, un dels periodistes de referència en un moment clau de configuració de la democràcia espanyola. L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista és un text fins ara inèdit de Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924 – València, 1998) que, sense dubte, en avant resultarà d’ineludible lectura per a tota aquella persona interessada tant per la figura de Vicent Ventura com per la trajectòria històrica del tardofranquisme i la transició democràtica tal com es desenvoluparen en territori valencià. Datat a inicis dels anys 80, i no publicat en eixe moment per motius desconeguts, L’ofici que em furtaren és, per dir-ho amb paraules del mateix Vicent Ventura, una crònica, un treball periodístic escrit des d’una perspectiva eminentment crítica amb el relat més arrelat en la societat valenciana.
Ventura proporciona en este breu llibre una visió sincera, coherent i documentada de les dinàmiques econòmiques, demogràfiques, polítiques i culturals, en el sentit més antropològic de l’expressió, que van determinar la societat valenciana entre el desenvolupisme franquista de finals de la dècada dels 50 i els inicis de la dècada dels 80 de segle XX. L’ofici que em furtaren participa tant de l’anàlisi del gran periodista econòmic i analista social que era Vicent Ventura com del testimoni directe del participant en els fets que narra i estudia. Eixa doble dimensió analítica i biogràfica li dona a este volum un ventall de lectures que fa del mateix una ferramenta de coneixement del període tractat necessària des de diverses perspectives de la història i la ciència social, i un llibre de gran interés per al lector preocupat pel passat i el present de la nostra societat.
Ventura exercí de polític i periodista. La vida política de Ventura s’inicia dins de Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS), organització que abandonà, influït per les posicions dissidents de Dionisio Ridruejo. El 1962 va ser un dels fundadors del Partit Socialista Valencià (PSV). El mateix any participà en el IV Congrés del Moviment Europeu, celebrat a Munic, de resultes del qual s’exilià establint-se a París durant un any. El 1964 torna a València, sent confinat temporalment a Dénia. Davant la impossibilitat d’exercir el periodisme, funda l’agència de publicitat Publipress.
A partir de 1966 començà a fer col·laboracions amb la premsa valenciana (Levante, on ja havia escrit a finals dels anys 40) i d’altres parts d’Espanya, com La Vanguardia, Madrid, Informaciones, Avui i Serra d’Or. Va destacar en el periodisme econòmic col·laborant amb la revista especialitzada Valencia Fruits. Va participar en la constitució del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), on va militar entre 1974 i 1978. El 1983 es vincula al partit Unitat del Poble Valencià (UPV). El 1995 va rebre la Medalla de la Universitat de València i dos anys després la Creu de Sant Jordi. De la seua producció escrita destaca Política per a un país (1977).
