Vaig créixer sentint les conversacions dels majors sobre les riuades del Xúquer. Soc fill de la Ribera, i la frase lapidària Algun dia diran ací estava Alzira, atribuïda a la ira de Sant Vicent Ferrer contra la ciutat en un dia de tronada, acompanyava el rosari familiar cada vegada que el cel queia sobre els nostres caps i calia pregar als sants. Les històries sobre barques passant pels carrers excitaven la imaginació, però després es quallaren en la més negra realitat quan la nit del 20 d’octubre de 1982, des de la meua habitació, vaig escoltar nítidament els crits d’una pobra veïna que s’ofegava. La tragueren morta en una barca al dia següent.
A cent metres de ma casa, una família va quedar tancada en un ascensor quan les aigües feren esclatar la subestació elèctrica a les sis de la vesprada. No quedava ningú en la finca, tots havien fugit. Aleatòriament, com passen les coses, l’ascensor va quedar atrapat a una altura pròxima a la planta baixa i la riuada els va matar hores més tard. He somiat moltes voltes amb l’aigua, els pèls se’m posen de punta cada vegada que ho recorde, i plante les orelles sense voler en sentir l’expressió Gota freda o Avís per pluges torrencials. N’he patit moltes, de gotes fredes, en el 82, el 86, el 87, el 89, el 91, el 96, fins que el 97 vaig anar a viure a altres latituds. He passat situacions difícils a la carretera per les pluges, i sé el que és patir per la sort d’amics i familiars. Tant, que quan, anys després, vaig provar d’escriure per primera vegada una novel·la, el tema estava servit: Circa Sucronem, “Al voltant de Sucro”, va ser el meu primer exorcisme literari, la memòria novel·lada de la tragèdia de Tous. La riuada forma part de la memòria intrafamiliar de molts valencians. I eixe és sempre el nostre problema: la memòria. La mala memòria. O, millor dit, l’absència d’una memòria col·lectiva.
.
El desastre de la ‘pantanà’ de Tous de 1982
Els arxius històrics de les ciutats de València i Alzira, a més de moltes altres narracions i documents, deixen constància de la recurrència d’un fenomen que, en canvi, sempre, o pràcticament sempre, ens agarra desprevinguts. En les tragèdies gregues, cànon de la tragèdia clàssica, el destí sempre se n’ix amb la seua. La desgràcia estava anunciada, el vaticini era conegut, l’heroi lluita contra la fatalitat, però en canvi la fatalitat guanya. Cassandra havia ensomniat el cavall de Troia, i el cavall va entrar en Troia. Èdip fugí de Tebes per no matar a son pare, però l’acabà matant. Sabem que les riuades tornaran, ho sabem al cent per cent, però sempre arriben aparentment per sorpresa. Hi ha com una repetició cíclica, no sols del fet meteorològic, sinó del fet humà. Les nostres Cassandres no són escoltades, els nostres prínceps són reiteradament ineptes o desgraciats. Però tot això es veu millor amb algunes dades.
La riuada del 20 d’octubre de 1982, equívocament anomenada pantanà de Tous, va ser l’episodi més proper, en dimensions històriques, a la recent tragèdia del 29 d’octubre de 2024. Tenia un precedent ben conegut i estudiat, la històrica riuada de Sant Carles, el 4 de novembre de 1864, també al Xúquer, que va devastar Alzira i altres poblacions de la Ribera, ben descrita pel cronista Vicent Boix. I un precedent remot, també documentat als arxius històrics de l’època foral, en 1517. Entre la conquista cristiana i la pantanada de Tous, els documents registren cinquanta-cinc anys d’inundacions greus del Xúquer, en alguns dels quals el riu va eixir-se’n en diverses ocasions. Només l’any 1672 n’hi hagueren onze, de riuades, i l’any 1590, anomenat l’any de les inundacions, n’hi han registrades el rècord de vint-i-dos! Tot i així, en la meua infància les riuades eren una llegenda, l’estat larvari de la ficció. Ni els meus pares ni els meus avis havien viscut una inundació catastròfica, però la riuada de Sant Carles romania intacta en la memòria intrafamiliar contada per les generacions anteriors que la conegueren, i la van transmetre tal com a nosaltres ens transmeteren els nostres avis la Guerra Civil, com un horror.
A pesar d’això, o per això mateix, la riuada era cosa del passat. Ho demostra que el 20 d’octubre de 1982 ningú sabia que el cabal del Xúquer al seu pas per Alzira és d’uns 30 metres cúbics per segon, quasi ningú sabia que la mitjana de precipitació anual a la ciutat és d’uns 670 litres per metre quadrat però que a les valls de la serra arriba fàcilment als 1.000 o 1.100. La gent el que sabia era que no plovia feia molt de temps i, al poble veí de Carcaixent, amb motiu de les festes patronals i la sequera, es feren rogatives i es tragué en processó a la Mare de Déu d’Aigüesvives (casualitats onomàstiques), demanant aigua. I la imatge feu honor al seu nom…
El 20 d’octubre de 1982 a Alzira i Carcaixent plogué poc, però en bona part de la conca del Xúquer s’arreplegaren 500 litres per metre quadrat, 1.000 inclús, tota la precipitació anual de la Vall de la Murta en 24 hores. A les quatre de la vesprada l’embassament de Tous, encara no inaugurat, rebia ja els 7.000 metres cúbics per segon que s’havien calculat per a un període de retorn de cinc-cents anys. Les comportes tenien eixa mateixa capacitat, 7.000 m3/s. Però no funcionaren. El pantà s’omplí i a les sis començà a desbordar i a desfer-se. A Sumacàrcer arribà una onada monstruosa d’aigua que posà la fita a 9 metres en la plaça de l’Església. Però el cabal del Xúquer no parava de créixer aigües amunt de l’embassament i, metre a metre, arribà als 8.000 i després als 9.000 m3/s. quan ja tota la Ribera estava negada.
La conclusió de la pantanà de Tous és clara però reiteradament ignorada: el pantà no provocà la catàstrofe, l’aigua rebuda de Cofrents hauria pogut omplir l’embassament deu voltes eixa mateixa nit, i les comportes no hagueren laminat en cap cas uns cabals que superaren notòriament la seua capacitat màxima en milers de metres cúbics. En realitat, el mal funcionament de les comportes, sens dubte una negligència, el que va fer és anticipar el moment del desbordament i l’assolament de la paret argilosa de la presa.
És més, els càlculs més acreditats de la Universitat Politècnica de València confirmen que, d’haver funcionat les comportes, l’episodi fatal s’hauria produït sobre les tres o les quatre de la matinada, quan les xifres d’arribada a la capçalera eren màximes, sobre els 9.000 m3/s., i això, unit a tota l’aigua embassada, haguera bolcat sobre la Ribera Alta una paret d’aigua de 19.000 m3/s., que és aproximadament quaranta voltes el cabal mig de l’Ebre i 633 voltes el del Xúquer normal. La diferència és triar entre els 15.000 m3/s. que arribaren a Alzira a les deu de la nit, amb cotes de cinc i sis metres en els carrers però amb tota la població pendent de la presa i alarmada des de bon matí, o 19.000 m3/s. en plena matinada i amb una població confiada i molt probablement al llit. O siga, la paradoxa de la pantanada és que precisament la pantanada va evitar el factor sorpresa i, per tant, dins de la mala sort, podem dir que en realitat tinguérem molta sort, veient el que ha passat ara a l’Horta Sud.
La nota tràgicament pintoresca la va posar, una vegada més, l’autoritat. Les comportes no funcionaren per falta de subministrament elèctric, el grup electrogen auxiliar estava banyat i no funcionava tampoc, l’únic enginyer present demanà un grup electrogen que mai arribà a Tous, i a les sis de la vesprada un guàrdia civil que era testimoni dels fets li explicava al periodista José María García per ràdio que el pantà s’estava desfent. Però en el palau de la Moncloa al president del Govern Leopoldo Calvo Sotelo, tot un enginyer de camins, se l’emportaven els dimonis i bramava al seu delegat del Govern: “¡Una presa no se puede romper, ese guardia civil es un burro!” En conseqüència, el seu subordinat es va cobrir de glòria i, a les dotze de la nit, quan en Alzira l’aigua arribava als primers pisos, va emetre un comunicat aclarint que “la presa sigue en pie y todo está controlado”. No content amb això, abans havia posat en alarma per la crescuda del Xúquer a la població de Xàtiva, i se n’havia oblidat de Carcaixent, on moriren 9 persones.
.
L’absència d’una memòria col·lectiva
Caldria esperar que totes eixes coses no passaren en 2024, amb una tecnologia de la informació superavançada, una administració autonòmica que se suposa que sap on està Xàtiva, o qualsevol riu o barranc, i uns mecanismes de predicció meteorològica que, amb models ajudats per intel·ligència artificial, mouen un torrent de dades que permet fer prediccions ben precises i ajustades en l’espai i el temps. Però no. Ha tornat a passar. A pesar de tots els avanços, la riuada de 29 d’octubre de 2024 és la més tràgica de la història recent. I la clau ha tornat a estar en el factor sorpresa. En 1982 podien haver mort moltes persones en Alzira i la Ribera si el riu ens haguera arribat sense avís. La maleïda –però falsa– esquerda en el pantà, que va ser rumor des del matí, salvà moltes vides. Això, i la memòria profunda del riu percebuda pel cos social, que captà bé Blasco Ibáñez en Entre naranjos. En la Ribera del Xúquer el riu el portem en el subconscient.
En 2024 les xifres de precipitació han tornat a ser increïbles, com en 1982, s’han donat en la capçalera dels rius i barrancs, com en 1982. Els cabals han sigut inferiors, sobre els 2.000 m3/s., però han travessat una zona molt més poblada. Eixa aigua que precipita a quilòmetres del mar ha d’arribar al mar i sempre arriba pels mateixos punts. Busca el Túria, l’Albufera, el Xúquer, i després tot l’arc costaner. La qüestió no es saber-ho (que se sap, òbviament), és recordar-ho; que hi haja molta gent, a les institucions i a les cases, que li tinga respecte a l’aigua, i que l’aigua siga un malson compartit. Ha fallat la memòria intrafamiliar. Per alguna raó, a pesar de tanta fotografia en xarxes socials de la riuada del 57, la riuada del 57 no estava el 29 d’octubre en el subconscient de l’àrea metropolitana de València. Deu influir que és una zona que ha crescut massivament i desordenadament sobre la base d’onades de població immigrada els anys 60 i 90, sense memòria alguna. També la pròpia capital acusa el mateix problema, falta d’un nucli social fort i arrelat que li guarde la memòria. Alguna cosa, en fi, entre la València de 1957 i la de 2024 ha canviat molt, o inclús s’ha trencat, per a haver pogut esborrar la riuada del subconscient col·lectiu de tants ciutadans i governants.
En l’Alzira de 1982 feia cent díhuit anys que no es produïa una inundació catastròfica, però jo puc afirmar que les riuades eren tema recurrent de les famílies en la meua infància, que li teníem molt de respecte al riu i que el riu formava part de la nostra vida. En la València de 2024 fa només seixanta-set anys d’una gran tragèdia, però jo tinc la sensació, pels valentins que conec, que el riu ha desaparegut de l’imaginari urbà. I és que, realment, ha desaparegut. En quedar fora del paisatge, ha anat ràpidament fora del cap, en una ciutat que té la seua capacitat d’oblit sòlidament acreditada. Ara, en canvi, al preu usurari que es cobren les tragèdies, amb el record de tantes i tantes víctimes, València recobrarà la memòria. El riu tornarà a entrar en els malsons i el subconscient de la ciutat, d’on mai degué haver eixit, i es transmetrà amb la memòria intergeneracional.
.
El poder, l’autonomia i la invisibilitat dels valencians
Queda la qüestió controvertida de l’actuació del poder, en la qual no entraré però, a igual que va passar en el cas de Tous, entrarà la història. Només vull dir una cosa. Potser el que ha fallat és la recta comprensió de què és el poder i què val l’autonomia. El poder és una cosa greu que no permet estar sempre somrient; hi ha dia que has de navegar entre dos mals i has de triar el mal menor. I si al final la decisió ha de passar per la informació que té Madrid, com en temps de Calvo Sotelo, repetirem el sainet de sempre i perdrem l’Estat autonòmic. Madrid està pensant en altres coses. És normal, és el nucli del planeta Espanya i està permanentment en guerra contra si mateix; no pot estar pendent de si un pantà cau o un barranc es desborda. No saben on està. Els seus delegats tradicionals no sabien per on passava el Xúquer ni on estava Xàtiva, i vivien entre nosaltres. Em pregunte què saben els nostres dirigents actuals de la història de les riuades i si havien sentit parlar mai del barranc de Poio. I acabe, perquè el que ve ara és la conseqüència d’eixa actitud abúlica, trivial i desmemoriada que ens estigmatitza:
El passat 31 d’octubre escoltava perplex un programa de la TVE on es jutjava el cas en absència total de la víctima i l’acusat. Parlaven de nosaltres, però nosaltres no estàvem. Eixa és la premsa que consumim. Ni un sol valencià. La quota habitual dels lobbies de sempre, davall la batuta de Gemma Nierga. Experts doctes i famosos. Ni la més mínima empatia emocional. Molta condescendència. Cap professor de la universitat valenciana exposant les característiques geomorfològiques i demogràfiques de la zona afectada. Més que una tertúlia era un tribunal. Conclusió fàcil: “els valencians construïxen sobre zones inundables”. És possible, però algú devia d’haver-los aclarit a estos senyors i senyores tan doctes i tan famosos que els valencians, negligències a banda, no és que construïxen, és que viuen sobre un país inundable des de fa segles; que el solar valencià central no és Barcelona ni Madrid, ni Sevilla o Màlaga; és una enorme plana al·luvial, i per tant formada per al·luvions, o siga per inundacions, al llarg dels mil·lennis. I que si està saturat de població és, entre altres coses, pels milions de forasters que han vingut buscant el clima i el mar, la faena i el caràcter obert –massa obert, sens dubte, obert en canal a estes altures, diria jo–, dels seus habitants originaris.
Portada: La ‘pantanà’ del 82 a Cullera | La riuà del 57 en l’actual Estació d’Autobusos | La ‘pantanà’ a Carcaixent | Els ponts del Túria desbordats en València
