Mon pare era llaurador a l’horta de València i vivíem en una alqueria que devia ser molt vella, la façana de la qual emblanquinava ma mare cada any. Quan jo tenia 18 anys algun Ministeri (no en recorde quin) expropià totes les terres d’aquell rodal i ara és un barri del cap i casal, a un costat del carrer Tres Forques.
Mai vaig estar a gust en aquella casa i, de fet, quan l’enderrocaren, que ja vivíem en un altre lloc, vaig passar moltes vegades pel costat i no em vaig parar mai a mirar-ne les runes. Blasco Ibáñez, en les novel·les valencianes, va retratar molt bé la brutalitat i la rudesa de la gent de l’Horta. Quan jo vaig nàixer, tot i estar a dos passes de la ciutat, els hàbits eren els mateixos que havien imperat durant segles i passaven i es contaven casos d’un salvatgisme que feia feredat. La majoria era molt bona gent, clar, com per tot arreu, però la llei del Talió era de les poques en vigor i tot el món l’aplicava sense miraments arribat el cas.
No obstant això, recorde l’horta com un paradís, però no un paradís d’aquells somniats o inventats, sinó com un paradís real, un jardí multicolor de geometries ubèrrimes i esponeroses fet per la mà de l’home, travessat per séquies que eren com rierols d’aigua transparent on hi havia una multitud d’animals aquàtics o que simplement vivien al costat de l’aigua, un paisatge que era d’una bellesa i una perfecció que no trobaré mai enlloc per molts anys que visca.
Quan vaig fer 7 anys, mon pare trobà que havia arribat l’hora de treballar i em feia anar al camp a regar o birbar. A les hortes hi havia de tot i, quan m’ajuntava amb algun amic, cap al solpost, a vegades anàvem a furtar melons i fruites de tota classe, a l’estiu. Passat l’estiu s’acabava la varietat, però també ens agradaven les safanòries, que eren una mica dolces i ens deixaven la llengua i els llavis morats. Les safanòries només es feien servir per a donar de menjar al bestiar, però nosaltres ens les menjàvem. El que no vam tastar mai eren les carlotes, que no tenen la dolçor de les seues cosines.
En arribar la primavera sempre buscàvem algun favar i allí ens afartàvem de faves tendres, que eren delicioses, xicotetes, amb aquella brillantor llisa i fina que tenen acabades de collir. Però a l’Horta no hi havia costum de menjar faves crues (a taula, vull dir). A les nostres terres només se les mengen així en comarques com la Marina, el Comtat, l’Alcoià, el Vinalopó, l’Alacantí o el Baix Segura, especialment com a acompanyament de les saladures, per a desembafar una mica, com si diguérem. A la Provença, el Comtat Venaissí i el Llenguadoc també els agraden i se les mengen de primer plat, tal qual, amb un polsim de sal. El costum sembla que ha existit de sempre a la Mediterrània i els espartans ja en menjaven, segons conta Ateneu de Nàucratis en El banquet dels savis:
El kopis, diu Polémon [geògraf i filòsof atenenc del segle II aC], és un àpat que té alguna cosa de particular, tal com passa amb el que s’anomena aiklon. Quan [els espartans] celebren el kopis, comencen per alçar les tendes prop d’algun temple; hi preparen llits d’herbes, sobre els quals estenen tapissos, i mengen gitats, convidant no només els que són de la nostra contrada, sinó també els estrangers que es troben de viatge. En eixos kopis només sacrifiquen cabres. Donen a tot el mín un tall de carn i el que s’anomena physicille, és a dir, un pa menut semblant a un encride, però amb una forma més esfèrica. A més, s’oferix a cadascun dels presents un formatge tendre, un tall de cap de costella i un altre de budell cular de la víctima. De postres, hi ha figues seques, faves i pésols tendres.
Al Llenguadoc encara hi ha qui barreja faves i pésols, i a voltes els acompanyen amb una llesca de pa, que pot ser tendre o torrat, i en el darrer cas la podem fregar amb all i ruixar-la amb oli d’oliva (i unes gotes de vinagre, si volem).
Un favar a la partida de Canor, a Benissa (Joanbanjo)
Altres denominacions: favas amb de sal (Llenguadoc), favas ambé de sau (Costiera de Nimes, Comtat Venaissí, Provença), habas crudas (Baix Segura). Al Llenguadoc, quan hi barregen faves i pésols, en diuen favas e peses amb de sal (favas e césers amb de sal per alguns llocs de l’Alt Llenguadoc). Faves crues és la denominació que es fa servir a la Marina i l’Alacantí.
