Nasquí l’any 1950 en l’Horta de València, al costat de la ciutat, en el que hui és el carrer de les Tres Forques, una zona entre Mislata i Patraix que en aquells dies era un espai obert i ubèrrim envoltat de séquies d’aigua clara, tan neta que a l’estiu els xiquets ens banyàvem en les basses que hi havia escampades per aquella geografia verda i amable.

En ma casa, que era un edifici a mig camí entre barraca i alqueria, mos germans i jo menjàvem sense piular el que ma mare ens posava a taula, tot i que eren uns menjars que, si he de ser sincer, tenien poca amenitat. La veritat és que no era massa bona cuinera i quasi sempre, a migdia, ens treia un arròs caldós, un arròs de verdures que agafava de l’hort del costat, un arròs d’abadejo o un arròs amb bledes, al qual, no sé per quina raó, afegia clòtxines que, encara que el desnaturalitzaven, el feien més saborós. A vegades, per a variar un poc, ens feia olla o potatge, o unes llentilles. Els diumenges, invariablement, menjàvem paella, que la feia molt bona, a llenya, amb un pollastre acabat de matar que agafava del corral i verdures de temporada, res a vore amb les paelles actuals. A la nit el més habitual eren el bollit, les truites, el peix fregit, el llomello amb tomaca o les xulles a la brasa, amb allioli. Ma mare no ens feia guisats tradicionals de l’Horta perquè era xurra, de Xiva, i lògicament no sabia fer-los. En alguna ocasió ens feu el mojete del seu poble, el que en valencià en diem farinetes, però a mon pare no li devia agradar perquè eixia molt poques voltes a taula.

El pimentó amb tonyina, que m’agradava moltíssim, el vaig tastar per primera vegada en casa del meu amic Paquito el Xoricero, en l’alqueria de Cosme, que la teníem al costat. Era una alqueria gran i vivien en ella tres o quatre famílies. L’àvia del meu amic, que caminava encorbada, recolzada en un bastó, era coneguda com l’agüela Sorda i tenia molt mal geni, sempre ens rebia a pedrades quan anàvem a furtar-li les peres o els nispros i una vegada li obrí una bretxa al cap a Vicentico el Pesaor, que vivia al costat. En una altra ocasió un gos s’emportà un ànec xicotet i ella agafà la destral i el perseguí uns cinc-cents metres fins que el gos pujà l’escaleta de la casa on vivia, amb l’ànec a la boca, i allà, en el replà, sense poder entrar l’animaló a casa per estar la porta tancada, li pegà diverses destralades i el destrossà, amb el consegüent disgust dels amos, que a més hagueren de fregar l’escala i algun llenç de paret.

L’Horta de València en els anys 50 © Arxiu Marqués

L’avinguda Arxiduc Carles era un camí polsós per on no passava ningú

En l’alqueria de Cosme vivia també la família dels Toreros, tres germans molt alts i ben plantats, que de jóvens i no tan jóvens tenien el costum de resoldre les seues diferències, que pel que sembla n’eren moltes, a punyades. El major era el més guaixat i sovint perseguia els altres dos per tota l’horta. Una vegada casats, acostumaven a esmorzar davant sa casa, a l’ombra fresca i tremolosa dels xops, amb les seues dones i tota la tropa, inclosa la querida d’un d’ells, Pepico el Torero, que s’assentava al seu costat, mentres donaven bon compte de l’ensalada, l’esgarrat, l’allipebre i, sobretot, el vi.

Cal dir que l’allipebre el menjàvem sobretot en la tendeta que hi havia en el que actualment és l’avinguda Arxiduc Carles, que en aquells dies era un camí polsós per on no passava ningú. Les tendes que hi havia repartides per l’horta eren establiments mixtos on es podien trobar aquelles coses d’ús habitual en el camp, de menjar o no, i que, a més, comptaven amb algunes taules i una xicoteta cuina on els clients habituals es podien cuinar ells mateixos l’esmorzar o el sopar. El grup d’amics o de llauradors guisaven l’allipebre al seu gust i se’l menjaven entre juraments i porrons de vi, a l’ombra de l’emparrat.

L’Alqueria de Cosme, localitzada en un plànol de 1944 (just baix del nom VALENCIA) © Arxiu Marqués

Per la seua banda, els gaspatxos típics de les comarques d’interior, tot i que no sovintejaven, no eren en absolut desconeguts perquè hi havia molts caçadors i es coneixien amb detall els erms manxecs. De fet, prop de ma casa vivien un parell de famílies –en una barraca espentolada de sostre d’uralita– que feien gaspatxos perquè, segons crec, eren d’Albacete. Eren pobres de solemnitat i treballaven del que podien trobar, que era més prompte poc. Recorde com si fora hui un diumenge que un d’ells va passar a l’hora de dinar camí de la seua barraca i digué a manera de salutació, alçant el braç amb un gest ambigu: “Anem de gaspatxà!”.

Totes estes estampes eren les que hi havia no fa tant a tocar de València i que alguns hem viscut, encara que semblen extretes d’un passat remotíssim que a penes ningú recorda ni ja a penes entén.

Portada: Una dona en l’Horta de València un dia de Pasqua de 1950 © Arxiu Marqués