25 anys després, el CD Castelló retornava a Primera, amb modèstia i una gran il·lusió. I les coses isqueren bé. La base de l’èxit va ser mantindre l’entrenador Lucien Muller i a 16 dels jugadors de la plantilla que havia aconseguit l’ascens la temporada anterior.
Així i tot, el començament de la campanya va ser complicat i el Castelló va perdre els tres primers partits, però la segona volta fou millor i l’equip va millorar les seues prestacions. Cal destacar especialment la visita a Castàlia del FC Barcelona, que arribava com a líder i que es va vore desarborat per un vendaval blanc-i-negre: 4-0, amb gols de Planelles (2), Clares i Tonín.
El Castelló va acabar quint. La lliga havia conclòs més que satisfactòriament, però l’autèntica sorpresa la donà en Copa, on, contra tot pronòstic, va anar eliminant els contrincants fins a plantar-se en la final.
La primera eliminatòria, en febrer, es va resoldre amb facilitat, en guanyar al Valladolid en l’anada per 5-0. En octaus el rival va ser el València que partia com a favorit. En els dos partits de lliga havien vençut els de Mestalla. L’empat a zero en Castàlia donava poques esperances als castellonencs, però en un gran partit van véncer 0-1, amb gol de Paco Causanilles en el minut 107 de la pròrroga. En quarts el sorteig va aparellar al Castelló amb el Betis. De nou el conjunt albinegre va resoldre l’eliminatòria en l’anada, en véncer 4-0 en Castàlia, tot i perdre 2-0 a Sevilla.
L’últim escull abans de la final va ser l’Sporting, al qual també van guanyar en els dos partits, 2-0 a casa i 0-1 a Gijón, amb tres gols d’un magistral i determinant Juan Planelles. Per primera i única volta en la seua història el CD Castelló accedia a disputar la final de Copa.
L’afició blanc-i-negra va embogir i es van desplaçar a Madrid 15.000 entusiastes orelluts per a animar el seu equip. El 29 de juny de 1973 esperava l’Athletic en l’estadi Vicente Calderón.
El Castelló era favorit pel gran moment de forma i les sensacions transmeses en la competició, però el partit va ser decebedor: l’equip no va ser fidel a si mateix i no va controlar el joc, que era la seua principal virtut. En canvi, el conjunt bilbaí va desplegar un futbol més físic, amb algunes brusquedats que va permetre l’àrbitre. El davanter Arieta va avançar l’Athletic en el 28’ i en el segon temps el defensa Zubiaga va anotar el segon gol, en el 53’. El Castelló fou incapaç de contrarestar amb encert el futbol dels bascos i va caure derrotat amb tot mereixement.
L’expedició, encapçalada pel president Emilio Fabregat, va ser rebuda en la ciutat com si hagueren aconseguit la victòria, en reconeixement per la gran gesta assolida, en la millor temporada de la història del CD Castelló, tant en Lliga com en Copa.
Equip del Castelló en la final de Copa: Corral, Figueirido, Cela, Óscar, Ferrer, Babiloni; Felices (massatgista), Tonín, Del Bosque, Clares, Planelles i Félix. © Breva.
