Crec que mai he vist plorar hòmens adults de la manera en què els veig plorar amb les grans finals esportives, especialment, les futbolístiques.

Recorde al meu director de banda de música –una figura molt respectada en aquell temps– sanglotar com un xiquet quan aquell València CF de 2004 va guanyar la final de la UEFA. O companys i amics amb el Barça de Guardiola que tot ho guanyava i el Llevant que pujava o baixava de Segona. Des que visc a Anglaterra he vist no poques llàgrimes mesclar-se amb pintes de cervesa en el sòl emmoquetat de molts pubs, amb menció especial per als putxerets del porter anglés Pickford en la recent final europea. I em faig la pregunta de tots els temps: per què l’esport, i el futbol en concret, desperta tantes passions?

A voltes passe per davant de l’escultura que homenatja les precursores de les primeres normes del futbol, formalitzades a Cambridge. Són quatre pilars de granit situats en un dels cantons de Parker’s Piece, on, segons l’ajuntament de la ciutat, es troba –ni més ni menys!– el lloc on va nàixer el futbol modern. Gravades en diferents llengües estan les onze primeres regles que se n’escrigueren i que després la Football Association va fer quasi totes seues l’any 1863.

He vist en diverses ocasions la minisèrie The English Game (per favor, Edward Holcroft amb barba decimonònica) i tenia assumit que era un esport inventat en el segle XIX, però, per a sorpresa meua, resulta que el futbol despertava passions ja molt abans. Segons pareix, en l’any 1579 les bones gents de Chesterton s’enfrontaren amb estudiants de la Universitat de Cambridge i hi hagué tanta brega que es va prohibir jugar al footeball fora dels terrenys acadèmics. Anys després alguna crònica narra clavícules trencades i més episodis d’agitació.

Allò que nasqué com un esport de l’elit burgesa, acadèmica i aristòcrata, es va convertir després en l’esport més popular, en el sentit etimològic de la paraula. Començaren a aparéixer equips en ciutats industrials, i treballadors de les mines i dels telers que cobraven per jugar. Nasqué la professionalització del foot-ball.

Sempre he pensat que l’element que convertix el futbol en un artefacte explosiu és el negoci al seu voltant, la magnitud internacional i turbocapitalista a la qual assistim. “Així és com s’arruïnarà el joc, quan hi haja diners pel mig”, vaticinen en la sèrie. Però en veritat no té sentit. Abans dels contractes milionaris ja hi havia exaltació en els camps. Més enllà de la identitat, els vincles familiars o els costums, comence a sospitar que són la testosterona i el patriarcat els responsables de tota eixa barreja inflamable d’emocions reprimides i reaccions exacerbades.