Per a molts valencians, la Font Roja és el bosc on van vore caure les primeres volves de neu. Per als habitants de la comarca és molt més que un paisatge: és un santuari natural i espiritual, un territori sagrat on reposa la memòria. Com un llibre obert de fulles perennes que continuen relatant la nostra història.

Coronat per un massís de roques calcàries del període cretaci i terciari, este parc natural de 2.298 hectàrees ha sigut venerat des de l’edat mitjana. Ja en l’any 1332, el Consell d’Alcoi acordà precoces mesures de protecció per a preservar-lo de la destrucció: “Establiren e ordenaren que nenguna persona no gos tallar carrasca ni fleixe en la Teixeda per a fer llenya o cobrir cases en pena de 60 sous… y que nengú no gos metre foch en la Teixeda en pena de 60 sous”.

Racó antic, faunístic, escenari de llegendes i devocions. El 21 d’agost de 1653, segons la tradició, entre unes argilagues aparegué la Mare de Déu dels Lliris, una imatge de la Immaculada Concepció impresa en els bulbs d’uns lliris blancs. Una dècada després, en aquell mateix lloc, el cavaller alcoià Lluís Merita alçà la primera ermita en el seu honor, on hui reposa el santuari. L’escriptora Isabel-Clara Simó, fent gala de la seua profunda alcoiania, narrà la llegenda i descriví esta joia botànica com “el lloc més bonic de la terra”.

Pelegrins de totes les èpoques continuen pujant, espentats per la fe en romeries o la devoció cap a l’ancestral bosc de la Teixeda. Rebost inacabable de “raïmet de pastor, romer, pebrella i timó”. Dels lliris, Juan Gil-Albert en deia: “Nadie había sabido acompañarme con esta gentileza que me cautiva”. El bosc cobra vida, i ressonen en ell les rondalles de bruixes, donyets, dimonis i tota classe d’espantacriatures. Però fins i tot els monstres més forçuts i grans tenen por de l’esperit del foc. El passat 18 de juliol el foc atacà el parc per la rereguarda, des d’Ibi, pel flanc més vulnerable: la solana de Sant Pasqual. Un descuit humà i la serra es torna foc i flama. El barranc de l’Infern es propaga fent honor al seu nom.

Toca a foc. Per als animals, el paradís es calcina. Per als humans que l’estimem, l’abisme corre per dins. Quan tot trontolla, estes serres són l’únic que ens queda. Les flames roseguen esta metròpoli biodiversa de carrasques, pins i teixos. L’àguila perdiguera o el mussol reial fugen com poden, altres no tenen tanta sort. Una taca negra sobre el paper entra pels terrenys càrstics i l’aire es torna cendra. Cendra als pulmons. Les cendres del nostre pulmó. “La Font Roja és Alcoi, l’entorn és Alcoi, i els alcoians i alcoianes som Alcoi. El que passe ens afecta i ens fa mal a tots i totes, i així hauria de ser sempre”, comenta un alcoià amb el cap catxo. La catàstrofe no és únicament ambiental, també és psicològica.

La preocupació a la comarca, i més enllà, és màxima. A les xarxes, iberuts i alcoians de totes les ideologies s’oferixen a combatre el foc. Davant la seua reacció, els demane què simbolitzen per a ells les nostres muntanyes. N’anote les respostes, que, en simbiosi amb la natura, ressonen com un eco que travessen estes Serralades Bètiques. Un tapís de veus ens transporten a un espai en el qual ens veiem transcendits, com si estiguérem immersos en la formació orogràfica dels Pirineus del guardonat llibre d’Irene Solà.

Amb els últims fums encara suspesos a l’aire, mentres bombers, servicis d’emergència i cossos de seguretat arrepleguen mànegues i els animals romanen amagats als caus, una quietud espessa recorre les faldes del Carrascar.
“Per un dèdal de cingles s’esgarrifa el silenci”, escrivia Joan Valls a l’Alzinar de la Font Roja. S’apaga el crepitar de les branques. Al pic del Menejador, últim bastió contra les flames, brollen les veus de la vegetació. Les de la vida verda. Les que, com els alcoians que transiten ponts i barrancs, es reconeixen i enraonen.

L’auró blanc, arbre de fulles palmades com a mans obertes, alça la veu i es lleva les cendres: “Este és el nostre refugi, i dels nostres avantpassats. Segles de vida, d’aire pur. Curem els xiquets amb pulmonia, vivim tots en harmonia. Qui s’atrevix a cremar-nos? Les flames poden ferir-nos, però mai sucumbirem. De les cendres sempre renaixerem!”.

La carrasca, reina de soca dura i fulla coriàcia, parla ara: “No busques males intencions, auró. Només mira les cares d’estos visitants. Quan passen pel cim de la Carrasqueta o entren pel port d’Albaida ens veuen, i baixen la finestreta del cotxe. Ho fan encara que ploga o neve. Respiren profundament i diuen: ‘Ja estic a casa, mare’. Estos visitants pugen, i ens abracen com qui abraça una mare vella. I els renovem. I tornen a ser branca. I tornen a ser arrel.”

El trémol, amb fulles dentades que tremolen i senten el vent, agafa aire i respon: “Això és perquè som l’alé verd d’este poble. El bressol dels seus records. Som el silenci que parla amb veu de molsa en un món que oblida la nostra saviesa, però la natura ni es ven ni es negocia!”.

També parla el teix, de fulles punxegudes com paraules: “Sé que mireu la Font Roja com qui es mira el cor, però no oblideu que no estem sols. Tenim Aitana, que s’alça com un far de pedra que mai s’apaga, i la nostra estimada Mariola”.

El pi blanc, fill de repoblacions, té una visió més ampla: “I no vos deixeu el Benicadell, Bèrnia, el Maigmó, o el Puig Campana. Demanem protecció a tots els mars i muntanyes, de terra endins, de mar enllà. Sense importar d’on siguen”.

L’esbarzer, amb les seues tiges plenes d’agullons, parla des del marge d’un camí: “Des d’ací, des d’on creixen les coses sense permís, observe i rumie. És curiós, alguns visitants que diuen estimar-nos i que fa dècades que viuen ací mai han fet el pas d’aprendre la llengua amb què anomenem estos pous, penyes i miradors. Adoren les muntanyes, diuen. L’aire net, el paisatge… però la llengua que dona nom a cims i penya-segats els pesa. Són com turistes que s’emocionen davant d’unes ruïnes de pedra i després se’n tornen a casa. Jo, que punxe i calle, només soc un esbarzer, però em pregunte: Quina classe d’amor és aquell que ni tan sols vol aprendre el nom vertader del lloc que diu estimar?”.

El roure, de soca gruixuda i fulla densa, no crida, però quan parla, ressona: “Jo, soc un vell roure i he crescut ací al runar. He vist passar generacions que ens han volgut. Som passat, present i futur, però molts ens havien fet immutables. Incremables. Inqüestionables. I este foc els ha de despertar d’un somni perillós: el de creure que la natura sempre estarà ací. Hem estat a tocar del desastre. No podem consentir que açò torne a passar. Alcem la veu des de totes les branques del pensament, i demanem que no retallen ni un cèntim en protecció forestal. Cal actuar, i cal fer-ho ja”.

El lledoner, de tronc robust, afig: “Vetlem pel poble. Com deia Estellés, som mare total d’una comarca extensa. Fem d’Alcoi una ciutat guardada, com una caixa preciosa que conté un regal fràgil. Volem agrair els qui ens cuiden, i donar les gràcies als qui, en moments com estos, ens salven de les flames. La Font Roja és un pulmó, el cor, i la memòria. És allò que no s’explica, però que es viu. Qui ens visita, rejovenix”.

Un paisatge de llegenda. Entre masos i caves de neu, esta conferència botànica continua i sembra un paisatge literari que germina i es fa part d’un relat col·lectiu. “Ple de flors a l’estiu, ple de flors a l’hivern”. Este bosc mediterrani no entén de retallades, ni de corrupció ni d’infrafinançament. Entén de brots, de saba, i de l’art de renàixer. Un art que, si volem sobreviure com a poble, ja va sent hora que fem nostre.