Joan Fuster publicà el 1967 Combustible per a falles, un conjunt de papers antibucòlics sobre la Festa. L’antibucolisme sempre ha sigut perillós en València. El cas és que en aquells assajos fallers reflexionava al voltant d’un esdeveniment que ja havia començat a anar-se’n de mare. De fet, sobrevola tot el llibre una por insistent i profètica de la seua desnaturalització. Massa de tot, sembla dir: “tant d’acte oficial i oficiós, ¿no està a punt de convertir les falles en un apèndix administratiu?”. No era l’única alarma. Desconfiava també d’una sàtira en procés avançat de domesticació: homeopàtica i autocomplaent, capaç de criticar els rics sense aspirar a repartir la riquesa i incapaç de fer broma de si mateixa.
Però matisava: “en tant que insolència protestatària sorgida del poble, la falla em sembla una gran cosa”. Li ho semblava encara i n’elogiava l’ambient, els pasdobles, el soroll, el foc ritual o l’idealisme de l’artista faller, que sap que crea combustible. “No és admirable?”. Sí, ho és. Les falles són probablement l’espectacle més insultant per a aquella ànsia tan humana d’immortalitat. Ell ho sabia i ho aplaudia: “jo no sóc dels qui s’esqueixen les vestidures perquè els nostres conciutadans s’inclinen a gastar més diners en traques o en cavalcades que en compres de peces als seus museus o a editar els recalcitrantment inèdits sermons de Sant Vicent Ferrer”. I insistia: “diguen el que vulguen els moralistes, l’home va ser creat per a passar-ho bé en aquesta vida i guanyar de passada algun duro amb mires al testament”. És el Fuster més pretesament descregut, més desenfadat i de sobretaula. Una llicència i una pose, al remat, d’algú que no podia evitar, al final, la prevenció, la suspicàcia… i la nostàlgia. La nostàlgia de les falles d’abans: més xicotetes, més populars, més àcides i més seues. Per això tornava a l’origen i reivindicava una falla de barri, de poble, que era, deia “per a ús d’indígenes, carregada d’insubornable perspicàcia local. Que és com deuen ser les falles. Almenys, això és el que s’ha dit sempre…”. Era 1967 i sabia que arribava probablement massa tard.
Ara ja és massa tard i Combustible per a falles continua sent una bona lectura, perquè la bona literatura no perd mai vigència. S’ha quedat obsoleta pel costat històric, això sí: el que temia Fuster ha passat i el retorn a casa –a la falla de barri, de poble– és cada vegada més difícil. La festa s’ha globalitzat tant com la ciutat i l’oficialisme voraç només demana figurants. Els senyors de la Junta Central Fallera repartixen els premis i manen tan ordenadament com han manat des que fou creada: 1939, per cert. Cada any s’indulta el mateix ninot i la fallera major, normalment, reitera el mateix discurs de plàstic i les mateixes respostes a les mateixes preguntes de la premsa patrocinada per Mercadona. Alguna, de tant en tant, alça un puny i el personal progressista s’esforça moltíssim per a vore una Rosa Parks autòctona. Estètica digital en l’era de l’estètica digital.
La sàtira viu, mentrestant, però malviu soterrada pel poder o per uns monuments cada vegada més escultòrics i menys paròdics: la figura s’ha menjat el missatge. Els turistes volen falles boniques, després de tot. La paraula no interessa i eixe és, en el fons, el drama. Abans no era així: abans la figura se supeditava al missatge. Hi ha moltes excepcions, evidentment, però no recorde cap falla investigada per l’Audiencia Nacional, i, tenint en compte com de susceptibles estan últimament els tribunals, això deu representar tot un símptoma. Alguna comissió més llibertària i exòtica, això sí, enguany ja ha hagut de defendre’s per atrevir-se a criticar l’estat d’Israel. Pater dimitte illis!
Però no siguem tan cendrosos. Queda l’ambient, clar que sí, i la gent –molta gent–, els barris, els pobles, els pasdobles, el soroll, el foc ritual o aquella olor de cendra banyada la nit de Sant Josep. Queda, sobretot, la mirada del ninot somrient envoltat pel foc, que no vol enfrontar-se a la mort que pressentia i que s’acosta. Un ninot que som nosaltres. Al cap i a la fi, també ens passem mitja vida somrient enmig d’un món que s’afona. La resta? La resta es pot llegir en els llibres d’història. Ja ho diuen: qui no es consola…
Foto portada: Fuster vist per l’Equip Realitat (fragment)
