Que el cinema ens torne la coma!

by | 06/03/2024

Caldria rebatejar la síndrome de la classe turista com la síndrome de l’espectador de cinema
Temps de lectura: 2 minuts

Vistos el seu abast i extensió, la durada actual de les pel·lícules no respon a un imperatiu d’autor, sinó a una moda. La gent, eixe miratge que són els altres, especula: “És per a competir amb les sèries”, “És per a doblegar l’espai-temps”, “És per a torturar el públic”.

Abans quedaves per a anar al cine i després sopar per a comentar la jugada, i fins i tot tenies temps de fer unes copes i en acabant entrar a una golfa, que és com es deien les sessions de mitjanit, també desaparegudes (que jo sàpia, que en sé poc). Ara cal triar entre el cinema o les vacances. Fa poc vaig fer un experiment amb una amiga. Jo me’n vaig anar al cinema i ella a Urgències. Quan vaig eixir, a l’amiga no només li havien donat l’alta, sinó que havia crescut uns centímetres.

La Broadway bladder (la “bufeta de Broadway”) al·ludix a la imperiosa necessitat del públic de pixar cada 75 minuts. Reivindique la bufeta del cinema!

Melissa Mohr recull, en Holy Sh*t , una possible etimologia de l’anglès loo (excusat): vindria del predicador jesuïta Bourdalue, en els sermons del qual les dames feien servir una bacinilla d’amagat davall la falda. (Negoci: regalar bacinilles amb les entrades).

Un lector de The New Yorker va preguntar a James Thurber per què hi havia una coma –en lloc de no res!– en la frase After dinner, the men went into the living-room (“Havent sopat, els hòmens passaren al saló”). Thurber contestà que Harold Ross l’havia posada per a donar temps als hòmens a alçar-se. Aquella coma era pura cortesia. Tot hauria estat diferent si després del verb, Déu ens haguera concedit una coma. Que el cinema ens torne la coma!

L’intermedi, eixe tall de la suspensió de la incredulitat que ens torna a la realitat, on el temps no només existix, sinó que… passa! Abans hi havia intermedis. Clar que també hi havia sessions dobles. Però fins i tot en les cintes més llargues del que és raonable hi havia intermedis. Dic intermedis, no interludis. Només faltaria que en lloc d’oferir una pausa per a prendre aire com a catxalots anòxics ens obligaren a vore alguna extravagància, com a l’Alex de La taronja mecànica (136 minuts, ho sé; toca a intermedi per grill).

Potser esta moda va bé per a aprimar-se (per manca de sopar), però fomenta el sedentarisme. Per a millorar-la, les butaques haurien de proporcionar gimnàstica passiva. O millor: traguem-les i pengem corrioles del sostre per a vore la pel·lícula drets, com si estiguérem en l’autobús, que és el que –diuen– acabaran fent les companyies aèries. Tot per la salut del client, perquè seating is the new smoking. Ah, però esta moda és infumable!

 

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

Et pot interessar

La funció de la poesia

La funció de la poesia

La pega amb esta columna és que Billy Collins no necessita cap presentació. I Subirana i Godall tampoc