El ‘Dietari escolar (Fulles disperses)’ escrit per Manuel Sanchis Guarner entre l’1 d’octubre de 1929 i el 15 de gener de 1930, del qual provenen estos fragments, ha estat íntegrament transcrit pel doctor en Filologia Alaitz Zalbidea en el llibre ‘Scriptura restituta. El reviscolament lingüístic en les memòries privades valencianes del segle XX’, Premi València Nova d’Assaig 2025, on també inclou els dietaris ‘Vària, Mestall (1932-1933-1934)’ i ‘Vària I (1934-1935)’ de Nicolau Primitiu Gómez Serrano i el ‘Diari’ de 1936 de fra Andreu Ivars i Cardona.
.
24 d’octubre
¡Modistetes! Com m’agrada vore-vos ixir del taller minuts demprés de la una. No ixen com nosatres cridant botant movent escàndalo. Ixiu serioses, pites, «recién pintadas» i mirant-mos de reüll. Però no vos val la forçada quietut. Se vos nota en els ulls que com nosatres contem els minuts i quan —per fi— sona l’hora… sospireu… i si la mestra es fa la desentesa menegeu la cadira fins que s’alceu [il·legible] el carrer a l’aire a la vida! I sempre és aixina… però ¡quan teniu u que vos espera! Aleshores es pungeu els dits i errau els punts i esguardeu més rato el rellonge que a la feyna. A mi sempre me n’ha agradat a muntó vore-vos ixir però he preferit esser tan sols un espectador en conter d’actor. M’agradava vore els bous des de la barrera. Però l’eixemple i la reflexió em llancen a l’arena. Acàs tinc jo la pinta més desagradable que molts que se la donen de castigadors? ¿I la vergonya? ¿M’ha interrompit alguna volta amb la seua inoportuna aparició? No, jo em llance. Lo que han assolit atres jo també ho puc assolir. El meu amor propi d’estudiant m’aconsella tindre alguna xica a qui acompanyar. I el seu orgull de modista no trobarà mal que haja un estudiant que l’aguarde a la ixida. Sí, sí! Ara a l’eixir de classe em llance. Fa uns dies vaig vore una en un taller del carrer la Pau i hui l’aborde. Mentres eixe bon senyor que està ahí dalt assegut a la catedra fa mar tinta al pobre xicot que l’hi ha caigut en sort el parlar amb ell a la vista i als oïts del curs sobre una matèria tan interessant i amena com és la de «los deberes de los confesores de religiones según el código canónigo», jo hilvane una conversa i prepare unes xarraes per a abocar-li-les a l’eixir. Que llarga es fa la classe hui! Encara 3 minuts. Vaig a contar tres voltes 60 i aixina es passaran més depressa. He arribat a contar 204. Una de dos: o jo tinc massa presa o el rellonge va retardat. Per fi quatre campanaes en «mi» i una en «do» ¡Señor, ya es la hora! Lo de la Bastilla va esser un joc de xiquets.
La una i tres minuts. He arribat a hora. Encara no deuen haver ixit. Estaran retocan-se la cara. Ademés elles no tenen els bedels puntuals que tenim nosatres però en canvi tenen unes mestres mes exactes en l’entrada ¡ay! que els nostres catedràtics. La una i cinc. Encara no. La una i deu. Tampoc. La una i quart. ¡Che! Açò ya es massa. Ah! Per fi ja veig una però no és ella i una atra, i atra i atra i atres tampoc. La una i vuit. ¿Estarà malalta hui? Potser amb la mala sombra que tinc jo! Chimba, chinta, tachín, ¡ja és ella! Miren-la que guapa està amb eixa bluseta blanca i la falda negra— Lo que pareix que no caiga bé són les sabates blanques en les calces negres. Però que li anem [a] fer. Ja li ho diré quan tinga confiança.
Em llance. Allà vaig. Però no, no m’atrevixc. ¿Com escomence? ¿Què li dic? Hui no! No estic inspirat. Demà. Me’n vaig.
25 d’octubre
Que mec vaig esser ahir. Mai me ho haguera esperat això de mi. ¡Ajantar-se! ¡Quan ja estava al seu costat! Sembla mentira. Encara com no ho veogué cap dels meus companys seria lamentable. A vore si hui complint fas oblidar el ridícul. Ja baixen. Ja està.
—Perdone, señorita, ¿me permite acompañarla? (No contesta. ¡Bé! Insistiré. Les valencianes no són parisines ni tampoc catalanes). Tengo mucho interés! Me es usted muy simpática y aspiro a que seamos amigos (mut). Es este el medio más rápido de trabar conocimiento (ni gota), pero veo que no es el más eficaz. Con el gusto que tendría en yo en que llegáramos a ser amigos.
—¡Pues yo no! (Ah, per fi ja ha parlat. No ha tardat molt).
—Pues lamento no estemos de acuerdo; usted no tiene interés, yo sí. Sin embargo, mi deber es complacerla ante todo. Ya que no le soy simpático no aspiro a serle antipático. Prefiero la indiferencia. Si used lo manda me marcharé. (No em contesta. Eureka. Això està en casa. ¡Avant, avant, avant!)
28 d’octubre
He assolit un triomf relatiu. He pogut passejar-me amb ella pels carrers més cèntrics i més concorreguts. M’han vist els meus companys. He tingut cura en saludar-los a tots i ells quan anaven agrupats es burlaven amb ironia envejosa, però quan anaven asoles em sonrien amb el somriure propi dels còmplixs. Em molesten eixos somriures. Són manifestació del far que tothom té d’esser encobridor i favoridor dels enamorats coneguts. Ara bé, esser tolerant no amb els enamorats sinó amb l’amor. Eixa és un atra qüestió. Ha triomfat la meua vanitat. Però ¿He trobat plaer? No. Lluny d’això m’ha costat gran treball parlar-li sense ganes i ella m’escoltava sense gust. Nosatres anàvem junts —és de rúbrica— però els esperits anaven ben distanciats. Anaven els dos satisfets per el públic per que em veien a mi amb una modista i perquè la veien a ella amb un estudiant, però aixina com les parelles troben sempre gran gust en quedar-se asoles, si això ens arribara a nosatres se n’aniríem cadascú per sa banda. ¿Què faç jo hui? ¿Vaig o no vaig? No sé. Una explicació franca és impossible. Un abandon és indigne. Buscaré un pretexte.
15 de novembre
Estic en el domicili de l’associació d’estudiants. Parle amb els jóvens universitaris. Dins del local l’atmosfera bull. En una sala estreta destartalada un grapat eixamplat de savis en incubació discotixen a crits amb la vehemència i l’apassionament de ma joventut mediterrània. Tots són extremismes intransigents en un dels dos colors rojos o negres. Moderats, tranquils, sossegats, no hi ha ningú. Tots tenen ideals desinteressats i llur fe es convertix en fanatisme radical. En un racó es parla de política. Hom diu que no vol ningun polític antic ni de la dreta ni de l’esquerra. I les masses tampoc. Tots han fracassat per ad ells. Ningun aprofita ni governants ni governats. Atre demana que no siguen excluïts els cabdills que no arribaren al poder. Eixos no sabem com ho farien. Altre demana més respecte per a les masses. Les composaven els nostres pares. En atre racó es parla d’art. Estos tenen una pose d’intelectuals i per mig la conversa bategen paraules boniques i citen noms que no sol conéixer més que el que parla i perquè l’ha llegit en algun article de periòdic. El criteri és casi general revolucionari, jove, renovador. Art sobri simbòlic personal. Sobre tot es tracta de no estar mai d’acord amb la generació que ara té 40 anys. En atre racó es parla de futbol, en atre de dones. I de totes tracta a crits, barallant-se els d’un grup en la conversació dels d’atre, i es muda d’assumptes amb una lleugeresa facilíssima, però tots es tracten a fons i violentament i ocasionen discussions acalorades i ningú cedix i tots queden com abans de parlar. Amb les mateixes idees, amb les mateixes conviccions, amb les mateixes opinions. Però es viu i es viu intensament. Oh, frivolité parisienne, tu no revius en la casa dels estudiants de València.
Fotografia de portada: Manuel Sanchis Guarner en l’orla de la Facultat de Dret de la Universitat de València de 1933
