El paper banyat genera impotència. Una mena de tristesa insuperable. L’objecte-història lleuger i alegre esdevé pesat i estrany, com si fora una altra cosa, un altre objecte, una altra història.
Les darreres inundacions han sigut un sinònim cruel de destrucció. Només ara, setmanes després, soc capaç de pensar en els llibres. Ha passat una cosa que ha trastocat les històries. Les de la vida i les del paper. Totes. Ha passat una cosa per damunt de totes les altres. I tot és paper banyat. I jo pense en la pausa generalitzada. En el trànsit interromput, com en les carreteres, del vincle entre el llibre, la mà, la llibreria i el carrer. I la casa, i la llum càlida, i el sofà. Pense en les meues llibreries, o eixes que he fet meues amb el temps i la curiositat. En la quantitat de llibres que mai no arribaran a la prestatgeria que els estava destinada.
Quan ocorre un desastre, es perd l’harmonia del món al voltant. Es perd el ritme acostumat, completament. I la comunicació. Tinc unes ganes boges de retrobar-me amb tots els personatges que esperen quan travesses la porta de les llibreries, amb eixes vides que donen vida, i que han quedat suspeses, incomunicades, com en quedaren tants, aquells dies en què el cel va decidir caure’ns damunt. I, encara que sé, perquè ho sabem tots, que tornarem a reunir-nos amb Galdós, Orwell i Chacel, amb Gendry-Kim o Soseki, em desassossega la impaciència. Després de tanta tragèdia, caldrà que algú ens conte contes, per a viatjar lluny, tan lluny com ens parega necessari. Caldrà córrer a retrobar-nos amb els nostres personatges favorits, amb altres amors, amb altres paisatges, per tal de fugir un moment de la massa real realitat. Diuen que no és fàcil suportar-la sense la necessària dosi de fantasia. No és així?
Els llibres hauran de reescriure’s. Resulta irònic. És la metahistòria, potser. Les llibreries hauran de ser reconstruïdes, com si foren xicotetes ciutats. Però és evident que la màgia tornarà a nàixer. En totes. En tots. Caldrà, a poc a poc, tornar als llibres i a les llibreries tot allò que ells ens han donat. No és qualsevol cosa, l’empresa, però vull pensar que d’ací no res podrem tornar a conversar amb els escriptors d’ahir, de hui, de sempre.
