Un personatge de Sergi Pàmies que és Sergi Pàmies dins un avió pensa que, si aquell fora el seu darrer moment de vida i poguera demanar una última voluntat, triaria escriure. Jo triaria llegir, tot i que sempre escric mentres llig. Vull dir que escric per dins. Soc un dels bartlebys de Vila-Matas que escriuen al cap tot prenent notes que mai no desenvolupen, o que sols desenvolupen en la closca.
Ser un bartleby té els seus avantatges. Per a començar, és més ecologista. També és molt més considerat, ja que ningú ha de patir les teues cabòries ni quedaran per a sempre més (o fins que l’editor les triture per falta de fe o d’espai) voltant pel planeta.
Parlant del planeta, darrerament llig sobre física quàntica. Naturalment, entenc poca cosa, i a més a més tinc la tendència a traslladar els seus fenòmens, propis d’una escala microscòpica, al món macroscòpic.
Quant a l’entrellaçament quàntic, m’esgarrifa escollir una rima bona que genere una falca ves a saber on.
Per exemple, llig que de vegades es crea energia del no-res que dona lloc a partícules de matèria i antimatèria que s’anul·len mútuament i quasi instantània. Llavors imagine què bo seria que la poesia anul·lara l’antipoesia. Ens lliuraríem d’estos poemes recaragolats plens de clixés sobre l’amor i el desamor, però especialment sobre la poesia; d’esta cosa sensiblera i pedant que es confon (per la forma) tan sovint amb el poema. Malauradament, tampoc no tindríem poesia.
D’altra banda, com que esta energia es crea en el buit de l’espai, ara tinc por que el meu pernil envasat al buit acabe anul·lat per un antipernil i em quede sense esmorzar.
Quant a l’entrellaçament quàntic, m’esgarrifa escollir una rima bona que genere una falca ves a saber on. S’ha d’anar a espai. És per això que pràcticament no escric –físicament, s’entén–.
També li pegue voltes a l’ofici i concloc que la traducció és una superposició quàntica fins que esculls un terme –terme que no obstant pot canviar al llarg del temps, quan es revisa un text a la llum d’una altra època i el principi d’incertesa torna a entrar en joc (tot i que mai no va deixar de jugar)–. La traducció presenta diversos estats –o més prompte l’original presenta diverses traduccions– fins que n’esculls un, que quasi sempre és l’errata, com va passar amb la Vulgata (heus ací la falca!). La traducció és ona i partícula, puix oscil·la i és particular. I podríem dir que és la longitud d’ona entre l’original i el lector (sempre que ocupen seients consecutius).
