La frase és de 300 arguments, de Sarah Manguso: “Inner beauty can fade, too” (literalment, la bellesa interior també es pot marcir).
En un sopar d’ara fa vint anys, un home que tenia l’edat que jo tinc ara em va dir que abans era llest, però s’havia tornat bovo. Vaig recordar allò de Calderón de la Barca que aprofità Rafael Alberti: “Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos”. Li vaig dir que per força havia de ser més savi. Ell insistia que no.
Ara l’entenc. Jo tocava el piano i me n’he oblidat. Tocava la flauta i me n’he oblidat. Parlava alemany und Ich habe alles vergessen. O com a mínim n’he perdut la pràctica. Parlava francès… et voilà! Inclús una miqueta de japonés, però wasuremashita. Era una bèstia jugant al ping-pong i he perdut el flou. M’ajupia com si res. Sabia com es deia aquella actriu que eixia en aquella pel·lícula amb aquell actor. Total, que no n’hi havia prou amb pansir-me per fora que també m’estic desforestant per dins! Ah, però la natura és sàvia: ara que tinc canes i arrugues, també tinc presbícia i no me les veig. Doncs bé, l’oblit és la presbícia interior.
Una nit una dona em confessà que a vegades saludava gent que no sabia qui eren perquè ja no se’n recordava de res. Llavors vaig pensar en la Nora Ephron i li vaig preguntar si s’havia llegit aquell llibre… Com es deia? Ah, sí! No me’n recordo de res.
Una altra nit me la vaig passar parlant amb un pintor que, quan es va presentar, no el vaig entendre. Deia que pintava cada dia perquè “si no pinte, què faig?”. I vaig pensar: “Redell, este home té fons i jo no sé com li diuen”. Amollava que portava una vida molt senzilla, “de casa al taller i del taller a casa”, i que potser no ens tornaríem a vore mai més. Açò m’ho va dir dos voltes, potser perquè s’havia oblidat que ja m’ho havia dit una. Potser sí que ens vorem, però no ens reconeixerem. O pitjor: potser ja havíem coincidit fa anys i cap dels dos se’n recordava.
Pense en la llei de Stanislaw Lem: “Ningú no llig; si llig, no entén res; si entén res, se n’oblida tot seguit”.
Per no recordar res, tot em recorda alguna cosa. Potser encara conserve una miqueta de bellesa al fons a la dreta. Em pregunte si ja hauré escrit açò en alguna altra banda.
Foto: No sé on estan les ulleres © Jean Murdock
