Ja sé que no els descobrisc res si afirme que Granada és una ciutat absolutament màgica. Estiguí fa un quart de segle, en hivern. Era un altre hivern. El fred badava les pedres. També un altre temps. Podies visitar una ciutat i mimetitzar-te amb ella durant dies, compartir amb els autòctons la seua forma de fruir de la vida, deprendre d’ells: els bars, els concerts, els carrers. No hi havia dos ciutats solapades, una per als nadius i una altra per als turistes, i els nadius suportaven estoicament que els visitants interferiren en la seua. Podies entendre que el lloc d’on venies no era el melic del món, ni de lluny… la gran ensenyança d’açò de viatjar, per molt que ja sone a tòpic. També que a la felicitat, per efímera que siga, es pot aplegar per molts camins i que cap d’ells és millor que un altre. L’Albaicín, l’Alhambra, la carrera del Darro, Caldereria, els bars de flamenco, les tapes, la sensació d’atrapar un instant que s’acabava per a sempre. Uf.
Però (ais!) el record que més em pesa de Granada és el d’Al-Arabi, pegant una escopetà a Mariño, després de marcar-nos el 4-1 de penal. Era abril del 2016 i el Llevant UD s’afonava en Segona. Amb la golejada enfront d’un rival directe, quedava virtualment descendit: quedaven 12 punts per disputar i el Granada, que marcava la permanència, quedava a 5 més el goal-average. Eixe dia estava sobre el camp Andrés Fernández, amb els nazarís. Rubén García li marcà un golàs ¡amb la dreta! També jugà Morales. Els granotes tenien una gran plantilla, nom a nom, i caríssima, però ni Alcaraz ni Rubi aconseguiren traure d’ella un equip: El primer durà 9 partits, després de sumar 6 de 27 punts. Després, Quico mantingué 29 jornades al segon, tot i la falta de reacció de l’equip, que acabà sumant, amb ell, 26 punts de 87 possibles. Un desficaci amb aquella cirereta terrible d’Al-Arabi. El Llevant intentava reinventar-se després dels millors anys de la seua història: ni Caparrós ni Alcaraz foren capaços de gestionar la renovació de l’equip de Juan Ignacio Martínez. I a Mendilibar ni el deixaren intentar-ho. Amb aquell descens, el de l’escopetà d’Al-Arabi, el llevantinisme posava fi a un somni inversemblant per a molts. Molts pensaven que així començava un malson, però Muñiz, amb l’equip armat per Tito, esquivaren aquella amenaça i en un anyet tornàrem a Primera.
Els últims anys, les visites a Granada han sigut més propícies. En la jornada 32 de la 21/22 el Llevant d’Alessio Lisci, comandat pel mateix Morales que visqué el dia de l’escopetà, assaltava los Cármenes per a ensomiar en la permanència (1-4) i afonar al Granada. El partit fon el just revers d’aquell altre de feia sis anys, encara que la victòria només aprofità per a alimentar una esperança efímera. Acabaren descendint els dos. Al curs següent, en la 22/23, la història és ben sabuda: empat a zero en los Cármenes i 3-1 en Orriols. Així i tot, el Granada, amb Paco López en la banqueta, acabà celebrant l’ascens i nosaltres visquérem el trauma de la trompetà de Villalibre. I ací seguim. Nosaltres en Segona encara, el Granada, caigut al pou de nou, i aspirant a tot, amb un equipàs.
Té igual qui estiga enfront. Si el Llevant torna a fer les mateixes ocasions que en Castàlia i contra el Deportiu, i a més augmenta un poc el percentatge d’ascens, serà el Granada qui ha d’estar preocupat. Eixa és la clau del nostre èxit: l’efectivitat en atac, marcar almenys la mitat de les ocasions clares que tenim. I ser capaços de tancar els partits, amb una gestió més eficaç i sensata dels canvis. I a vore si, quan comencen a recuperar efectius de la infermeria, ho podem fer des de les places més altes de la taula. Tot i el Racing, clar.
